Una empleada d'un geriàtric: «Cada dia em pregunto si els tocava morir»

Pilar Ceprián fa diversos anys que treballa com a auxiliar d’infermeria en un geriàtric. «Els ancians ens necessiten, hem d’estar allà en aquests durs moments», explica. Tot i que reconeix sentir «ràbia i impotència» ja que, com en molts centres, els equips de protecció contra el coronavirus han arribat «amb molt retard». Aquesta setmana ha hagut de trucar a alguna família per informar-lo de la mort d’interns. «¿Els tocava? ¿Què hauria passat si s’haguessin pres mesures des del primer moment? És una pregunta que ens estem fent totes les treballadores», reconeix. 

La seva no és una professió reconeguda, ni socialment ni econòmicament. «Però crec que hem de ser-hi, que aquestes persones ens necessiten, hem d’acompanyar-los», defensa l’auxiliar d’infermeria, que treballa en el torn de nit del geriàtric. 

«Fem els canvis posturals, els donem la medicació i els desitgem bona nis», compta. «Ells ens diuen que volen sortir... Jo provo de xerrar amb ells, els poso pel·lícules... perquè no s’espantin ni s’angoixin», explica. Però la realitat és la que és, i fa por. En el seu centre ja han mort una desena d’ancians, però als treballadors no els consta que se’ls hagi fet la prova del virus.

«Hem de trucar als familiars de les persones que han mort durant el meu torn... És horrible, és frustrant», explica. També li toca avisar les empreses funeràries perquè s’emportin els cadàvers. «De vegades hem hagut d’esperar fins a 10 hores», conclou. A l’anar-se’n, de matinada, s’acomiada de tots fins a la nit. Tot i que a alguns, sap, ja no els tornarà a veure.

Impotència

Notícies relacionades

«Tornem a repartir llet a les cases, com els nostres pares»

«Les farmàcies som la primera línia de foc davant del coronavirus»

Pilar, que també és delegada sindical de CCOO, admet que estar en primera línia li fa veure que «es podria haver gestionat millor», una cosa que li provoca «ràbia i impotència». «Al principi ens deien que no ens poséssim les mascaretes, que creàvem alarma; després ens van donar mascaretes de roba. Els equips de protecció, que ara estem reutilitzant, no van arribar fins al 30 de març, i els tests... encara estem esperant», conclou.

I quan mor un intern, es pregunta si era el seu moment, o si ha sigut tot culpa de la falta de mitjans: «Cada dia em pregunto si els tocava morir». Perquè a veure ancians morir hi està «acostumada», diu. Al que no està acostumada és a veure «matances».