Un refugi per envellir junts

Gairebé quatre anys després de constituir-se com a grup sota el paraigua de Sostre Cívic (una entitat que promou un model de vivenda cooperativa no especulativa), els impulsors d’aquest projecte de covivenda sènior únic a Catalunya comencen a veure la llum al final del túnel. La pandèmia ha intensificat el debat sobre el futur de les residències, el dret a viure la vellesa amb autonomia i la necessitat de diversificar l’economia i superar el monocultiu turístic, i en aquest context Walden XXI resulta una valuosa experiència que combina tres eixos: envelliment, vivenda i recuperació del patrimoni en desús.

«A la tardor tindrem el projecte bàsic acabat i esperem que al març comencin les obres de rehabilitació, però el més gros ja està fet –explica el portaveu del grup, Josep Maria Ricart–. La previsió és entrar-hi a viure el segon semestre del 2023». Aleshores, les 74 habitacions de l’hotel Jecsalis s’hauran convertit en 31 apartaments i 800 m2 de zones comunes.

Tot i que van començar 3 o 4 persones, actualment el grup el formen 24 dones i homes d’entre 55 i 70 anys, i encara queden algunes vacants per cobrir totes les places. La seva filosofia es revela ja des del mateix nom, que fa referència al llibre Walden o la vida als boscos de Thoureau: «La gent que s’implica ho fa amb esperit democràtic, generós, poc egoista, per contribuir a un món una mica diferent», explica Ricart.

Enfocar l’envelliment des de l’autogestió i no des de la institucionalització, ser lliures fins al final de la vida i no ser una càrrega per a les filles i els fills són els seus principals objectius: «A la gent gran ens tenen apartats, però sabem fer coses, i anar de bòlit amb 80 anys no ens prova».

Segons l’estudi Movicoma, la covivenda «és un fenomen propi dels baby boomers [nascuts entre 1950-60] i molt característic de les classes mitjanes». El perfil majoritari són dones amb experiència en l’àmbit educatiu, sanitari i associatiu. El model va néixer als països escandinaus i actualment a Espanya hi ha 34 grups sèniors, 9 dels quals ja estan convivint.

La cohesió del grup és el principal repte d’aquestes iniciatives. En el cas de Walden XXI, al llarg dels anys han entrat i sortit del projecte 60 persones. Un altre repte és l’econòmic, atesa la dificultat de les administracions per cedir sòl públic.  Can 70, un altre grup de covivenda sènior, ha estat anys esperant que l’Ajuntament de Barcelona els cedís un edifici o un terreny de serveis i ara es planteja seguir els passos de Walden XXI i adquirir sòl privat per al seu projecte. Mentrestant, no han perdut el temps i han elaborat una guia per a les cures de les persones grans. 

Els membres del col·lectiu de Sant Feliu de Guíxols aporten cadascun 45.000 euros en concepte de capital social retornable i heretable, que cobreix el 20-25% del projecte; la resta, uns cinc milions d’euros, caldrà finançar-la via crèdits bancaris i títols participatius. Els residents pagaran una quota mensual d’entre 850 i 1.200 euros en concepte de lloguer, als quals en cal sumar 600 més pels serveis, que inclouen la contractació de professionals per a atenció a la dependència quan sigui necessari. Precisament, una de les particularitats de Walden XXI és que s’adapta a totes les etapes de l’envelliment.

Segons la CEOE, la Covid-19 forçarà el tancament de 65.000 empreses de turisme i hostaleria i segons l’alcaldessa Ada Colau cal diversificar l’economia. En aquest context, ¿es podria plantejar el canvi d’ús d’hotels per acollir gent gran que ara mateix ha de passar anys en una llista d’espera per accedir a una residència?

Notícies relacionades

D’Horta de Sant Joan a l’Empordà i Montserrat: els grans incendis que han castigat Catalunya les últimes dècades

¿Què és el peix escorpí present a les platges d’Espanya i què s’ha de fer si et pica?

L’arquitecte Marc Trepat, expert en consideració a la dependència, assegura que rehabilitar-los per a autònoms grans no seria un problema, «però és molt més difícil en el cas de persones dependents perquè els codis d’edificació són molt més estrictes». En tot cas, continua, «si la societat canvia, no hi ha tant turisme i els hotelers no es guanyen la vida, es podria fer però els hotels són cars i es necessiten diners i voluntat política».

El disseny dels hotels, amb espais privats i zones comunes, és molt semblant al dels edificis destinats a residència col·lectiva. La seva estructura s’adapta fins i tot a les persones amb necessitats especials, com van demostrar els hotels-salut que es van activar durant el moment àlgid de la pandèmia. De fet, a Estats Units fa anys que estan reconvertint hotels en vivendes per a gent gran.