"Doctor, vull un penis com el d'aquest actor porno"

No, tot i que ho sospiti, no és un titular amb ganxo, un truc més per fer-lo picar i entrar en aquesta notícia. Era molt necessari que vostè se sentís atret, temptat, a llegir aquesta informació, ja que potser li serveix d’ajuda per redreçar la seva vida i la dels seus fills, que, per culpa d’aquest mòbil de què disfruten des de fa anys, sense saber per què i per a què, molts d’ells, molts més dels que pensem, s’han ficat en un món que els té atrapats en el porno, les apostes i els videojocs multitudinaris, també coneguts com a ‘shooters’.

Hauria pogut escollir, cregui’m, altres títols, igual de certs i seductors a l’hora de cridar la seva atenció. Per exemple “arruïna el seu pare al clonar-li la VISA i deixar-li un deute de desenes de milers d’euros en apostes de tot tipus”, o “els nens s’adormen a classe, per culpa dels jocs, tipus ‘Fortnite’ o ‘Call of Duty’, que els mantenen desperts tota la nit”, o, sí, “intenta suïcidar-se al comprovar al vestidor de l’escola que el seu penis és el més petit de la classe”, o, també, “una jove fuig de casa seva a l’assabentar-se els seus pares que va gravar una orgia amb companys de classe”, o, fins i tot “Lucía, una nena de 6 anys, li pregunta a la seva mare a qui estima més, al seu mòbil, ‘amb qui passes més temps que amb mi’ o a ella”.

Totes les fonts que han contribuït a elaborar aquest reportatge al llarg dels últims mesos, demanessin o no l’anonimat, que hi ha hagut una mica de tot (i així ha de comprendre’s i admetre, atès el tipus de confidències a què hem tingut accés), ens han animat “ferventment” a fer pública la complexa i delicada problemàtica, o problemàtiques, que sorgeix, neix, es genera i emana des del mateix instant que els pares, o bé com a regal de Primera Comunió (segons l’Institut Nacional d’Estadística espanyol, un de cada quatre nens de 10 anys té mòbil), o bé, com va reconèixer recentment John Hoffman, principal responsable del Mobile World Congress, “perquè no carregui amb la pressió de ser l’últim de la classe a tenir-lo”, acaba tenint un mòbil a les seves mans.

El Departament d’Educació de la Generalitat està preocupadíssim i per afrontar tan greu problema ha començat a preparar importants plans i canvis de cara al curs que ve. Els docents viuen desconcertats, desinformats i, sobretot, reconeixen no haver rebut encara formació per a, a classe, al pati, en la resta d’activitats del centre, afrontar aquesta plaga. I, sí, estan desbordats. Els Mossos i les diferents policies mostren la seva impotència a l’hora d’actuar.

Les famílies, superades, algunes d’atònites al comprovar, a la seva pròpia casa, en els seus propis comptes, semblants desastres. No es creuen el que veuen, pateixen i intueixen i, per descomptat, en la majoria de casos ignoren què passa a les habitacions dels seus fills. Les associacions de pares només esperen ordres superiors, de les autoritats, dels experts, de les mateixes escoles o instituts per actuar doncs, malgrat reconèixer que estan molt inquietes per l’ús que els seus fills fan del mòbil, l’iPad o el portàtil, molt poques s’interessen per esbrinar, realment, què veuen i què fan.

Els experts han començat a disparar les alarmes sobre la imprudència de regalar-li un mòbil a un nen de vuit anys o la irresponsabilitat de no tallar-li les ales a aquest instrument perquè el noi no pugui accedir a determinats continguts, tot i que tenen la sensació d’estar picant ferro fred, ja que tots ells consideren que o bé per un excés de llibertat (mal entesa) o bé “perquè així els tenen entretinguts i no han d’ocupar-se’n”, els pares no semblen estar disposats a implicar-se en el control de les vides dels seus fills, l’educació dels quals i formació està patint un gran deteriorament, sense ells intuir-ho ni saber-ho.

Els mitjans de comunicació (no tots a la recerca de ‘clicks’ als seus webs) no deixen de publicar i relatar notícies alarmants, que tenen com a protagonistes nens i joves de totes les edats. El que està passant és tan real, tan preocupant per a la convivència, educació i formació dels nostres petits que ni tan sols són necessàries les ‘fake news’, notícies falses, per cridar l’atenció. Per desgràcia és suficient explicar la veritat, relatar la part de l’iceberg que un pot descobrir preguntant amb discreció.

Els instigadors dels webs porno, per exemple, o, fins i tot, d’apostes, igual com Google (o Youtube), es fan els desentesos a les peticions de tancament de webs de risc, pernicioses per als nens, fins que, en el termini d’uns 20 mesos, gràcies a la nova normativa nascuda el mes de novembre passat als despatxos de Brussel·les, estigui definitivament implantada a tots els països membres obligant-los, llavors sí, a tancar-les.

El firmament no té guardians. Internet, les xarxes socials, el món virtual, el ciberespai, no tenen policies. No està prohibit penjar vídeos porno, per més durs i desagradables que siguin, per a consum dels adults i si els nens i/o joves piquen, els veuen, els comparteixen, els difonen, millor per al negoci. No sap ningú com frenar aquest desenfrenament de consum sense sentit, perillós embrió, d’altra banda, de mascles alfes, d’autèntics masclistes.

El problema és que tot comença pel millor i el més esperat dels regals per als nens: el mòbil. I, a partir d’aquí, en els anys següents, s’acumulen els desastres, els nens viuen la realitat com si fos, en efecte, un videojoc i es traumatitzen perquè no tenen el penis com el de l’actor porno de torn, extorsionen els seus companys de classe amb vídeos que els han gravat, roben el número de la VISA als seus pares per apostar i acaben provocant la seva ruïna, demanen microcrèdits immediats, es venen les seves pertinences a Wallapop o s’adormen a classe després d’haver passat la nit (com més d’un jugador de l’NBA, denunciat pel seu entrenador) jugant amb els seus companys de classe al ‘Call of Duty’.

