L'avís de la grip del 1918

Entre el 1802 i el 1956, la Casa de la Caritat era una entitat benèfica que allotjava captaires, orfes i persones amb trastorns mentals. Des del 1832 també tenia la concessió del servei funerari per traslladar els cadàvers al cementiri, per això el seu protagonisme en aquest cinquè capítol de la sèrie sobre les epidèmies de Barcelona. El 1918, les seves instal·lacions es convertirien en un improvisat dipòsit de cadàvers.

La primera onada de la pandèmia de grip va atacar Madrid al maig i la segona es va acarnissar amb Barcelona a partir de la tardor. Un de cada tres barcelonins, en una urbs amb 640.000 ànimes, es va posar malalt: «Era una soca molt potent i misteriosa, que començava amb un esternut i s’emportava la gent en 48 hores –explica la guia de la ruta, Marga Arnedo, que va perdre els seus besavis per la infecció–. Hi va haver 6.000 morts, tot i que les xifres són poc precises. Però hi ha una dada segura: el 9 d’octubre es van registrar 900 defuncions».

Tot i que Barcelona tenia una llarga experiència en epidèmies –inclosa una de grip el 1890–, i que era de sobres conegut que la clau per controlar-les és detectar i aïllar els primers casos, les autoritats van reaccionar molt tard. Es van celebrar unes festes de la Mercè multudinarias –que recorden el 8-M de la primera fase de la Covid-19–,  i l’1 d’octubre el governador va declarar que només hi havia algun cas aïllat i va demanar a la premsa que fes el favor de no alarmar el personal.

Mentrestant, les classes adinerades emprenien la fugida de la ciutat, on aquella mateixa setmana es van produir 600 defuncions. Les administracions central i local s’acusaven mútuament de no fer res i les seves xifres d’òbits no quadraven. La guerra més enllà del Pirineu, una sanitat deficient, una higiene deplorable, la falta de vacunes i antibiòtics i la convulsa situació política estatal, regional i local (el 1917 Barcelona va tenir quatre alcaldes) contribuïen al caos. Però hi havia altres motius per explicar la tardança a prendre mesures.

En un article publicat en aquesta mina d’informació que és ‘Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut’, el doctor Xavier Granero apunta raons que sonen més familiars. D’una banda, «la nostra ancestral improvisació» i, de l’altra, els interessos privats: «Els grans magatzems de la ciutat (El segle, El Barato, Ca’n Damians) estaven de rebaixes, es projectaven dues pel·lícules de gran èxit [...] i els teatres omplien amb les representacions d’ ‘Lo Ferrer de tall’ de Pitarra i ‘Terra Baixa’ de Guimerà [...]. Les escoles privades tampoc volien tancar».

La Mancomunitat de Catalunya s’esgargamellava intentant arribar a la població amb anuncis com aquest del Servei d’Estudis Sanitaris: «Essent un fet comprovat que agafen i escampen la malaltia especialment les persones que viatgen i els que van als llocs de grans reunions, com envelats, mercats, teatres, escoles, esglésies, etc., les Autoritats haurien de prendre les mesures oportunes per evitar les aglomeracions i mantenir nets, airejats i assolellats els llocs públics».

Però quan les autoritats van voler reaccionar ja era tard. Davant l’acumulació de cossos a la Casa de la Caritat, l’alcalde els va imposar una multa i els va donar 12 hores per facilitar un taüt i concertar l’enterrament. Així mateix, un important bàndol municipal va ordenar la construcció d’un WC per vivenda, en lloc de per replà com era habitual, i va donar un termini de 15 dies per instal·lar aigua corrent a les cases.

L’ajuntament estava arruïnat i va caldre organitzar una subscripció pública (La Marató del segle passat) que va recaptar 654.629 pessetes, un dineral per a l’època, per atendre 9.000 famílies. En aquella època no existia ni subsidi d’atur ni subsidi de malaltia, dues millores que es van acabar aprovant gràcies a la pressió popular.

Notícies relacionades

La tuberculosi eterna

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

La pandèmia va començar a remetre al novembre i el dia 11 van reobrir les escoles i la universitat. Hi va haver una tercera onada al gener, molt menys letal, i la infecció va acabar evaporant-se deixant una hecatombe demogràfica d’entre 50 i 100 milions de morts.

Demà, últim capítol de la sèrie: la sida.