Superzings: ninots de plàstic convertits en fenomen addictiu

Són de plàstic. Fan un parell de centímetres. Tenen ulls, però no sexe. Són coses. Tant poden ser un pal de fregar com una excavadora, una tassa de cafè o un cargol. Hi ha herois (amb els ulls blancs) i hi ha dolents (ulls grocs). Viuen en una ciutat imaginària anomenada Kaboom City. Són els Superzings, un fenomen que arrasa entre la canalla de 4 a 8 anys. Els ha creat una empresa catalana, Magic Box Toys, que els està exportant a països d’arreu del món. Costen 70 cèntims, es venen en sobres tancats (en els quals no es veu la figureta) i es col·leccionen fins a completar la sèrie. Fins aquí, tot normal. Un gran èxit comercial per a l’empresa i un joc més per a nens i nenes. ¿Només és això? No.

Igual com els cromos, els Superzings es col·leccionen i els petits intercanvien entre ells els que tenen repetits. No obstant, hi ha molts pares i mares que, per tal que la seva prole no es frustri perquè els falta un ninotet per completar la sèrie, rastregen pàgines de segona mà i són capaços de gastar-se 30, 60 o 90 euros per la desitjada figureta. Els seus fills, feliços amb l’adquisició. I ells, més.

Gestionar la frustració

«Per a aquests pares i aquests nens la felicitat consisteix a aconseguir una cosa. No tant a jugar-hi, sinó a tenir-la. És un error des del punt de vista educatiu. Les criatures han d’aprendre a frustrar-se. No podem fer una infància tan fràgil i feble. És responsabilitat dels progenitors. Si el teu fill o la teva filla no té el ninotet d’una sèrie li has de dir que no passa res. I si plora, doncs que plori. I si t’ho demana mil vegades, li respons que no es pot tenir tot. ¿Què al nen li’n falten dos o tres? Doncs que li faltin, és igual que els Superzings siguin barats. Les passions s’han d’anar refredant», explica Rosario Ortega, catedràtica de Psicologia de l’Educació i del Desenvolupament i membre de l’equip directiu de l’Observatori del Joc Infantil.

La ciència ha comprovat que el joc és la millor eina educativa que existeix. «En el seu joc, el nen crea un món imaginari a la seva mesura, que ell controla i desenvolupa. En aquest món estableix les seves normes, experimenta les seves pors i aprèn a esquivar obstacles. En el joc amb altres nens aprèn a compartir, negociar, i resoldre conflictes. Jugar és una cosa molt seriosa, és un assaig per al que li espera en la vida adulta», explica la neuropediatra María José Mas, autora de ‘La aventura de tu cerebro’, en el seu blog, ‘Neuronas en crecimiento’.

La catedràtica Ortega afegeix que, com qualsevol altra joguina, els Superzings poden ser formidables si serveixen per a això, jugar. «Els nens poden inventar les seves pròpies històries amb ells i poden interactuar amb amics. La seva imaginació s’estimula i el seu vocabulari augmenta. Les joguines no són ni bones ni dolentes. El tema és com s’interpreti per part dels pares, que han d’entendre que no és bo deixar-se portar per la compulsió. És el mateix error que omplir la seva habitació de joguines. Els nens no necessiten aquest caos. Necessiten jugar», sentència.

Col·leccionar no és nou. També les generacions anteriors atresoraven cromos i ninotets, com els Clicks o els Lego. Però Ortega té la sensació que «mai com ara s’ha tingut tan agressiu a aconseguir-los». Alguns pares, no obstant, reconeixen que també amb els cromos passa una cosa semblant. Sempre n’hi ha alguns que són molt difícils d’aconseguir que s’ha de pagar a preu d’or al mercat de revenda –per exemple, al Rastro de Madrid– perquè la prole tingui l’àlbum complet. 

Les regnes de l’educació

Valentín Martínez-Otero, doctor en Psicologia i professor a la facultat d’Educació a la Complutense de Madrid, insisteix que el joc és un dels tres pilars del benestar infantil, juntament amb el descans i l’alimentació. Segons la seva opinió, si els Superzings s’utilitzen com un joc més, perfecte. Els nens poden inventar històries, compartir i divertir-se, però el paper dels pares ha de ser el d’acompanyar o supervisar aquest joc. «El que mai haurien de fer –conclou– és compensar-hi la falta de temps que passen donant satisfacció a determinats capricis». Per exemple, gastar-se 60 euros en un ninotet que en realitat és molt barat perquè així el seu fill tingui tota la col·lecció. «Els pares han d’agafar les regnes de l’educació dels seus fills», recorda.

Amb segell català 

Els Superzings porten el segell de Magic Box Toys, empresa amb seu a Sant Cugat del Vallès amb 24 anys d’història. Sempre s’han centrat en els col·leccionables. El seu departament creatiu es va passar dos anys abans de treure al mercat, el 2018, els Superzings. Els ninotets s’han convertit en un fenomen: s’exporten a 20 països –inclosos Rússia, Xile i Austràlia– i l’any que ve a uns altres 10 més. «És un producte d’èxit que ens ha posat al mapa del món de la joguina», explica Fernando del Río, director comercial i mercadotècnia de Magic Box Toys, que actualment compta amb 45 treballadors (fa tres anys n’eren 19).