Hem decidit anomenar-los ‘nadius digitals’, és a dir, nens, joves, nascuts en l’era digital, adaptats al progrés de l’alta tecnologia des de criatures. Poc importa que ara hàgim descobert que a Palo Alto, el cor de Silicon Valley, seu de tots els gegants tecnològics, hi ha una escola privada on acudeixen els fills de directius d’Apple o Google en què no entra una pantalla fins a la secundària. Això, al món real, diari, és mentida, pura fal·làcia. De moment.

David Arráez, periodista del Diari de Mallorca, un dels experts més grans en noves tecnologies del nostre país, col·laborador de la cadena SER i que últimament s’ha especialitzat a fer conferències en centres educatius per ensenyar als pares a gestionar l’ús de la tecnologia de cara a la convivència amb els seus fills, està alarmat “perquè el mòbil s’ha convertit en el regal preferit al fer la Primera Comunió, als vuit o nou anys”. A aquesta edat, defensa Arráez, el nen no necessita un mòbil per a res. Els seus pares, els seus avis, els seus germans grans el porten d’un costat a l’altre. “¿Per què el necessiten, per comunicar-se amb els seus amics? ¡Però si els veu tot el dia a l’escola!”

Arráez defensa que un mòbil, a aquesta edat, és “una arma perillosíssima, que accentua la curiositat del nen i li obre les portes a un món fantàstic, de coneixement, per descomptat, d’ajuda, també, però, és clar, a un altre món horrible, que pot convertir-lo en un addicte a tot el que entri per aquest aparellet que, a sobre, se'l compren perquè és baratíssim”. La teoria d’Arráez és que de la mateixa manera que els joves no condueixen fins als 18 anys o un pare caçador no posaria a l’abast del seu fill qualsevol de les seves escopetes, els nens no haurien de tenir mòbil, com a mínim, fins als 14 o 15 anys.

Arráez considera que, lamentablement, el mòbil s’ha convertit en un apèndix de la nostra mà.“No ens desenganxem mai del mòbil i els nens aprenen i copien ràpidament aquest vici nostre. Seria bo que, a l’arribar a casa, o als menjars, o reunions familiars, arraconéssim el mòbil”.És evident que, si no pots resistir-te a la temptació de comprar-li un mòbil al teu fill, com a mínim, li has de posar certes barreres d’accés, a través del control parental, eina que permet als pares controlar i/o limitar el contingut al qual els seus fills puguin accedir a Internet des dels seus dispositius, siguin mòbils, tauletes o ordinadors personals.

“n’hi ha de gratuïts i n’hi ha de pagament, tot i que no molt cars, com qustodio.com. A partir d’aquesta tecnologia ho podem controlar tot”, explica Arráez, “geolocalitzar-los i saber sempre on són, controlar els continguts, impedir que accedeixin a determinades pàgines web, limitar el temps diari que poden navegar per internet, prohibir-los determinats webs, el temps per jugar amb els videojocs, tot”, assenyala Arráez, que recorda que, en l’era dels ‘cookies’, de l’emmagatzemament d’informació, un resultat no adequat per a un nen, per exemple, la pornografia, farà que li apareguin vídeos d’aquest contingut contínuament.

Ja tenim el mòbil i, en la majoria dels casos (“hi ha pares que ni tan sols saben que la Play Station també té sistemes per impedir que el teu fill es passi hores jugant”, assenyala Arráez), sense control ni barreres imposades pels pares. “A partir d’aquell instant”, comenta Cristina Gutiérrez, directora de ‘La Granja’, centre de formació d’habilitats que rep més de 18.000 nens a l’any, entre edats de 3 a 18 anys, “barregem curiositat sense control. Qualsevol cosa està a l’abast en un clic, un. Escrius la paraula ‘assassinat’ i et surten 20.000 casos a la teva petita pantalla. ¡Un clic!, no dos, ni tres, ¡un! És la informació sense límits. Accedeixes a qualsevol lloc, bo, dolent, perniciós, educatiu, tot està a la teva mà”.

Cristina defensa, per la seva experiència, que “en aquest món tan accelerat, de recompensa immediata per als nens, que ho volen tot ¡ja!, en un clic, a la seva mà, els valors de tenir tenen, sovint, molt més pes que el valor de ser. Quan estic ocupat ‘tenint’ (i el mòbil l’hi dona tot), no tinc temps per ‘ser’. És molt més agradable, fàcil, estar tirat al sofà amb el mòbil o la tauleta, que fent una cosa amb què formar-me, conèixer, esbrinar qui soc, discutir, reflexionar i discernir”.

Els nens, explica Cristina, no suporten esperar. Són tremendament impacients, els falta paciència i les xarxes, el WhatsApp, els jocs d’ordinador, els proporcionen respostes immediates. I sí, el porno també, els dona satisfacció immediata. Com les apostes, una altra xacra. No suporten esperar. Tot és superficial, volen tenir més punts, més diners, més pel·lícules, ja, ja, ja. “I és clar, quan li treus el mòbil, li treus la vida. Se senten buits, angoixats, tenen atacs d’ansietat. Estan enganxats al ‘saciador’ de peticions, de necessitats, o el que ells entenen per necessitats. En aquest sentit, i fa molt mal dir-ho, la capacitat d’esforç no està de moda. Si un nen, o un jove, li diu als seus amics que no pot sortir ‘perquè he d’estudiar’, la resposta immediata, i única és ‘¡ets un marginat, nen!’”.

