Sí, faig ioga

Tinc una amiga que manté la teoria que cal diferenciar la roba de casa i la roba que et poses per sortir al carrer. No només per una qüestió d’higiene física sinó moral. Són coses diferents i tu ets diferent quan et vesteixes d’una manera o una altra. No és una qüestió de comoditat, que també ho és, sinó de rigor amb la teva pròpia manera d’entendre el món. El de fora i el de dins. Ella, em confessa, només té una peça que pot complir les dues funcions: un jersei de llana, verda, que atresora una intensa memòria familiar. El jersei verd pot combatre en qualsevol escenari perquè manté l’estabilitat de l’entorn íntim i adquireix la fortalesa necessària per enfrontar-se a l’exterior sense doblegar-se.

Dic tot això perquè, en aquests dies de confinament, acabo de descobrir una peça similar. Quan compres uns pantalons nous, intentes trobar la circumstància apropiada per estrenar-los. Et sents transformat. Bé, això em passa a mi. Els que porto ara, per exemple, de quadros vermells i blaus, difusos però en certa manera atrevits, de llaneta, recordo que me’ls vaig posar per primera vegada per anar a un sopar que rememoro amb nostàlgia. Sense ser la peça més cridanera del món, per a mi eren això, atrevits. Ara, aquests dies, han abandonat per complet aquella fulguració i s’han convertit en una espècie de xandall. No he deixat de portar-los en totes les hores de reclusió. Els he rentat, és clar, però els he assecat de seguida i han tornat a ser l’uniforme del confinat. Són una espècie de xandall, sí, però amb molt més pedigrí. Hauré de decidir, quan acabi l’enclaustrament al pis, si poden tornar a sortir al carrer o ja quedaran per sempre en la memòria sentimental d’aquests dies solitaris.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

M’aixeco. Faig el que faig cada dia, però aquest és potser el pitjor moment de tots. Tens tot el dia davant i no saps si el podràs afrontar amb garanties d’èxit. L’èxit, d’altra banda, significa arribar sa i estalvi a la nit i llavors deixar-te anar, introduir-te al sofà i mirar a veure què trobes a la tele. Però això és una altra història.

Dutxat, em poso desodorant i colònia. ¿Colònia? ¿Per què? ¿Per què ens perfumem? ¿Per agradar? ¿Per tenir una olor agradable? ¿Perquè ens olorin? ¡Però si ningú ho farà! Estic sol i el perfum no es transmet per telèfon o per Skype. Arribo a la conclusió que ho faig per mi, per aferrar-me a una cosa coneguda, a una vella coneguda olor, per no deixar de ser jo mateix, per disciplina, per mantenir una rutina. A més, decideixo incorporar una activitat que fins ara contemplava amb una barreja d’ironia i displicència. Sí, faig ioga. Uns quants exercicis matussers, irregulars i anàrquics que provenen de dos o tres tutorials caçats al vol i del record que tinc de veure com una noia els executava (el del guerrer, per exemple) mentre el sol es ponia sobre el mar a Creta. Devia ser en una pel·lícula. Això em relaxa i m’empeny a començar el dia. Crec que l’incorporaré a la meva dieta habitual. Bé, vaja, és un dir. Tampoc tenia dieta habitual. És llavors quan rebo la primera trucada. «¿El senyor Fonalleras? Li truquem de Salut».