04 juny 2020

Anar al contingut

VIURE LA CRISI DES DE LA LLUNYANIA

El triple estrès de l'immigrant davant del coronavirus

Els estrangers viuen amb ansietat la distància amb els seus éssers estimats, més quan es troben en països especialment vulnerables a la pandèmia

Mauricio Bernal

El triple estrès de l'immigrant davant del coronavirus

Les notícies que arriben de Guayaquil no són bones. Les autoritats tarden diversos dies a recollir els cadàvers dels que moren a casa seva. Per por del contagi, la gent treu els cossos i els deixa al carrer. «Diumenge a trenc d’alba, un cos jeia, tapat amb plàstics, a Escobedo i Padre Solano, al centre de Guayaquil», explicava un article publicat dimecres al diari ‘El Universo’. «Guayaquil viu un malson. Viu escenes de pel·lícula de terror, de desesperació», afegia el text. A tot Equador, la situació és alarmant. El mateix diari consignava que de cada 100 proves de coronavirus, 54 donen positiu.

«Jo no sé que puc fer per ella des d’aquí», diu Ana Sigüenza sobre la seva tieta de 70 anys que viu a Guayaquil, no té menjar i es nega a sortir al carrer

Nascuda a Guayaquil, fa 20 anys que Ana Sigüenza està instal·lada a Barcelona. Viu en un pis del carrer de Casanova i allà passa els dies confinada, com tothom: amb el seu marit, els dos fills i el gos. Des que va començar la crisi, cada dia es comunica amb la seva família a l’altra banda de l’Atlàntic. Són gent de pocs recursos. La seva tieta Gloria té 70 anys i viu sola, i es nega a baixar al carrer per temor d’emmalaltir. Diu que se li acaba el menjar, però tot i així no vol sortir. «Jo no sé què puc fer per ella des d’aquí», diu l’Ana. «És horrible, cada dia m’escriu i no sé què fer». No només la preocupa la seva tieta. A Guayaquil té diverses germanes en situacions de risc, des de la que és infermera en un hospital fins a la que pateix asma. Amb elles també parla diàriament. És el drama afegit dels que tenen lluny els éssers estimats. Tot es viu per partida doble, la incertesa, l’estrès. «Ploro cada nit», diu l’Ana.

«No puc agafar un avió»

La mexicana Fabiola Eme és editora de la revista cultural ‘Tusitala’ i veïna de Barcelona des de fa 13 anys. Viu a Gràcia. A Mèxic hi ha la seva mare, les seves dues germanes i el seu germà, a més d’un nombrós segon cercle familiar. «Estic molt preocupada, sobretot per la meva mare, que té 75 anys i està en la franja de risc», diu. «Ella està bastant bé de salut, però em preocupa quan ha de sortir a comprar, que surti ben protegida, i que la gent de l’entorn que li està portant coses també es protegeixi». Les comunicacions amb la família s’han multiplicat en aquests dies. La Fabiola truca al seu germà i li insisteix: has d’estar-ne pendent, has de passar a veure-la quan puguis. «La preocupació que es posi malalta i li passi alguna cosa és una cosa que he tingut sempre, per la distància, però aquesta situació ho accentua, i a més hi ha el fet de saber que no puc agafar un avió si passa alguna cosa greu».

«La màxima preocupació de la gent que està lluny és que els seus pares es posin malalts i no hi puguin ser», diu la psicòloga experta en dol migratori Celia Arroyo

Psicòloga experta en dol migratori, Celia Arroyo remarca la «frustració de la distància en aquestes circumstàncies». «La gent té tendència a sentir-se culpable per estar lluny dels seus pares o els seus éssers estimats», diu. Últimament, la seva consulta està plena de preguntes sobre com es pot gestionar aquesta situació. «Atenc algunes persones que tenen els pares en països com l’Equador o el Perú, molt preocupats perquè són països de baixos recursos i amb sistemes sanitaris deficients. Amb temor perquè allà les circumstàncies són pitjors o té pinta que seran pitjors». Arroyo parla d’una situació de «triple estrès»: l’estrès del virus, el d’estar lluny dels éssers estimats i el de saber que estan en un lloc més vulnerable als efectes de la pandèmia. Contra això recomana, sobretot, comunicació: «Que parlin més que mai. És molt important sentir en aquests moments l’escalf dels éssers estimats».

Preocupació d’anada i tornada

En aquests dies d’incertesa global, la preocupació, en realitat, és un intercanvi d’anada i tornada. Les notícies que arriben a l’Equador o Mèxic des d’Espanya tampoc són bones. Allà també estan preocupats. «Sí, és clar, ells saben que som en un país i en una ciutat on hi ha molts casos, i també em pregunten com estem, com està la situació aquí», diu l’Ana. «Tinc família als Estats Units que veuen les notícies i truquen per preguntar». La Fabiola, el mateix: que els seus familiars de Mèxic li escriuen cada dia per comentar les notícies i preguntar-li com està. «Estan tots molt preocupats», diu. «En aquests moments», diu la psicòloga Arroyo, «la màxima preocupació de la gent que està lluny és que els seus pares es posin malalts i no poder-hi ser». Distància i coronavirus són una combinació desagradable.

A l’Equador o Mèxic també estan molt preocupats per la situació dels seus familiars a Espanya

Martín Robledo és argentí. De Río Cuarto, Córdoba. Té 44 anys, viu des del 2002 a Barcelona i té una perruqueria al Raval, Rulo. A Río Cuarto viuen els seus pares i el seu germà, i tot i que de moment hi ha registre de només un cas de coronavirus al municipi, el Martín diu que està «preocupat», «perquè són més grans». «Estan bé de salut, però són més grans, i això en aquestes circumstàncies sempre preocupa». Els seus pares tenien previst venir al maig, ja tenien els bitllets comprats, les reserves, i ho van haver d’anul·lar tot. «És una baixada, s’ha suspès tot». La distància el Martín la redueix parlant més sovint amb ells, i tot i que preocupat, és optimista. «Crec que tenen l’actitud adequada. Es cuiden, fan coses. L’actitud és molt important per sortir-se’n».