La Cristina, com el David, considera que les barreres al mòbil són imprescindibles. “És necessari ser coherents amb la utilització del mòbil, tot i que entenc que el primer que s’han de plantejar els pares és el grau de dependència que ells mateixos tenen d’aquest aparellet. La Lucía, una nena de 6 anys, i és només un exemple, ja que n’he viscut molts més, li va preguntar un dia a la seva mare a qui estimava més, el mòbil o ella, perquè els nens, a aquesta edat, valoren l’afecte, l’amor, pel temps que li dediques i, sí, la mare de la Lucía, pel que sembla, li dedicava més temps al seu mòbil que a la seva filla. L’exemple és la millor manera d’educar. I aquest no és un bon exemple, no”.

La preocupació de la Cristina Gutiérrez està més centrada pel molt que el mòbil afecta l’educació, aprenentatge i creació de la personalitat dels nens que la seva inquietud pel que veuen o practiquen. És evident que la Cristina té proves, moltes, que els nens consumeixen porno, molts d’aquests nens juguen a les apostes (“aquesta plaga va ‘in crescendo’ i és molt perillosa”) i també ha pogut comprovar diàriament que s’adormen a classe “perquè es passen les nits jugant als videojocs amb els seus companys de classe o amics, la qual cosa els deixa morts sobre el pupitre”.

És evident que a l’Alba Alfageme, psicòloga, professora d’Universitat i una de les grans especialistes del nostre país en violència masclista, el que més li preocupa és com el consum del porno afecta “enormement” l’educació dels nostres nens i joves. “Hauríem d’intentar, entre tots, famílies i educadors, societat en general, parlar del sexe amb naturalitat, però no és fàcil, no. Hi ha i hi ha hagut massa secretisme al voltant d’aquest tema, fins i tot tabú a moltes cases. I, és clar, els nens es fan moltes preguntes i no troben les respostes, ni en la família ni a l’escola, buscant-les on poden, on sigui”, assenyala l’Alba.

“Jo sempre poso el mateix exemple perquè se m’entengui quan parlo d’aquest tema”, continua explicant l’Alba: “en una casa, si tota la família, nens inclosos, està asseguda al sofà davant la televisió i, de sobte, comencen a matar gent, hi ha un tiroteig, sigui el que sigui, no passa res; quan apareix una escena de sexe, normal, no parlo de porno, els pares retiren els nens, els tapen els ulls o canvien, immediatament, de canal. És a dir, som capaços de tolerar la violència, però no volem que se’ns compliqui el diàleg o hàgim de respondre preguntes sobre sexe. Mala cosa”.

L’Alba, com la Cristina, coincideix en un fet preocupant i és que la visualització de porno per part dels nens és l’embrió, el punt de partida, per crear futurs mascles alfa, masclistes, no parlen de maltractadors, ni de bon tros, però sí de joves que comencen a contemplar en la seva ment que ells són els dominadors. “La degradació de la dona en aquestes escenes”, indica la Cristina, “és continua, gairebé una moda. Forçant la dona, el meu èxit és que puc amb ella”. Tant el porno com les apostes solen ser temes poc estesos entre grups grans de nens, només compartits en grupets reduïts “detall que els delata, ja que és la demostració que saben que no està bé”.

L’Alba creu que hauria d’imitar-se un tipus d’educació afectivosexual a les escoles, a partir dels 10 o 11 anys, com passa al nord d’Europa “on es tracta de parlar del cos humà, un element transversal durant tot el procés de creixement de la infància, on no només es parli de reproducció, o no només de reproducció, sinó de les relacions afectives, identitat, orientació sexual, pornografia...". En el fons, seria una manera d’evitar, potser, que els nens busquin les respostes a les seves preguntes en altres llocs, en el ciberespai, a les xarxes.

Els experts asseguren que els nens comencen a consumir porno a partir dels 10 anys. “i a partir dels 11 anys o així” assenyala l’Alba, “comencen a compartir-lo sense cap criteri sobre si es tracta d’una pràctica normal i/o violenta. Ho banalitzen tot i, fins i tot, és poc probable que l’identifiquin com una cosa anormal, que han de denunciar o comentar amb els grans”. L’Alba recorda, en aquest sentit, que el vídeo de ‘La Manada’ és el vídeo més vist a Espanya. “Allò va ser un exemple tremend i l’horrible és que molts joves van interpretar que és, era, una pràctica divertida, per passar-s’ho bé”.

Si algú treballa per evitar, amb més o menys èxit (ho han tingut en temes de pedofília, més difícil a l’hora de limitar la presència de vídeos porno a les xarxes), és el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya), el president del qual Roger Loppacher considera que tots, tots, hem de posar molt de la nostra part per intentar evitar que els nens tinguin fàcil accés, a través d’Internet, a continguts que poden perjudicar seriosament la seva formació. En aquest sentit, el CAC envia determinats continguts perillosos a la fiscalia, en altres casos negocia la seva retirada amb les plataformes (“amb un èxit d’un 60%”) i, a més, a través d’eduCAC, instrueixen les famílies perquè apliquin el control dels pares i, fins i tot, els propis menors perquè siguin conscients dels riscos de consumir aquest tipus de continguts.

“No voldria que d’aquesta exposició es tragués, únicament, la conclusió que nosaltres assenyalem els pares, ni de bon tros, ja que aquesta és una tasca que hem de fer tots”, assenyala Loppacher, a qui acompanya en la xerrada la Mònica Gasol, directora de l’Àrea de Continguts del CAC. “És cert, molt cert, que els pares estan molt, però que molt preocupats, pels continguts que veuen els seus fills a Internet, però, després, no fan extensiva aquesta preocupació, aquesta inquietud, en saber, realment, què veuen”.