Els Superzing no són el seu primer gran èxit. Ja va passar fa anys amb uns ninotets col·leccionables anomenats Gogo’s i Zomlings. Però els Superzings triomfen de tal manera que l’empresa s’ha llançat a fabricar, per primera vegada, joguines complementàries, com una comissaria, un laboratori i un cotxe. Tenen canal propi a Youtube i l’empresa ha concedit llicències per treure al mercat una revista setmanal i una línia de productes com ara samarretes, motxilles, tasses i roba de llit. La seva expansió sembla no tenir fi. La nova sèrie –la número cinc– estarà a punt per sortir el gener del 2020 i n’hi haurà una altra al setembre. I més el 2021.

Ni homes ni dones

El responsable de l’empresa assegura que els Superzings són un producte molt treballat per part dels creatius i dissenyadors, que van fugir del masculí i el femení. «No hi ha homes i dones. Són coses. Coses de la vida quotidiana. Herois i dolents. Els nens desenvolupen la imaginació creant les seves pròpies històries», explica Del Río.

L’empresa no és aliena al fet que algunes de les seves figuretes estrella assoleixin preus desorbitats a les webs de segona mà. «En una ocasió vam veure que algú n’oferia un per 90 euros», recorda Del Río. Per evitar aquesta picardia, Magic Box Toys va llançar una proposta a través de la pàgina oficial de Facebook dels Superzings (en l’apartat de col·leccionistes): si a algun nen li falta només un membre d’una sèrie l’empresa –prèvia comprovació– es compromet a donar-l’hi. Gratis.

Joguines omnipresents

Els idolatrats Superzings van començar la seva etapa de manera tímida. Eren als quioscos de premsa i poc més. A mesura que anaven fent furor entre els noiets, els ninotets de plàstic van conquerir les botigues de llaminadures, els basars, les gasolineres, les botigues de joguines i els supermercats. Són omnipresents. Fins i tot a l’estació de servei del poble burgalès de Cilleruelo de Abajo –enmig del no-res– té al taulell centenars de sobres.

Costen menys que una barra de pa. 70 cèntims, tot i que la picardia comercial fa que alguns establiments –com el de Cilleruelo– els cobri a un euro. Quan l’adult compra el sobre, els nens l’obren amb la mateixa il·lusió que el Charlie de Tim Burton quan obria la seva rajola de xocolata desitjant veure el tiquet daurat. Si al nen o nena li toca un Superzing repetit, als seus pares els toca gestionar una més que probable frustració. Els sobres són tan barats que venen ganes de comprar-ne un altre. O cinc. O 10. O 50, només per la prole feliç. Hi ha nens experts a palpar els sobres, intentant endevinar quina figureta hi ha dins. També hi ha pares que dominen aquest art. N’hi ha, fins i tot, que entren als supermercats i n’agafen algun sobre. Sense que ningú els vegi, i abans de pagar-los, els obren. Si surt un ninotet repetit, l’abandona a qualsevol passadís. Si no el té repetit, se’l queda per triomfar amb la seva criatura. 

El que opinen pares i mares

«Va començar sent una tonteria, però s’ha convertit en una de les joguines favorites del meu fill», explica el Pedro, pare d’un nen de cinc anys matriculat en una escola de Chamberí (Madrid). «Juguem en família i em recorda quan jo veia de petit amb els meus pares l’‘Un, dos, tres’». Pedro reconeix que ell mateix s’ha obsessionat una mica perquè el seu petit tingui les sèries completes, així que es dedica a rastrejar webs de segona mà per veure si pot intercanviar els que té repetits amb altres pares i mares. «Hi ha pares amb els quals fas intercanvis de Superzings de molt bon rotllo. I n’hi ha d’altres que et demanen diners pel ninotet que et falta a tu. Em nego a pagar ni tres euros per una cosa que costa 70 cèntims. N’estic fart i no ho entenc, em sembla especular amb coses infantils», critica.

La Raquel és una altra mare enganxada als Superzings i amb immenses ganes que el seu fill tingui tota la col·lecció. S’escandalitza al veure que hi ha qui posa a la venda un dels ninotets més difícils d’aconseguir –l’heroi Kid Kazoom i el seu cotxe daurat– per 60 euros. En el seu afany per trobar un Superzing amb forma de gelat (l’únic que li falta per completar la quarta sèrie), Raquel va topar amb un pare (o mare) que el tenia. «Em va contestar que si li pagava tres eurets me l’emportava. Em va caure fatal. Em resisteixo a pagar. Prefereixo gastar-me 100 euros fins a trobar el gelat que algú es lucri amb coses de nens».

Hi ha altres mares, com la Mónica, que no ha entrat –ni mai ho farà– en pàgines de segona mà per veure si troba les figuretes que li falten al seu fill per completar la col·lecció. El seu fill és feliç amb els que té. I ja està. «Em sembla un bon joc. És la primera vegada que està atent a no perdre res. Els guarda bé a la seva caixa i va amb compte que no s’espatllin. Exercita l’atenció i la memòria. Li serveix per desenvolupar la imaginació perquè munta mil històries, batalles i equips. Aprèn a negociar i gestionar la relació amb altres nens al canviar-los. Són com els cromos de la nostra època», explica.

Notícies relacionades

Guia per a una assenyada carta als Reis Mags

La meva vida sense les extraescolars

Cert. La generació d’EGB va tenir els seus cromos col·leccionables. Els de Marco i l’abella Maiaa patrocinats per Danone o els de Mazinger Z de Panrico. Però ¿algú s’imagina un pare dels anys 80 comprant per 5.000 pessetes l’únic cromo de Jacky que li faltava al seu fill per completar l’àlbum?

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens