Gemma Mengual: "Vam ser conillets d’Índies i vam fer coses que ara no es farien ni de conya"

És el meu lloc de pau. La meva vàlvula d’escapament. Fins i tot embarassada del Nil [el seu fill gran] nedava cada dia. Després de retirar-me vaig tenir una època dura en què no ho vaig passar bé, però l’aigua sempre em cridava i continuava tenint ganes de ficar-me a la piscina. Dins de l’aigua soc jo, estic còmoda. Quan estic estressada, l’aigua m’ajuda a alliberar-me dels problemes. No és màgia, és clar, però m’ajuda a veure’ls d’una altra manera.

¿Quan encara competia sentia la mateixa cosa?

No, era diferent. Haver d’estar vuit o nou hores diàries a l’aigua amb màxima exigència de vegades et feia odiar-la. Els dies que l’Anna Tarrés arribava tard, aprofitàvem fins a l’últim minut per saltar a la piscina fent veure que escalfàvem. Encara riem quan ho recordem.

Vivien amb una exigència altíssima. ¿Com els va afectar?

Un esportista s’exigeix perquè el que vol més és arribar al seu objectiu. Tot i això, he de reconèixer que m’agafava amb la mateixa exigència una final olímpica que un campionat nacional. Sempre vaig ser molt exigent amb el meu rendiment, encara que hi havia moments en què vaig perdre la motivació i se’m va fer tot molt costerut. Jo sempre ho donava tot. Quan acabava una competició no m’aguantava dreta. Perdia tres o quatre quilos perquè no tenia ganes de menjar dels nervis que passava i fins i tot em queien els cabells per l’estrès. De vegades t’elogien: "Tants sacrificis que has fet…». Però no ho vaig veure mai com un sacrifici. Ho vaig triar jo i no sento que em perdés res que no pogués fer més tard.

¿La natació artística és un esport molt mental?

Quan nedes en equip saps que les companyes pateixen de la mateixa manera que ho fas tu i que s’esforçaran, així que no les deixaràs tirades. El grup dona molta força, encara que a sota l’aigua hi siguis tu sola amb els teus pensaments perquè saps que absolutament tot el que passi depèn de tu. Això t’empodera molt. És diferent del bàsquet, per exemple, perquè el que fas no està sempre tot sota la lupa. A més a més, és superexigent perquè tot plegat es decideix com a màxim en quatre minuts. No hi ha cap marge per l’error.

La natació artística d’avui ha canviat molt. ¿Per a bé?

Sí. El canvi de reglament és una mica putada en alguns aspectes, perquè ens redueix la creativitat. Tot està estipulat per endavant. Quan ara muntem les coreografies, busquem la màxima dificultat que pensem que les nedadores seran capaces de representar. I això limita molt, perquè potser a l’haver de fer tantes figures en tan poc temps gairebé no es poden enllaçar els moviments. A l’hora de rebre les puntuacions, en canvi, és molt més transparent. Si tu presentes una puntuació de 40 i ho fas bé, rebràs un 40. Abans, tu sorties a competir i, per exemple, quan jo ja era a dalt, sortia tranquil·la perquè sabia que, per molt malament que me n’anés, del podi no baixava. Havia de ser una catàstrofe perquè això passés. Ara pot passar qualsevol cosa: un simple error en un híbrid pot fer que caiguis dels primers llocs al vuitè de cop. Abans es podia fer més els ulls grossos si quedava integrat en la coreografia. Era més subjectiu.

¿Com va anar el fet de guanyar-se aquest privilegi fins que va assegurar el seu lloc al podi?

En els últims anys, només tenint un nom ja asseguraves alguna cosa, però per arribar-hi passàvem per un procés molt dur. Sabíem que mereixíem estar a dalt de tot, però no ens ho donaven. I això fot molt. Vam fer molta autocrítica i, a força de picar, acaba arribant. De fet, dos o tres anys abans de les medalles de Pequín ja teníem el focus a sobre, però als jutges els costava una mica. Teníem les nostres limitacions clares; per exemple, les xineses o les russes eren totes de fisonomies molt semblants, i això per a la sincronització és genial. Nosaltres teníem de tot: noies d’1 metre 80, d’1 metre 50… Això complicava més les coses i ens obligava a esforçar-nos per camuflar determinades mancances i potenciar la nostra fortalesa, que era la creativitat.

¿Pensa que amb la normativa actual els seus resultats haurien sigut diferents?