Preocupació dels pares

El Roger i la Mònica, als quals se’ls nota inquiets davant la frustració que el seu immens treball i el dels seus companys no donin els fruits desitjats, estan tan intranquils, o més, pel tema de les cases de joc, dels webs on els nens i joves poden apostar sense filtres, que per la visualització de vídeos porno de contingut ‘gore’, com diria la Policia. La seva preocupació és gran, ja que saben que la pornografia per a adults no és il·legal, el que sí que ho hauria de ser, d’aquí la nova normativa aprovada, el passat 6 de novembre, a Brussel·les, és que els nens hi tinguin accés. Per això, com tots els consultats fins ara, defensa la implantació, a molts països ja molt comuns, com el Japó, per exemple, del control parental.

“La nostra última enquesta, que va ser multitudinària, de milers de famílies, llançava com a resultat que la preocupació dels pares per allò que veuen els seus fills als seus diferents dispositius, sigui mòbil, iPad o ordinador, és al mateix nivell que en la resta d’Europa, és a dir, sobre un 88%. Però, i el ‘però’ és dolorós, només un 26% d’aquest 88% es preocupa per saber, realment, què veuen els seus fills. D'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol. I és un tremend error”, indica Loppacher.

I en aquest sentit el president del CAC insisteix que ells continuaran perseguint i demanant que es tanquin els webs que consideren nocius “cosa molt difícil perquè Google i/o Youtube es fan moltes vegades els bojos i són molt difícils de localitzar”, també ho denunciaran “però tant la fiscalia com els Mossos o Policies ho tenen complicadíssim, ja que la llei és gairebé inexistent en aquest sentit” i, per tant, només queda insistir, via denúncia i educació (centres docents, sens dubte), perquè els pares capin els mòbils dels seus fills i perquè les mateixes plataformes estableixin mecanismes i tallafocs perquè els nens no puguin arribar a veure determinats continguts.

Loppacher, l’equip del qual ha sol·licitat ja actualitzar, tan aviat com sigui possible, la llei catalana 22/2005 sobre la comunicació audiovisual de Catalunya, “ja que ha plogut molt des d’aleshores i els canvis han sigut tremends i vertiginosos”, comparteix amb la Mònica, la Cristina i l’Alba aquesta preocupació “pel fet que, a través del mòbil, l’aproximació al sexe que els nens viuen veient porno és una aproximació irreal perquè, després, les relacions no passen, fonamentalment, per allà i, a més, tenen un marcat contingut masclista, molt dolorós”.

“La Policia, els Mossos, tenen, sens dubte, un problema similar, per no dir, idèntic, al nostre”, explica la directora de Continguts del CAC, “i és que els continguts pornogràfics per a adults no estan prohibits, encara que perjudiquin, i molt, l’educació i desenvolupament moral dels menors que hi accedeixen fàcilment. La directiva aprovada ara a Brussel·les prohibeix que els menors hi puguin tenir accés però, digui’m, ¿què fa vostè, senyor Google, senyor Youtube, per evitar-ho? Res, zero, perquè, com més trànsit, més negoci. I, sí, com assenyala el Roger, Google no és que sigui, en aquest sentit, molt transparent”.

Xavier Margarit, responsable de comunicació del CAC i, per tant, l’home que a través de l’eficient web del Consell i el seu especialitzat eduCAC informa, publica detallats documents sobre les tasques i investigacions del CAC i ofereix tota mena de consells a les famílies, insisteix que “no podem passar-nos la pilota els uns als altres, ja que això és responsabilitat de tots. No podem dir ja se’n cuidarà l’escola, els pares, els familiars, els germans grans... ja que Internet no té barreres, no té fronteres, no té límits. L’únic que els interessa és el negoci”.

Si l’inspector Jordi Domènech, cap de l’Àrea Central d’Investigació de Persones, hagués volgut ser més amable, ho hauria tingut impossible. Més generós en la seva conversa, tampoc. Impossible també. Ara bé, una altra cosa és que ell cregui, que no ho creu, que estem guanyant la batalla a la possibilitat que els nens, petits i no tan petits, es fiquin en embolics (i els encanti) a través d’Internet. Domènech, que va acceptar encantadorament l’ampli preàmbul que li vam fer per presentar-li una radiografia del que estàvem fent, està d’acord en tot el plantejat. No només creu que som davant d’un perill (o alguns) reals, que afecten la formació de la personalitat, el caràcter i el coneixement dels nostres nens, sinó que considera que les plagues que els produeixen són difícilment controlables.

“El CAC, per exemple, està fent un gran treball, descobrint llocs perillosos, demanant que es tanquin, denunciant-ne uns quants, que nosaltres investiguem i perseguim en la mesura, perquè aquesta és una altra, que ens permet la llei, que no sempre és avantatjosa per a aquest tipus de casos i que, sovint, permet moltes coses que a nosaltres ens semblen pernicioses. La tasca informativa del CAC també és important”, relata Domènech. “És molt difícil, molt, per no dir que impossible, posar límits, fronteres, a una cosa que no les té com és Internet, el ciberespai”, assenyala aquest cap dels Mossos.

La Policia i els seus experts miren, sovint, d’arribar a l’origen d’algunes aparicions horribles a les xarxes, però no troben mai l’inici. Fa una mica la sensació que perseguir un vídeo porno horrible, nociu, és com perseguir el diner negre, tot es va difuminant, estenent i, al final, no trobes mai l’origen. Ni tan sols quan creus que has aconseguit treure'l de la circulació. “¿Per què?, perquè n’hi ha prou que un sol, un, de tots els usuaris hagi guardat una còpia perquè el cercle comenci de nou”.

