La sargantana que va arribar com a polissó dels àrabs (o els fenicis)

El transport marítim i la introducció de plantes exòtiques és una de les principals vies de difusió d’espècies animals invasores. Avui dia els culpables són els grans barcos de càrrega, els garden center, els aquaris descontrolats i fins i tot les cabines d’avió o els pneumàtics reciclats. Però aquest fenomen, a una altra escala, és clar, ja existia fa mil·lennis. Quan, per exemple, a un barco que prové del delta del Nil se li van colar algunes sargantanes (per ser precisos, unes sargantanes ocel·lades, uns rèptils de potes diminutes) que després d’una travessia transmediterrània van decidir fer un salt a terra precisament a l’actual costa d’Alacant. I molt probablement d’aquells lludrions (Chalcides ocellatus) polissons descendeixen aquells que un grup de científics ha identificat a la serra del Molar, al sud de la província d’Alacant: la primera cita científica d’aquesta espècie, més gran que el lludrió ibèric, a la Península.

Allò d’espècie invasora li va gran a aquest lludrió d’origen egipci. Es veu que no té gaires ganes d’expandir el seu territori: només l’han trobat en aquesta petita i resseca elevació al costat del mar, entre les desembocadures del Segura i el Vinalopó, que fins fa 300 anys era una illa, com Tabarca, i avui encara està en part envoltada de salines.

Aquesta espècie està distribuïda per diverses illes del Mediterrani, el nord de l’Àfrica, l’Orient Mitjà i la banya d’Àfrica. ¿Per què no pot haver arribat més recentment, o d’algun altre lloc com el Marroc o Sardenya? Un estudi a la revista ‘Amphibia-reptilia’, firmat per 13 biòlegs de Tarragona, Barcelona, València, Lleó i Madrid, traça el possible origen d’aquesta colònia. 

El 2017, una prospecció del’Associació Herpetológica Timon va detectar per primera vegada la presència d’aquest lludrió. Van prendre mostres de les cues de cinc exemplars (no van patir danys irreparables: com a les sargantanes de veritat, els tornen a créixer) i van comparar el seu ADN amb el de 147 mostres més de tota la conca mediterrània: l’estudi filogenètic emparentava els lludrions alacantins directament amb els de la zona oriental del delta del Nil i el sud del mar Roig.

Només en aquest lloc

Que una introducció recent fes que aquesta espècie anés a parar precisament a aquest i, de moment, sembla que només a aquest lloc, no sembla gaire plausible. Sí que té molt més sentit, explica Josep F. Bisbal Ginesta, signant principal de l’estudi i investigador de l’Iphes i la Universitat Rovira i Virgili, que arribés vinculat a algun moviment comercial en temps antics i sobrevisquessin a causa del’aïllament encara insular d’aquesta serra. «Possiblement arribarien a territori valencià com a polissons en algun barco procedent dels ports situats al litoral d’Egipte», planteja el biòleg.

Notícies relacionades

Biometà: una energia renovable que impulsa l'entorn rural

Les empreses tenen dificultats per trobar universitaris capaços de resoldre problemes i ser autònoms

Els candidats a haver traslladat el lludrió barrejat a la bodega d’un barco de càrrega o en un carregament de palmeres egípcies són principalment dos, corresponent als moments de més contacte comercial entre el sud d’Alacant i el Pròxim Orient: fenicis i àrabs. Amb prou feines a 2.000 metres del lloc on avui ronden els lludrions es troben les restes de l’assentament comercial fenici de la Fonteta. L’any 743 es van instal·lar tropes d’origen egipci a la comarca. I al segle X els andalusins van impulsar el cultiu massiu de palmeres a la zona.

Abans que els mosquits tigres, cargols poma, crancs americans o vespes asiàtiques, d’altres es van colar com a mercaderia indesitjada. Fos amb les vinyes importades pels fenicis o amb palmeres trasplantades pels àrabs. Un altre coautor de l’estudi, Luis Albero, investigador de la Universitat de Lleó, assegura que «aquest descobriment ens reforça en la idea que els animals i els humans han estat en contínua interacció al llarg de la història». I en el debat sobre si determinades espècies es van distribuir pel Mediterrani de forma natural o de la mà de l’home, és un punt a favor de la segona actitud.