Emili Navarro: "La protecció de l’escola especial és fictícia perquè la vida no és especial"

No. Ens volen fer creure que amb els dissenys universals d’aprenentatge (DUA) ja es pot atendre tothom en una mateixa aula i no és així, i menys amb l’autisme, que té una complexitat que necessita especificitat en el tracte. És com quan anem a cal metge. Hi ha un metge generalista, però després t’envien a l’especialista. A La Salle Comtal, sense ser exclusius, hem volgut especialitzar-nos a atendre alumnes amb autisme i ens hi sentim còmodes.

Però, fins i tot així, de vegades no n’hi ha prou. Va treure el fill de l’escola per portar-lo a una escola d’educació especial.

Sí, si som honestos, veiem que no tot és possible. Ho hauria de ser, però no ho és. Hi ha casos i casos. Hi ha nois que necessiten molt de suport i no els podem destinar tots els recursos de manera infinita perquè són limitats i intentem invertir-los de la millor manera. Però la meva percepció és que a l’Administració ens posen més impediments que no pas ajudes.

¿Quina mena d’impediments?

Busques recursos que són fora del consorci i et diuen que no pot ser. Nosaltres hem creat vincle amb entitats del barri, per buscar sinergies, i és una cosa que no agrada. El nostre objectiu és atendre bé els alumnes, i els volem atendre a tots. A tots. Quan al final un alumne acaba en una escola d’educació especial, jo sempre dic el mateix: la vida no és especial. La vida és ordinària, és per a tothom. Deixant de banda el dret: el meu fill té dret a estudiar aquí amb tots els suports que li calguin.

¿Ho viu com un fracàs, que no ho pugui fer?

Sí, absolutament. És un fracàs absolut del sistema.

Tothom va aplaudir el 2017 el decret de l’escola inclusiva. ¿Com es veu ara?

Després de tots aquests anys sense els recursos necessaris s’ha perdut il·lusió. El docent vol fer la seva feina bé, i així no pot. Hem d’atendre molts alumnes; les ràtios són un dels problemes. Un altre és que cada vegada hi ha més necessitats per atendre, no solament les relacionades amb els trastorns, també socials. I els nous hàbits tampoc hi ajuden.

¿A quins hàbits es refereix?

A les xarxes socials. Es crea conflictivitat fora de les aules que s’ha de gestionar a les aules. Abans, a més, hi havia molt de respecte pels professors. Quan es donava una situació conflictiva i apareixia un professor, allò s’aturava. Ara no. Per sort, aquí es dona una cosa que és que, com hi ha moltes famílies amb moltes necessitats, tot s’equilibra una mica. L’assetjament escolar aquí a l’escola es dona molt menys. Al contrari, et diria que hi ha nens que podrien tenir perfil d’assetjadors, pel seu context, i són aquells que més suport donen als nens autistes.

¿Sí?

Sí. Això és molt bonic: veure la sensibilitat que desperta en molts alumnes. Al meu fill potser no li podien donar suport a l’aula, però després acabava el curs i tots els companys li escrivien coses boniques: "Nosaltres sabem que no parla, però que ens escolta i ens l’estimem molt».

Un dels problemes que es troben les famílies amb infants autistes és que el viatge a l’escola d’educació especial és un viatge de no retorn.

Les famílies porten els fills a les escoles d’educació especial per protegir-los, perquè estiguin més ben atesos, perquè la ràtio en aquestes escoles és d’un docent per a cada quatre o cinc alumnes, i això et fa pensar que estaran més bé. Però és una protecció una mica fictícia perquè, quan acabaran l’escolarització, hauran de conviure en societat. El secret seria tenir unitats de les escoles d’educació especial situades dins dels centres ordinaris. Són models que hi ha a fora de Catalunya, a Espanya mateix. Una aula específica i, segons les necessitats de l’alumne, s’està més o menys hores en aquesta aula, i tots els moments que pugui compartir amb la resta, els compartirà. Com les aules d’acollida. Jo vaig demanar aquest model abans que ens posessin el SIEI a l’escola, però em van dir que no era inclusiu.

¿Quin és el model que s’aplica en l’actualitat?

Tots els alumnes plegats a l’aula, costi el que costi, sense valorar-ne les conseqüències.

¿Això provoca rebuig?

El que és clar, i ho diuen els estudis i el que passa als països nòrdics, on no hi ha centres d’educació especial, és que la inclusió és positiva per a tothom. Pel que fa als aprenentatges no té impacte i des del punt de vista social té molts impactes, quant a valors. Això és el que passa al nord d’Europa. Però si es copia el model hauria d’aconseguir la mateixa intensitat de recursos. Volem aplicar models d’altres llocs amb menys recursos i no funciona. Les famílies perceben que si tenen un alumne a classe que aprèn a un ritme més lent, això farà que la resta també ho facin, quan no hi ha cap estudi que digui això. Al contrari, els aprenentatges acadèmics es mantenen i n’aprenen d’altres. Però si aconsegueix els recursos adequats.

I sembla que a Catalunya no s’ha fet així.

No. Aquí, ¿el professor a què atén en una aula? A la situació més complicada. Quan un alumne es desregula, l’has d’atendre. Tingui autisme o no en tingui. Quan hi ha una situació que es descompensa a l’aula, l’has d’atendre i no pots fer classe. I has de fer una mica de psicòleg, fer un acompanyament. Això s’intenta fer, però com més mans siguem, més fàcil serà. Si un docent ho ha de fer tot, no dona l’abast, per més implicat que hi estigui. A les escoles falten docents, però també falten psicòlegs, falten infermers, falten treballadors socials.

¿En quina etapa estem més bé?

A primària es dona una situació que facilita la inclusió, que és que el tutor passa moltes hores amb els alumnes i li és més fàcil gestionar les situacions. En canvi, a secundària cada hora entra un docent diferent. I entra de zero: no sap què ha passat abans.

¿Com podríem millorar la situació actual?

Agafar infants amb autisme i posar-los en una aula perquè el decret diu que han de ser en una aula no és la manera. I que l’alternativa sigui anar al centre d’educació especial, tampoc. La solució passaria per flexibilitzar l’escolarització, amb els recursos que calgui segons les necessitats.

La solució seria que tots els infants estiguessin ben atesos a l’escola ordinària...

La solució seria que cada infant pogués estar escolaritzat a l’escola que té al costat de casa. Aquest és el dret que han de tenir les famílies. I no haver de fer trajectes d’una hora en un transport per anar-hi i una altra per tornar-ne. Sabem que això és utòpic, perquè busquem un terme mitjà. Però un terme mitjà que s’acosti a això, no que s’acosti al que no volem. S’ha de fer un esforç molt més gran.

Notícies relacionades

Un de cada 20 casos de càncer de pulmó apareix abans dels 50

Catalunya ja no beu aigua regenerada i en restringeix l’ús a l’agricultura

¿En què hem avançat?

Són absolutament insuficients, però sí que és veritat que s’hi han assignat més recursos. Hi ha més hores de vetlladors, tot i que un vetllador no té la formació adequada per atendre la complexitat d’un infant amb autisme. No es tracta de posar més vetlladors; es tracta de posar més professionals. Quan vas a l’hospital no vols que t’operi un portalliteres. Necessitem personal més qualificat.