No cal dir que els Mossos no han rebut cap denúncia, ni de nens (no poden), ni de joves (no volen), ni de pares (no en saben), ni d’educadors (no creuen que sigui el seu paper). “Amb els menors no saps mai qui és el primer. L’espavilat de la classe entra en un web, té 10 amics i aquests altres 10 amics, i ja està embolicat el problema”. Per això Domènech reivindica la informació. Els pares han d’exercir el control parental, posar barreres als dispositius dels seus fills i Google ha d’impedir que els nens accedeixin a determinats continguts. “¿No van idear aquesta campanya de ‘no acceptis caramels de ningú’, per alertar els nens d’un possible segrest?, doncs comencem a fer classes d’Internet segura a les escoles”.

Domènech creu que hauríem d’utilitzar també nosaltres la tecnologia que hi ha al nostre abast, desconeguda, pel que sembla, per moltes famílies, per impedir que els nens i els qui miren d’implicar-los en el porno, apostes de joc i/o videojocs els sigui fàcil guanyar aquesta batalla. Aquest responsable dels Mossos està convençut, com el Roger Loppacher i la Mònica Gasol, que Google podria fer molt més per frenar aquest tràfic, tanta temptació.

“Internet és global, insisteixo, un món sense barreres, sense fronteres. Si el web està a Catalunya, a Espanya”, assenyala Domènech, “podem fer certa pressió; si la pàgina és a Mali o, com passa ara molt habitualment, en algun país de l’Est, la pressió és mínima, gairebé nul·la, no existeix. Són paradisos informàtics, com els fiscals. I allà, no hi ha policia ni jutge que pugui actuar”. I Domènech conclou la seva exposició recordant que “per perseguir aquells que veien C+ sense pagar, costava un horror o per tancar pàgines webs falses paties un món, per acabar amb aquests webs nocius la batalla és gairebé interminable”.

Enmig de la reflexió, al principi, al final, és igual, apareix l’escola, l’institut, sí, per descomptat, els pares, la família, la llar, els amics però, sobretot, l’escola. “Al final i, qui sap si, fins i tot al principi, totes les tensions socials miren a l’escola. No dic que no, dic que això passa: problemes de trastorns alimentaris, problemes d’addiccions, drogoaddiccions, consumisme...sí, segur que l’escola té molt a dir sobre aquests problemes, ha de dialogar amb la societat, no podem delegar-ho tot, però tot ha de ser una responsabilitat compartida”, assenyala Josep Vallcorba, Director General de Currículum i Personalització del Departament d’Educació, tan encantador, o més, que Loppacher o Domènech i que parla del problema demostrant haver-hi reflexionat molt, professionalment, personalment i familiarment.

Vallcorba reconeix que la presència del mòbil a les aules i, per descomptat, la utilització que els nens i joves en fan els té molt preocupats, en tots els seus aspectes, perquè, probablement, és veritat que no acabem de trobar la línia d’intervenció adequada, el punt d’equilibri. Sens dubte, el que no farem és prohibir-los, perquè prohibir provoca més curiositat, augmenta l’interès pel que sigui i tot és més preocupant, creiem”.

I és quan Vallcorba explica l’últim dictamen al respecte del Consell Escolar de Catalunya, on és representat tothom, famílies i institucions de prestigi incloses, on s’explica que s’ha d’assumir l’ús educatiu del mòbil, acceptar la presència del mòbil a les escoles, que no vol dir “barra lliure”, sinó al contrari, regular-lo, delimitar-lo i relacionar-lo amb objectius educatius. “És a dir, analitzar, descobrir i afrontar els perills que té, de la mateixa manera que un ganivet en un menjador escolar pot convertir-se en un punyal, en una arma, i no per això els retirem”.

Moment crucial a les escoles

Vallcorba creu que “o anem tots junts de la mà en aquest assumpte, educadors i famílies, o no anirem endavant”. Vallcorba està convençut, i ho expressa amb enorme certesa, que estem en un moment crucial a les escoles. Està segur que la tendència actual no dona tanta importància als continguts, que l’alumne memoritzi determinades matèries, temes, com l’obligació o necessitat que se li ofereixin les competències, les eines, perquè ell mateix resolgui, o miri de resoldre, les dificultats, reptes i problemes que li planteja, que descobreix, en el seu dia a dia, en la seva vida escolar, social i familiar. “Crec que els hauríem d’ajudar més a viure, a comportar-se, a decidir, que exigir-los que memoritzin determinades temàtiques”.

Al despatx del nostre home d’Educació a Via Augusta, gran però minimalista, atapeït de carpetes, apunts, llibres, hi sobresurt en una cantonada una carpeta molt grapejada. Amb els capcirons de dos dits de la seva mà dreta, Vallcorba l’estira i la fa seva. “El nostre ensenyament, tots els ensenyaments, són atapeïts d’un gran temari, d’un obligat currículum, però crec que per afrontar determinats temes, tan delicats com aquests que estem tractant, hauríem de recórrer a una cosa que, estant escrita, no sé si el portem prou a la pràctica”. I Vallcorba llegeix textualment, després de dir “faci atenció”: “Valorar problemes socials rellevants, interpretar-ne les causes, les conseqüències, per plantejar propostes de futur”. És evident que està pensant en el mòbil. I afegeix, “miri una altra competència”, allunyada, potser, del currículum obligatori, penso jo: “Prendre consciència del mateix cos, de les emocions pròpies i estranyes per aconseguir l’equilibri emocional i afavorir la convivència”.

