Quan dues pestes s'uneixen: la immobiliària i el coronavirus

Va passar divendres de la setmana passada. A Manresa. Al carrer d’Alfons XII, en una ciutat freda i buidada per la quarantena, en el no-res, una dona plorava perquè no sabia on dormiria aquella nit. Verónica Zerpa havia aconseguit els permisos per dur a terme la mudança que feia setmanes que planejava –i no havia sigut fàcil, com gairebé ho és res en aquests temps d’epidèmia–, però a l’arribar al seu nou pis s’havia trobat el que ja no és tan estrany: estava okupat. La pesta immobiliària és antiga i crònica, i no es doblega davant de l’arribada de la nova que té en suspens tothom. En aquests dies poden combinar-se de manera absurda.

Zerpa, veneçolana de 37 anys, 13 de vida a Espanya, va començar a planejar la mudança quan el coronavirus era una cosa que passava a la Xina. «I començava a sorgir a Itàlia», recorda. Aquells dies en què a ningú li passava pel cap la idea d’una hecatombe com l’actual. Va firmar el contracte a finals de febrer. Tenia intenció de mudar-s’hi el 27 de març, i d’aprofitar els caps de setmana anteriors per traslladar les petites coses al cotxe d’una amiga. «Però llavors van decretar la quarantena i això ja no ho vaig poder fer», diu. La mateixa mudança va estar en dubte, però al final va aconseguir el permís per dur-la a terme. Era imperatiu: al pis de Barcelona on vivia hi arribava un nou inquilí. No tenia alternativa. Havia de marxar.

El buit i un gos

«Si ja per si mateixa qualsevol mudança és una parafernàlia, una mudança amb coronavirus, en plena quarantena...» Va arribar el dia: 27 de març. El camió es va emportar les seves coses i ella va agafar el tren cap a Manresa. Ja que el transportista arribava primer, li va donar les claus de l’apartament. «I el xoc va passar quan anava al tren cap a Manresa i l’home em truca i em diu que la clau no funciona i que se sent un gos a dins. Jo vaig pensar: ‘Si m’han ocupat el pis...’, i dels nervis reia tota sola al tren». El riure es va tornar en coses menys agradables quan va arribar a Manresa, a l’edifici, va pujar les escales, va sentir el gos, va veure que havien forçat el pany... Va trucar i trucar, però ningú va sortir a obrir. Així, entre el buit sideral i un gos, va començar el malson.

Barcelona i la seva àrea d’influència fa temps que són un terreny immobiliàriament perillós. Un camp de mines. Cal anar amb compte on es trepitja. És com els carrers de la salsa urbana dels anys 70: el dolent pot estar a qualsevol cantonada. Caure en la temptació de pensar que una emergència com la del coronavirus farà que desaparegui el problema és no comptar amb la seva condició de malson persistent. No, no desapareixerà. Els dos mals conviuran, i donaran lloc a malsons petits o més grans, i històries com la que li va tocar viure a aquesta dona. «Efectivament. M’havien ocupat el pis. No m’ho podia creure». El camió era al carrer però no podia descarregar les seves coses.

Tornada a Barcelona

Un intens intercanvi de trucades –la immobiliària, els Mossos, l’advocada de la immobiliària...– i la sorprenent aparició d’un dels okupes a la porta («em va obrir en tovallola») va deixar una composició de lloc en què una parella havia comprat a un tercer un «llicència per okupar el pis». Aquestes coses existeixen. L’home, ja vestit, li va explicar que ho havien fet «per necessitat»; que no sabien que el pis estava llogat i que no volien «problemes amb ningú». «Hi va haver moltes trucades fins que l’amo es va comprometre a arreglar la situació a tot estirar dimarts, i jo vaig haver de tornar a Barcelona i quedar-me amb una amiga». Abans d’això, en un carrer d’Alfons XII fantasmal, Verónica va haver de treure les maletes del camió i obrir-les per agafar tres o quatre coses essencials. «Mirant de recordar on havia posat les coses. Ara ric, però llavors volia plorar». El camió es va emportar la resta i ho va deixar en un guardamobles.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Finalment, els okupes i el gos van marxar, però abans, l’amo va haver de pagar-los els diners que suposadament havien desemborsat per la «llicència». «Jo al principi creia que eren uns nois realment en problemes, però al final em vaig quedar amb la sensació que és un modus operandi per fer xantatge a la gent», diu Verónica. Són les aberracions en voga. El problema és que, quan va poder tornar al pis, el dilluns següent, el Govern ja havia endurit el confinament i era impossible treure les seves coses del guardamobles. Allà continuen, confinades. Veient les notícies, pot ser que hagin de quedar-se allà un bon temps.

Així que heus aquí, la Verónica, amb el mínim al seu nou apartament. «Vaig recordar que la meva mare té un matalàs inflable i l’hi vaig demanar. Quan vaig ser allà m’havia fet un equip d’emergència: una olla, una paella, coberts, una cafetera, el matalàs, uns llençols... Per descomptat, ella em posava les coses a l’ascensor, jo les recollia a baix...» Per suportar la interinitat, ha comprat una petita taula per Amazon i per cobrir la dutxa ha hagut d’improvisar una cortina feta amb bosses de plàstic. Haurà de viure així fins que acabi l’estat d’alarma. «És la meva història de la pandèmia. Quan la gent em pregunti què vaig fer aquelles setmanes, jo els diré: ‘Doncs mira...’». Dues pestes combinades. Un respecte.