La coral dels cantants que no sabien parlar

Una logopeda d'Olot crea un cor format per pacients amb afàsia, que utilitza la música com a eina terapèutica

La idea va sorgir després que ella mateixa es quedés muda, després de ser operada d'un tumor cerebral

La coral dels cantants que no sabien parlar

Joan Castro ICONNA

4
Es llegeix en minuts
Gisela Macedo

Montserrat Massana és una logopeda d’Olot (la Garrotxa) que feia anys que tractava pacients amb afàsia, un trastorn del llenguatge que està provocat per lesions neuronals. No s’imaginava que un dia seria ella qui necessitaria ajuda per tornar a parlar. Li van detectar un tumor cerebral i la dona, llicenciada en Medicina i coneixedora de les seves conseqüències, esperava la seva operació passant les nits en blanc, preguntant-se si l’endemà recordaria alguna cosa, si aconseguiria articular paraula.

Al despertar de la intervenció, Massana havia perdut per complet la capacitat de parlar. «Ho entenia tot, però no em sortien les paraules», recorda. Una situació tan aterridora com frustrant per a ella: «Jo, tota una logopeda, ara era afàsica. Sabia perfectament què em passava i per això ho patia encara més», explica. Per sort, ella mateixa havia deixat preparats els exercicis que li permetrien tornar a ser la mateixa d’abans.

La feina de la seva vida: la Coral Taliqual

Així, i amb el pas dels anys, la logopeda ha recuperat les seves facultats comunicatives gairebé per complet. De fet, al parlar amb ella un amb prou feines s’adona que existeix cap dificultat. Ho ha aconseguit amb exercicis de logopèdia, d’aquests que ella utilitzava amb els seus pacients i que va haver d’aplicar-se a si mateixa. Després de viure aquesta experiència i amb el recolzament del seu marit, que és professor de música, Massana va fundar un cor a Olot anomenat Coral Taliqual, de la qual avui és directora. Això sí, es pot dir que no es tracta d’un cor a l’ús, perquè tots els seus integrants tenen una cosa en comú: l’afàsia. I utilitzen la música com a eina terapèutica. «Aquesta ha sigut la feina de la meva vida», assegura Massana, que té una estreta relació amb els membres del grup.

La música estimula l’hemisferi de dret del cervell, que acostuma a ser el més ben conservat després de patir lesions cerebrals, segons la logopeda. Allà hi ha la funció del llenguatge i la memòria, i sorprèn com, de vegades, les paraules que no surten al parlar sí ho fan al cantar. «A més, les cançons apreses de memòria en el passat se solen conservar bastant intactes després d’aquest tipus de lesions», explica Massana. N’hi ha prou amb assistir a un dels seus assajos per comprovar-ho, i emocionar-se veient com en Pere, a qui li costa pronunciar el seu nom, entona de meravella la seva cançó: ‘Los ojos negros’, i com la Laura introdueix el tema ‘Boig per tu’ recordant que en el moment en què la va escoltar es va despertar d’un llarg coma. Massana, a l’escoltar-la, deixa caure alguna llàgrima.

La família que Massana va crear

Sens dubte l’empatia i la fraternitat són els sentiments que més es respiren a la sala d’actes de l’Hospital d’Olot, on cada dijous tenen lloc els assajos d’aquest grup. Es tracta de persones que un dia podien parlar i que a l’altre van deixar de poder seguir una conversa amb els amics, parelles o fills, les conseqüències dels quals han anat molt més enllà. Una de les integrants, la Núria, explica que el seu matrimoni va acabar perquè el seu marit no sabia com gestionar la nova realitat. La Joana, amb el seu inesborrable somriure, explica que els seus fills la renyen quan no recorda les coses, i l’Esteve, a qui sempre l’acompanya la seva dona, lamenta que alguns la comencen a mirar estrany quan obre la boca. És per això que alguns confessen que de vegades prefereixen estar callats. Perquè, una vegada més, sembla que no estem preparats per al que és diferent.

Xerrant amb els membres de la Coral Taliqual un arriba a entendre que cantar no és l’única raó per la qual es reuneixen cada setmana, sinó ser en un lloc on no se sentin jutjats, on tots comparteixen els mateixos problemes i on, si no els surten les paraules, no seran interromputs, sinó ajudats. «Això és una gran família», afirma la Joana, i tots li donen la raó.

Eternes companyes

Notícies relacionades

Les conseqüències de les lesions cerebrals i l’afàsia no acaben en els qui la pateixen en pròpia pell, sinó que també arrosseguen aquells que hi conviuen. Mentre molts opten per fugir, n’hi ha uns quants que es queden, com la Isabel i la Carme, les dones d’en Pere i l’Esteve, respectivament; dos membres de la coral a qui sempre acompanyen, després que tots dos patissin lesions cerebrals. «Ens ha canviat la vida», diu la lsabel, que reconeix que sent l’obligació de reprimir les seves emocions a casa pel bé dels altres. «Nosaltres som les valentes, les dures», diu, i afegeix: «Hi ha dies que mires enrere i t’enfades amb el món. Ell ja no farà el que abans feia, però ho farem d’una altra forma».

Per a la Carme el més difícil de suportar està sent la renúncia a la seva independència. Ho explica amb els ulls vidriosos; ella acompanya sempre el seu marit a tot arreu, fins i tot quan ell té reunions amb amics. Li demana que es quedi allà amb ell perquè necessita que li faci de traductora, ja que amb el trastorn li resulta complicat fer-se entendre. «Per aquesta raó hi ha moltes separacions, tot i que és molt més habitual que l’home deixi la dona que al revés», assegura, i la Isabel no dubta a donar-li la raó.

Temes:

+Salut