Allà hi ha el focus. Menys currículum, menys assignatures obligatòries, menys memoritzar i més estar al corrent de les noves mogudes que es produeixen en la societat, a l’escola, a la classe, al món del nen, del jove. Està escrit, com assenyala Vallcorba, però ha d’aplicar-se amb més rigor i tacte, encara que no formi part de la llista d’assignatures obligatòries. “¿Com podem assumir aquestes competències?”, continua reflexionant Vallcorba, el departament del qual intervindrà en l’assumpte el pròxim curs. “Aquí és on sorgeix l’autonomia pedagògica de cada centre educatiu. I això, cregui’m, no és fàcil. Al contrari”.

I aquí és també on apareix la gran novetat que intenta implantar la Generalitat el pròxim curs: s’està treballant en un projecte sobre la perspectiva de gènere, des de l’educació infantil, vinculat a les relacions afectives. És una prioritat: participar en els problemes de la societat. La Generalitat ha descartat una assignatura específica per afegir al currículum ja existent. Res d’educació sexual. S’intenta introduir aquest tipus de mirada en totes les assignatures, en la vida del centre. El nou projecte dotarà de formació específica els docents, materials nous, un pla de formació i una extensa xarxa per poder compartir totes les experiències. I sí, hi haurà un referent, algú, que liderarà aquesta mirada en cada centre.

Vallcorba sap que no serà fàcil, però han d’intentar-ho. “Hem de millorar la formació inicial dels nostres docents, contribuir a la millora permanent dels seus coneixements i facultats, posar recursos més interessants, més fàcils, que no hagin de buscar-los tan desesperadament, que ho tinguin tot a mà i, sobretot, crear una xarxa entre escoles per compartir problemes i solucions, i oferir vies de treball amb voluntat educativa més enllà de l’escola. No tota l’educació, insisteixo, passa per l’escola. L’acadèmica, sí, és clar, però l’educació social surt de l’escola i continua en l’entorn familiar, a les seves cases, en les activitats extraescolars, en el temps lliure, en totes”. I, sens dubte, a Vallcorba li encantaria (temo que cregui que això no passa tan sovint com desitjaria) que el discurs de l’escola no tingui contradiccions fora “ja que s’ha de buscar continuïtat i coherència dins i fora de l’escola”.

La situació és tremendament delicada perquè l’escola no vol alarmar ningú i, molt menys, les famílies que, precisament, han escollit aquest centre, en molts casos, perquè comparteix bona part de les seves inquietuds. Sobre el fet que els nens i joves es passin el dia compartint porno, Vallcorba voldria que s’aprofundís perquè els alumnes treballessin el sentit crític. “Han de saber que aquestes pel·lícules són irreals, no tenen sentit, són ficció, i, per tant, és com si es creguessin ¿veritat que no s’ho creuen? que es posen la capa de Superman i volen. No pot produir-se aquesta confusió que puc fer-ho perquè ho he vist en el vídeo del meu mòbil”.

El que demana, el que proposa, la qual cosa vol implantar el departament de Vallcorba com més aviat millor, requereix, i ho sap, molt tacte. “De la mateixa manera que no som partidaris d’una assignatura sobre sexualitat, tot i que sabem que en alguns països n’hi ha, sí que som partidaris d’introduir un pensament reflexiu en tot el que afecta l’escola. I ajudar. Més que dir “això no es pot veure” o “això no es pot tractar a classe”, hem d’acceptar el repte que ja ens plantejaven els clàssics humanistes que “res del que és humà, m’és estrany”. És a dir, tot l’humà és discutible, ho hem de tractar, conversar, reflexionar i debatre. Per això li hem de donar una visió educativa de fons, no superficial, no de vernís. I jo estic segur que, sota aquesta perspectiva, els alumnes se sentiran atrets a comentar-ho”.

Però, és clar, s’ha d’anar amb tacte i delicadesa. No podem trencar, de sobte, les vaixelles de les famílies, posar en alerta a uns pares que, en molts casos, viuen en la més absoluta de les inòpies. Vallcorba reconeix que s’haurà de treballar amb tacte “ja que aquest assumpte encara té molt de tabú, d’hipocresia social”. La Generalitat, que està decidida a fer aquest pas amb sabates de camussa, no vol provocar l’exclamació d’“¡alerta! ¿què està passant a l’escola?” “Per això hem de trobar l’equilibri entre el que es tracta a classe i el que és més propi de l’atenció personalitzada, una tutoria, una orientació personal, en el marc de les diverses àrees que tenim per fer-ho: cultura i valors, creixement personal, reflexió sobre el medi social i natural... àmbits en els quals es pot i hem de treballar, buscant un marc amb un comú denominador”.

I a tot això ¿què opinen els pares, les famílies? que estan sent assenyalats com principals responsables, no només que els seus fills posseeixin mòbil molt abans de l’edat propícia, pocs d’ells tinguin control parental als seus dispositius i molts menys controlin què i durant quant temps l’utilitzen. No massa, la veritat. La Fapaes que, en principi, va acceptar donar la seva opinió per a aquest reportatge, finalment no va donar senyals de vida i, per tant, va declinar pronunciar-se. Qui sí que va accedir a donar la seva versió de la situació va ser la Lidón Gasull, directora de FaPaCcat, una altra important federació, la més gran de Primària i Secundària, que representa 500.000 famílies.

Gasull, certament, va mostrar la inquietud que hi ha en les famílies, però no va voler, de cap manera, representar-les totes en aquest debat. “Sobre l’edat recomanable per tenir mòbil hi ha i hi continuarà havent molt debat. Pel que fa a controlar el que veuen, si es refereix a continguts pornogràfics, és evident que hauria de correspondre a les empreses d’Internet la responsabilitat de posar-hi barreres. En aquest sentit, celebrem que, finalment, Brussel·les hagi legislat sobre això”.

