«Em van obligar a ficar el meu fill en un nínxol»

Fa 25 anys, el 1993, el seu fill petit va morir al carrer. “Primer em van dir que havia sigut un accident, però després vaig comprovar que havia mort d’una sobredosi”. Qui parla és el pare, Mohamed Aidoun Chaid, un home de 75 anys. El jove, que va morir amb 21 anys, descansa en un nínxol a Viladecans (Baix Llobregat), tot i que no era la seva voluntat. Ell i el seu pare volien ser enterrats sota terra mirant a la Meca, com dicta l’islam, però el cementiri no estava condicionat. Avui, la situació és pràcticament la mateixa, i Mohamed demana que els musulmans a Catalunya no hagin de patir la “discriminació” que ell diu que ha patit.

“Soc més espanyol que marroquí”, presumeix orgullós Mohamed. De fet, va haver de renunciar a la seva nacionalitat africana quan va obtenir l’espanyola. Al Marroc se sent un estrany, ja que va arribar a Espanya durant la dictadura franquista com a estudiant en pràctiques. Aquí es va enamorar, es va casar, i va tenir dos fills. El petit, nascut el 1972, avui tindria 47 anys. “Volia posar-li un nom àrab, però els del registre civil no em van deixar, em van arribar a amenaçar amb una pistola”, recorda. Així que Daûd es va convertir en David.

David va anar a l’escola, va créixer i es va topar amb el món de l’heroïna. “Sempre recordaré aquella nit, em van trucar i em van dir que el meu fill havia tingut un accident”. Resulta que estava enganxat a les drogues, i va morir d’una sobredosi. “Vaig veure les xeringues, mai m’oblidaré d’aquell moment”, relata amb els ulls humits.

Mohamed va haver d’apartar el dolor que sentia després de la mort del seu fill per abordar el que ell considera una “discriminació flagrant”. Resulta que al poble on vivien abans, Viladecans, no havien previst com fer un enterrament islàmic. Ni l’ajuntament, competent del cementiri, ni la funerària. “Tenim dret d’enterrar els nostres morts segons les nostres creences”, es queixa Mohamed.

A diferència del ritu catòlic, a l’islam la família renta els morts, i després els col·loquen a la caixa nus, tapats només per una capa blanca. “L’alcalde em va trobar una banyera al cementiri i el vam rentar com vam poder”. Després hi havia l’enterrament. “Vaig contactar amb un imam que em va ajudar, i vaig poder fer les oracions perquè la funerària no en tenia ni idea”, explica. Però al final el cos del seu fill descansa en un nínxol. “Em van dir que no hi havia espai per mantenir el ritu islàmic”. I és que segons la religió musulmana, els morts han de descansar sota terra i orientats en direcció a la Meca, la seva ciutat sagrada.

David no va tenir aquesta sort. Però el problema és que, 26 anys després de la seva mort, el cementiri de Viladecans continua sense tenir un espai per a les persones musulmanes. No és l’únic. Són centenars de consistoris que no disposen d’aquest espai, si bé algunes ciutats van adaptant les fosses, com és el cas del cementiri de Collserola, a Barcelona.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Mohamed ha arribat a enviar tres escrits al Síndic de Greuges i un al Defensor del Poble. I no ha canviat res. “Els polítics no han fet res”, lamenta. I fa una pregunta als diputats que són musulmans. “¿On pensen enterrar els seus pares?”.

“Ja no lluito per treure al meu fill d’aquí, lluito perquè els musulmans puguem ser enterrats amb respecte en el futur”, assegura. En el dia d’avui, la majoria paguen una assegurança de vida i acaben repatriant el cos al seu poble d’origen, on acaben descansant en pau. “Però això anirà canviant”, adverteix el pare. A Catalunya ja viuen mig milió de musulmans. I cada vegada més els que han nascut aquí. “Som ciutadans igual que la resta, paguem impostos i se’ns ha de respectar”, demana Mohamed.