Jo vaig tirant

Tinc la temptació de començar així: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». I de continuar així: «Jo vaig tirant». I d’acabar així: «Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant». Però resulta que això ja ho va escriure un altre, un tal Josep Pla, en un quadern que era gris i que també va acabar essent un monument literari. Pobre de mi de comparar-m'hi. Això sí: tenim dues coincidències. La grip, o el que sigui això que ens atabala, i el 8 de març, que és el dia que ell va començar a escriure i que és el mateix dia, 102 anys després, que jo també començo a dir «el que se m’anirà presentant».

Estic confinat. He estat a prop d’una persona que té el virus (ara ja té anàlisis negatives, és a dir, això es cura) i m'he d’estar a casa 14 dies. Ja en porto nou (¿o potser 10?), perquè he decidit de comptar (els ratllo en un calendari de la cuina, amb un fluorescent) com comptaven els evangelistes. Si Jesucrist va morir divendres a la tarda i celebrem la Pasqua dissabte a mitjanit, com a molt resulta que va ressuscitar al cap de 36 hores i no pas al tercer dia. Compto com la Bíblia, doncs, però em temo que el Servei d’Epidemiologia compta com els científics.

Notícies relacionades

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

Coronavirus: l'OCU opina que els pares amb nens sense escola han de tenir un permís retribuït

Catorze dies. Primer de tot, el rebost. Abans de res, vaig poder carregar: menjars precuinats, verdura, fruita, congelats. Després, m’han arribat queviures diversos (uns pèsols celestials, un rap fresc, un pastís de llimona, unes múrgoles de Sant Josep) que no s’adiuen a la condició de confinat, però que han estat un regal dels déus sota l’aparença de familiars i amics. Arriben, truquen, em col·loco la mascareta, prenen la distància prudencial (ara he llegit que és d’1 metre i 82 centímetres), em saluden amb commiseració, deixen les bosses a terra i se’n van. També els he demanat gel i tònica (ginebra ja en tenia) i tabac. Estic confinat, però ningú no m’ha prohibit els vicis. De fet, són una barrera contra dues temptacions: llançar-se pel balcó és la primera; la segona és llançar-se per la finestra. No hi pateixin, no hi ha perill. De fet, hi ha una temptació tercera que és la pitjor de totes. És més aviat un destí, el destí del confinat. La diu el periodista Jon Snow, de Channel 4, que és també un company de reclusió. «No sóc gaire bo amb la meva pròpia companyia. Si em truqueu d’aquí a 14 dies, potser tindreu entre mans un cas de psiquiàtric». De cop, me n’adono, com Snow, que s’acaba el paper de vàter («em veig obligat a pensar en les necessitats més íntimes») i penso que és tan important (o més) que el gintònic. La meva filla Bet, la del rap, me’l compra.

Tinc material divers per resistir una setmana més. No compto els dies, no els vull comptar, però cada vegada que entro a la cuina i veig el calendari torno a resseguir la data amb el retolador, compulsiu-obsessiu, com si així el dia passés més ràpid, com si els dies que encara falten es fonguessin en el no-res. Demà parlaré de com em llevo i de què faig quan em llevo. De la rutina, la disciplina i altres coses semblants.