Gasull considera que “l’únic que podem fer les famílies és informar-nos i, en aquest sentit, seguim molt de prop les recomanacions del CAC, escoltar els professionals i seguir els seus passos. És evident que em temo que la tecnologia va molt ràpida, gairebé per davant de la societat. I, sí, en aquests temes hauríem d’extremar la coordinació entre escola i famílies”.

La directora de FaPaCcat reconeix que la situació és preocupant, que els inquieta, és evident que alguna cosa no estem fent bé, però no hem de ser alarmistes i tinc la sensació que la informació que s’està generant al voltant d’aquests temes està provocant massa alarma social, utilitzant casos molt escandalosos. “Nosaltres, repeteixo”, va finalitzar Gasull, “estarem al costat i al servei de tots aquells que busquin solucions i, sobretot, ajudin les famílies subministrant informació i canals de coneixement per reduir el problema”.

Segur que algunes de les notícies a què es refereix Gasull, que podrien haver provocat, segons ella, una alarma excessiva i, potser qui sap, fins i tot infundada, siguin d’aquest tipus:

Març: La Policia alerta, a través de les seves xarxes socials, sobre la proliferació de vídeos infantils amb continguts tòxics per als més petits. Vídeos protagonitzats pel sinistre ‘Momo’, que busquen confondre a nens i nenes amb l’objectiu que s’autolesionin amb fulles, fent-se talls al cos. “En efecte, a La Granja, en vam viure un munt d’aquests casos”, assenyala la Cristina Gutiérrez.

Abril: ‘Operació Liberi’ de la Policia. 110 menors, d’entre 2 i 13 anys, penjaven aotofotos sexuals a canvi d’aconseguir com més ‘likes’ millor.

Maig: ‘El Punt-Avui’ informa que un grup de cinc nens, d’entre 12 i 14 anys, sotmetien i agredien sexualment una companya de 12 anys, sota l’amenaça de difondre una foto seva nua si no acudia, a totes i a cada una de les cites, que era convocada en una masia abandonada.

Els vaig explicar a l’inici del relat que, precisament, els diferents mitjans de comunicació que porten mesos informant sobre alguns casos vinculats a la pornografia, apostes o videojocs que enganxen els joves a través del mòbil, l’iPad o el portàtil, ni tan sols han de recórrer a les ‘fake news’, ja que la proliferació de casos és tan alarmant que, possiblement, alguns han hagut, fins i tot, de ser rebaixats a l’hora de descriure’ls per increïble que sembli.

Anem, per exemple, i aquí apareix el nostre titular, a una de les situacions que provoca el consum desmesurat de vídeos pornogràfics. “El que per a nosaltres, de nens, de joves, era una autèntica ximpleria, ni tan sols un joc, una idiotesa, mirar-nos el penis al vestidor de l’escola, comparar-lo, riure, fer broma, burlar-nos de nosaltres, sí, potser burlar-nos de nosaltres, ara s’ha convertit en una autèntica preocupació, que ho distorsiona tot i que condueix a molts nens i joves a plantejar-se la possibilitat de pensar en el suïcidi perquè no estan satisfets amb el seu penis”, explica el doctor Francisco Valle, un dels uròlegs de més prestigi a Espanya, coordinador d’Urologia als hospitals Valle del Nalón i Álvarez-Buylla, d’Oviedo.

Valle, per descomptat, assenyala els pares com responsables de la mala educació sexual dels seus fills. Segons el doctor, la majoria de pares, entre 35 i 50 anys, no controlen res. Res. “Si tens fills és per educar-los, per formar-los. I si has de parlar d’aquestes coses amb ells, als 6, 7 o 8 anys, doncs les parles. El que no pot ser és que, de sobte, m’arribi un noi, entre 12 i 18 anys, amb un penis correcte, formidable, i em digui ‘doctor, jo vull tenir un penis com el d’aquest actor porno’, m’obri el seu mòbil i m’ensenyi un vídeo porno”.

El Francisco, que rebutja immediatament qualsevol tipus de tractament, és a dir, eixamplar o allargar aquest penis “perquè, entre altres raons, la seva mida és més que correcte, ja que nosaltres només considerem micropenis a partir de set centímetres”, sovint, ha d’enfrontar-se al mateix nen o jove acompanyat, aquesta vegada, del seu pare. “Però, ¿de veritat, doctor, que no es pot fer res?”, l’interroga (o exigeix) el progenitor. “Sovint, de veritat, m’he de frenar perquè el que m’encantaria seria bufetejar el pare davant del seu fill. Però no, em reprimeixo. I molt, cregui’m”.

Valle està convençut que “a la nostra societat està perdent el cap, de veritat”. “Jo, insisteixo, miro d’explicar-los a tots els nois que això que veuen al seu mòbil no és real, que no es passa ningú una hora seguida en aquesta actitud i en erecció. ¡No t’ho pots creure això, nen! ¡No pots creure’t tot el que veus! I, molt menys, demanar tenir un penis així. O que te'l reconstrueixin”.

Atesa la multitud de casos que se li presenten, al doctor Valle no li estranya, tot i que ell és tremendament crític amb els seus mètodes, que la clínica del desaparegut doctor Perovic, a Belgrad, que garanteix, diuen, augment de penis amb facilitat, “estigui atapeïda de japonesos, que són els que tenen els penis més petits. Jo, la veritat, és que crec que entre tots hauríem de posar límit a aquesta bogeria, seriosament”.

