Un cafè amb llet al final del túnel

L’únic que volia José Luis Guerrero era un cafè amb llet. «Calentó», subratlla. Després de dues setmanes d’ingrés hospitalari, aquest jubilat de 65 anys va poder canviar els estrictes protocols de la uci per la relativa semillibertat d’una habitació de planta, però l’anhelat cafè amb llet no es feia realitat. «Només em donaven sucs i iogurts, però jo tenia mona de cafè i no podia pensar en cap altra cosa». La sort del José Luis va canviar quan va arribar el cap de setmana i, amb ell, un nou infermer, el Sergi. «Li vaig dir el que els deia a tots els que passaven per l’habitació, que el que em venia més de gust era un cafè amb llet. I ell, al cap d’uns minuts, me’n va portar un, que em va saber a glòria. Aquell cafè amb llet el recordaré sempre».

El primer cafè amb llet de José Luis Guerrero se’ns presenta avui com el símbol d’una normalitat reconquerida amb molt esforç i molt a poc a poc. Potser resulta una mica estrany anomenar normalitat a la vida que José Luis es veu obligat a portar aquests dies a la seva vivenda de l’Hospitalet del Llobregat, enclaustrat en només dues estances i aïllat de la seva dona, però per a ell, que ha deixat enrere el malson del Covid-19, qualsevol pas cap a la quotidianitat és una victòria que mereix ser celebrada. És en situacions així, assenyala, «quan t’adones del luxe que suposa poder-te prendre un cafè».

Ingrés per pneumònia

El protagonista d’aquesta història va acudir el 8 de març a la Clínica Sant Jordi (és mutualista de Muface) després de diversos dies de febre alta que no remetia amb antitèrmics, i allà es va quedar ingressat amb un diagnòstic de pneumònia multilobar. Fins al cap de quatre dies no li van fer la prova de detecció del coronavirus, que va resultar positiva. Aleshores, el seu estat havia empitjorat considerablement, amb una insuficiència respiratòria severa. El dia 14 el van traslladar a la Clínica Delfos i d’allà va ser conduït d’urgència a l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron i ingressat a l’uci.

«No sé explicar molt bé per què, però quan em vaig veure a la Vall d’Hebron vaig tenir la certesa que em curarien –assenyala. Hi havia alguna cosa en l’ambient, en l’entrega i la professionalitat de tot el personal, que feia que em sentís segur». El José Luis no s’equivocava. El van curar. I li van donar una lliçó de les que no s’obliden. «Els doctors, les infermeres i infermers, els auxiliars... tots treballaven en unes condicions molt dures, però ho feien admirablement, sense queixar-se, sempre amb una paraula d’ànim i de suport».

Rostres ocults

Si alguna cosa lamenta José Luis és no poder recordar avui els rostres de totes aquelles persones que es van desviure per tornar-li la salut i per fer-li el tràngol el menys dur possible. I no pot recordar-los perquè, senzillament, mai els va veure la cara. No amb totes aquelles mascaretes i vestits de seguretat per evitar el contagi que havien de portar posats en tot moment. «Quan penso en les persones que m’atenien, només tinc memòria dels seus ulls», apunta. Potser no fa falta més.

A l’uci José Luis va començar a sentir-se millor cada dia. I també a prendre consciència del que estava passant amb el ràpid avenç de la pandèmia. «Em deixaven tenir el mòbil allà i, quan podia, xatejava amb la meva dona i amb la família i ells m’anaven explicant». Encara li costa parlar dels dies que va passar en vigilància intensiva, aquell temps d’immobilitat i confinament absolut que va transcórrer lent com un escarbat reumàtic. «No em vull parar a pensar molt en el que vaig passar –diu. Prefereixo quedar-me amb l’atenció i el tracte que vaig rebre, que no podrien haver estat millors.»

Una gana voraç

El triomf sobre la malaltia va començar a quedar certificat amb el trasllat a planta, el dia 18. El que més recorda José Luis, a més del cafè amb llet i de la possibilitat recobrada d’anar al bany pels seus propis mitjans, és la gana voraç amb què va sortir de l’uci. «Menjava tot el que em portaven i mai en tenia prou», relata. Gana de normalitat. Gana de vida.

L’alta va arribar dilluns passat després que una analítica realitzada a la matinada donés un resultat negatiu. José Luis Guerrero havia vençut al coronavirus, igual que 5.300 espanyols en les últimes setmanes. Però encara té per davant un llarg camí abans de recuperar la seva vida anterior. Durant dues setmanes, es veu obligat a seguir uns protocols estrictes d’aïllament que li impedeixen, per exemple, qualsevol contacte amb la seva dona. «A poc a poc ens hem anat adaptant i ja som bastant organitzats», comenta. L’existència de José Luis transcorre en dues habitacions i ningú excepte ell hi pot entrar. «Una la utilitzo com dormitori i l’altra, com a despatx. Quan en ventilo una, m’he de tancar a l’altra. La meva dona m’ha de deixar el menjar en una taula al costat de la porta». El bany sí que el comparteixen (no tenen cap altre remei), però cada vegada que el José Luis el visita, ha de netejar-lo a fons amb lleixiu abans de sortir.

Carta d’agraïment

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Una de les primeres coses que va fer José Luis Guerrero quan va tornar a casa seva va ser escriure una carta d’agraïment. Una carta per reconèixer l’esforç, el talent i la bona disposició de tot el personal que treballa en la sanitat pública; el dels doctors, infermeres i auxiliars, però també, afegeix, «el de les persones que els malalts no veiem»: netejadores, cuiners, administratius... «I, en definitiva, a tota la cadena humana que fa possible que els pacients puguem rebre l’atenció sanitària que tant necessitem».

José Luis va enviar la carta a EL PERIÓDICO. I va acceptar explicar la seva història perquè els lectors d’aquest diari sàpiguen de primera mà que el coronavirus és una amenaça sinistra però no una condemna a mort. I que al final de la calamitat ens espera, de ben segur, un cafè amb llet calentó. No pot ser de cap altra manera.