A la caça del tresor del capellà estafador

La monja, amb una còfia ondulada que la distingia com la capitost d’aquell geriàtric de Sòria, ja sabia per què havien vingut els policies catalans. La Guàrdia Civil havia trucat abans per avisar-la que una delegació dels Mossos d’Esquadra necessitava parlar amb una de les seves residents, una de les sis dones víctimes de David Vargas, el capellà estafador. La germana va convidar la comitiva a passar i va fer cridar la resident. Però cap treballadora va aconseguir trobar-la. I, al final, la monja va haver d’acceptar l’inimaginable i comunicar als agents:

–No hi és, ha desaparegut.

–¿M’està dient que una dona de 91 anys s’ha escapat?

–Això sembla.

Els dos policies, investigadors del districte de les Corts, van tornar a Barcelona perplexos i van començar a intuir que per ficar David Vargas entre reixes només quedava trobar els diners robats. Sospitaven que el guardava en efectiu, amagats en algun lloc. Tot i que no havia aparegut en cap dels dos registres efectuats el 5 de novembre.

La detenció 

El 5 de novembre els mateixos investigadors havien detingut Vargas al seu domicili del barri de Gràcia de Barcelona. Després de sis mesos d’instrucció judicial reunint proves contra un entabanador atípic, l’expectació era elevada quan van trucar al timbre a les 8.30 hores. Vargas no va tardar a obrir i, després de parpellejar un parell de vegades, es va fer a un costat i els va demanar que passessin. Acostumat a manipular qui tingués davant, va obrar amb la comitiva judicial, que es disposava a registrar casa seva de dalt a baix i emportar-se’l emmanillat, com si fossin familiars convidats.

Els investigadors de les Corts, conscients que entre les seves possessions podrien aparèixer articles d’alt valor històric que escapaven al seu coneixement, havien demanat la col·laboració de la Unitat de Patrimoni. Va ser un encert. Aquell pis era el niu d’un col·leccionista compulsiu, on cada calaix emmagatzemava centenars d’objectes amuntegats sense perdre el sentit de l’ordre, encara que fos malaltís. Acabada la revisió del pis de Gràcia, la comitiva es va traslladar a una casa antiga de Sant Vicenç de Castellet (Bages), que tenia un garatge que Vargas havia convertit en un magatzem. Al seu interior, l’acumulació de trastos –obres d’art, retaules, figures, estàtues– superava àmpliament la del pis de Gràcia. Massa. Els de Patrimoni es van rendir a l’evidència: per fer inventari calia avisar tècnics de la Conselleria de Cultura. 

Llengua de serp 

El sacerdot David Vargas, de 45 anys, s’havia passat una dècada, com a mínim, estafant dones grans, gairebé totes del barri de Sant Gervasi de Barcelona, i espoliant parròquies. Escollia sempre dones riques i vídues i, si era possible, amb escassos vincles familiars. Després, valent-se d’una verborrea tòxica –i esgrimint la seva condició d’home d’Església– es ficava dins de la seva vida i la dominava. Trencava els pocs contactes que els quedaven i al final s’apoderava de tot el seu patrimoni. Culte, cavallerós i amb amplis coneixements en museologia, teologia i història, aquestes dones, totes molt creients, l’adoraven.

De la trilogia de Tolkien, ‘El senyor dels anells’, resulta difícil d’oblidar-se de Gríma. Anomenat Llengua de Serp, enverina amb mentides el bon judici del rei Theoden fins aconseguir que desconfiï de tots excepte d’ell. Així era Vargas amb les seves víctimes octogenàries, a qui aïllava del seu entorn. Anul·lades i soles, les ingressava en residències per a la tercera edat, que pagava amb els diners d’elles. Tant la casa de Gràcia com la de Sant Vicenç de Castellet pertanyien a dues de les seves víctimes. No eren les úniques propietats que tenia. Els Mossos sospitaven que hi havia almenys sis estafades, algunes ja mortes, d’altres amb demència i d’altres que, malgrat estar en bon seny, continuaven idolatrant Vargas.  

La dona de 91 anys de la residència de Sòria era de les que continuaven creient en ell. Vargas i ella es van conèixer fa molt temps en una capella de la zona noble de la ciutat, on l’aspirant a capellà es va forjar com a seductor de vídues conservadores. La dona, al sentir que Vargas havia sigut arrestat i la necessitava, es va escapar de la residència evitant els policies que l’esperaven, va agafar un autobús cap a Catalunya i, seguint les instruccions de Vargas, va ordenar a una treballadora de la neteja trencar el precinte judicial que segellava el magatzem de Sant Vicenç de Castellet. Segons les sospites policials, aquesta ruptura del precinte va permetre a Vargas entrar al magatzem i emportar-se’n els objectes de més valor i que més risc comportaven d’incriminar-lo. L’11 de novembre, poc després de quedar en llibertat amb càrrecs després de la seva detenció, Vargas va informar el jutjat que una treballadora de la neteja «havia trencat sense voler el precinte». 

El majordom

No és freqüent que un jutge concedeixi punxades telefòniques en un cas d’estafes. En aquest cas, va accedir-hi i els policies van poder escoltar les trucades de Vargas. Els investigadors, a més de constatar que la seva capacitat per dominar les víctimes era aclaparadora, van trobar un amic a qui el capellà trucava constantment. Vargas, Llengua de Serp, havia fet creure al seu amic que estava a punt de ser excomunicat per l’Església i que només Vargas podia evitar-ho. Amb les dones grans utilitzava estratègies calcades. En agraïment a Vargas, el pobre amic feia el que li demanava, i l’estafador l’utilitzava com a majordom. 

Els investigadors van citar a declarar el «majordom». Vargas, setmanes després de la detenció, el va acompanyar a la comissaria de les Corts i va marxar a una cafeteria pròxima a esperar-lo. 

No va ser gens fàcil convèncer el «majordom» que Vargas era un estafador. Però davant del ventall de proves que van desplegar els Mossos, va acabar revelant que el sacerdot li havia donat feia pocs dies dues maletes ben plenes perquè les guardés a casa seva. 

Mentre Vargas seguia amb el seu cafè al costat de la comissaria, policies i el «majordom» van anar a la recerca de les maletes. A l’obrir-les, els agents, després de mesos de feina i setmanes d’angoixa, van saber que havien atrapat el capellà estafador. A les dues maletes hi havia tres milions i mig d’euros en efectiu, 25 diamants, anells, llibres antics, pintures... Era el tresor aconseguit amb 10 anys de mentides a dones grans riques.

La fugida 

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Els agents van deixar les maletes a la comissaria i van anar a la cafeteria a arrestar Vargas, que ja no hi era. Havien passat gairebé cinc hores i s’havia ensumat la traïció del «majordom». L’endemà, 17 de desembre, a primera hora del matí, després d’una nit que els policies van passar en suspens, van tornar a tenir-ne notícies. Vargas s’havia llançat a la ronda de Dalt des d’un dels ponts. Havia caigut sobre una furgoneta i estava ferit: fractura oberta en un turmell i aixafament vertebral. Alguns creuen que va intentar suïcidar-se. D’altres que va fer exactament el que s’havia proposat.

Després d’un mes d’ingrés, els agents van anar a l’hospital el dia que rebia l’alta i se’l van emportar detingut per segona vegada. Amb el tresor en poder de la policia, el Jutge d’Instrucció 6 de Barcelona va ordenar presó preventiva. L’Església ja ha anunciat que es presentarà com a acusació particular en el judici contra Vargas.