No, perquè érem un equip tan ambiciós que ens hauríem adaptat al que ens hagués tocat. L’Anna Tarrés [exseleccionadora espanyola i ara entrenadora de l’equip nacional de la Xina] per a aquestes coses era una entrenadora molt exigent. Totes crèiem en el projecte i ho hauríem donat tot igualment. Nosaltres vam ser conillets d’Índies i vam fer coses que ara no es farien ni de conya. Les fèiem sense dubtar i hi passàvem voluntàriament. Hauríem fet el que calgués.

La relació amb l’Anna tampoc va ser fàcil, doncs.

Jo m’hi vaig avenir sempre, tot i que és una persona que té un caràcter molt fort. Té una manera de ser i de fer les coses molt peculiar. És un geni boig. Hi va haver moments en què no ens enteníem tant, però hi tinc una bona relació.

¿Vostè com a entrenadora ha mirat de ser diferent?

No es tracta de mirar de crear un model diferent, perquè som persones diferents. Jo no soc l’Anna [Tarrés], ni tampoc soc l’Andrea [Fonts, la seva exitosa excompanya en duo i actual seleccionadora espanyola]. Tinc clar, però, com m’agradaria que em tractessin a mi dins de l’aigua, i això és el que miro de fer amb els meus esportistes. M’hauria agradat que m’haguessin entrenat com les entreno jo.

¿Va ser molt traumàtica la seva primera retirada?

La primera vegada, quan vaig ser mare del Nil, vaig voler tornar a la competició, però no m’ho van posar fàcil. Vaig viure un moment molt dur perquè llavors no hi havia prou consciència per compaginar maternitat amb esport. I encara menys en un esport com el meu. Costava molt gestionar que una persona de l’equip tenia una situació diferent i no podia estar disponible al cent per cent. No ho van saber encaixar i ho vaig passar malament. Em veia capacitada per tornar a competir, però no m’ho van posar fàcil. La segona vegada, en canvi, vaig tenir molt clar que ja n’hi havia prou.

Quan va deixar la competició de manera definitiva, ¿va tenir por?

No, perquè, com que va ser en dos moments, ho tenia més paït. En la primera ocasió, em vaig autoconvèncer que era el que havia de ser. Estava tan cremada que va ser un descans. En la segona, en canvi, tot i que la tornada va ser més curta, va ser divertit però molt dur, de manera que, quan vaig alçar la mà per última vegada en els Jocs Olímpics de Rio, que a més vam ser les últimes, ho vaig celebrar. Me’n vaig anar en pau. De vegades, però, ho trobo a faltar en petites dosis.

Amb el pas temps, ¿ha valorat més tots els seus èxits?

No, ha sigut al revés. Els he relativitzat més. De vegades m’ho han de preguntar perquè faci memòria de tot el que vaig aconseguir. Em fa l’efecte que des de fora les medalles i els títols es veuen més espectaculars que no pas com els va viure un mateix. El que jo vaig viure, la intensitat i la duresa, no es pot relativitzar, perquè ho portes a dins, però hi ha algunes medalles que no sé ni on les tinc. A tots els esportistes ens agrada que ens alimentin l’ego, però en el dia a dia no penses en tot el que has fet.

Vostès van ser les pioneres d’aquest esport a Espanya.

El vam situar al mapa. Quan vaig començar el 1987 potser hi havia 20 clubs a tot Espanya; ara n’hi ha més de 300. El boom de després del Mundial de Barcelona del 2003 va ser espectacular. Tothom sabia qui era Ona Carbonell o qui era jo.

Si hagués de triar un moment de la seva carrera, ¿quin seria?

La final de Rio amb els meus dos fills a la grada va ser molt especial. Recordo que, abans de sortir, l’Ona i jo ja estàvem amb la postura d’inici abans de començar la música. Tot el públic en silenci i el meu fill va cridar: "¡Mama! Se’m va posar la pell de gallina. L’Ona encara se’n recorda. Les medalles de Pequín van ser un altre dels meus moments favorits. Eren les primeres medalles olímpiques de la sincro espanyola. No ho oblidaré mai: des de les competicions fins a l’anunci de Freixenet, va ser una època meravellosa.

Notícies relacionades

Un gol de Tsygankov dona el triomf al Girona i deixa respirar Míchel

Gerard Moreno i el Vila-real frustren l’Espanyol

¿Encara hi ha coses per canviar en la natació artística?

A mi hi ha coses que em fan mandra, d’aquest esport. La gelatina, els banyadors de lluentons... Això em sembla una mica passat de moda. El procés de les puntuacions cada vegada l’entenc més, però falta fer-lo més comprensible.