Ruïna de moltes famílies

Mentre compartíem informació sobre el gran consum de vídeos porno dels nens i joves, pràctica que ningú, absolutament ningú, nega, Cristina Gutiérrez, de ‘La Granja’, ens va posar en alerta i sobre la pista de la proliferació, l’augment i, fins i tot, una nova patologia infantil o de joventut: les apostes esportives, sí, però també de tot tipus, que han atrapat els joves, provocant, no només una addicció perillosa, tant com les drogues, sinó també la ruïna, descobria Gutiérrez, “de moltíssimes famílies”. Segon problema, i seriós, i greu, i poc denunciat, de tenir mòbil a tan primerenca edat. O sense control parental. O sense barreres als llocs on caure, víctima d’aquesta addicció.

David Domínguez, ‘coach’ (trans) formador, com escriu ell, educador i al capdavant de ‘LaBonaEducació.cat’, institució que treballa el tema dels límits i mai millor dit, assegura que no deixa d’intentar ajudar famílies desesperades després de comprovar, en efecte, que el seu fill està penjat de les apostes ‘on line’, convençut, no només que es faria ric, sinó que és de pelacanyes acudir a classe quan, realment, un pot viure com un rei del joc.

“Aquests nadius digitals ho volen tot i, per descomptat, no es conformen amb qualsevol mòbil. N’ha de ser un d’última generació, 4G al màxim, les altres coses són una merda”, comenta el David, que assenyala que, en efecte, no hi ha pitjor càstig per a ells que treure’ls el mòbil “res de deixar-los sense sopar, tancats a la seva habitació o sense moto, tot això sona a acudit”.

Tots, segons aquest expert, cauen de la mateixa manera i compleixen els mateixos passos. Primer es juguen la setmanada. Després, trenquen la guardiola on hi ha els estalvis de tota la vida per a la moto, un viatge o el que sigui. Més tard, agafen la llibreta d’estalvi que guarda algun familiar. N’hi ha que juguen en equips de futbol i els paguen alguna cosa, i també es juguen aquests diners. I sí, també passen la fase on posen a la venda tota mena d’objectes a Wallapop, com les últimes Nike que li ha comprat el seu pare, col·leccions de còmics, l’Ipad... i, quan els pregunten, diuen que se’ls han robat al gimnàs o se’ls han deixat a l’autobús.

Quan la cosa es complica perquè, no només perd sinó que, fins i tot, comença a deure als amics, llavors o s’atreveix a traficar amb drogues, o, després d’aconseguir el número de la VISA del pare o la mare, o dels dos, demana microcrèdits ‘on line’ amb dades falses i, finalment, ja utilitza la targeta de crèdit dels seus pares fins que esclata el tema de forma alarmant.

“I llavors, comença l’autèntic drama”, assenyala Domínguez, realment inquiet per la dimensió que està agafant el problema. “Tot comença amb el duel. I, per descomptat, amb una primera negació total: ‘El meu fill no és. Me l’han jugat’. Immediatament, perquè aquesta excusa dura poc, res, un dia, es produeix la caiguda de cavall i entren en la fase d’ira, enuig i, de vegades, moltes més vegades del que vostè es pot creure, fins i tot violència. És a dir, peguen el seu fill. I, finalment, si tenen, o els queden diners, el tanquen en algun lloc de desintoxicació del joc”.

Entro a la sucursal, vaig al despatx de la directora i, en 22 segons, m’oblido del banc, el carrer, la zona i el nom de la senyora, mare de quatre filles, que tinc davant. No hi ha noms, però sí casos. I no un, ni dos, ni tres. I no de 1.000, 2.000, 3.000 o 10.000 euros. De milers d’euros. De cases embargades o necessitat de vendre-les per pagar els deutes del seu fill, de 15 o 16 anys. “En els dos últims anys, els casos han proliferat en excés. I no en aquesta, no, a diverses sucursals. És més, és comentari setmanal entre nosaltres perquè, és clar, hem d’assessorar-nos quan sorgeix el problema a la nostra oficina”, assenyala la meva interlocutora.

I, sí, com assegura el David Domínguez, en efecte, tot comença per la negació. “Bé, no, perdó, no comença per la negació, comença per l’acusació al banc: ‘Vinc perquè algú m’ha falsificat la firma, la VISA, la targeta i vinc perquè vull que em tornis tots aquests diners’. Li dius que ho miraràs amb detall i que, si us plau, torni demà, però tu ja sospites què està passant”.

I sí, en efecte, els nens, petits i no tan petits, li han clonat i/o utilitzat la seva targeta de crèdit. Els més petits, tal qual, per comprar elements, armament, poders, ‘skill’ (habilitats per al personatge-jugador) per poder combatre millor i guanyar les batalles; els més grans, per apostar. “És evident que, de vegades, molt poques vegades, però en alguna ocasió ho hem aconseguit, especialment amb VISA i American Express, hem aconseguit algun tipus de reembossament perquè les companyies han temut aparèixer en els mitjans de comunicació i han preferit pagar al demostrar-se que les seves barreres havien sigut insuficients per frenar el desemborsament”, comenta la directora de la sucursal.

És evident que els casos en els quals perden fins a la casa són comptadíssims, cert, però és freqüent, i això és el que més li dol a aquesta dona, perdre el client. “Se’n van, s’esborren del banc i no tornen. Al comprovar, al demostrar-los tu que ha sigut el seu fill, fins aleshores per a ell immaculat, no vol ni tan sols donar explicacions, que ens ho tornem a mirar. I desapareix. Se’n va a un altre banc”. I sí, la directora d’aquesta sucursal bancària creu que una de les coses que més mal fan és la possibilitat de demanar microcrèdits amb dades falses.

El ventall de problemes és molt variable i aquí, realment, només exposem alguns dels casos que han sorgit al llarg de les entrevistes i converses mantingudes amb les fonts consultades. Hem escrit sobre les bogeries que s’imaginen, cometen o demanen els nens i joves que consumeixen pornografia o les addiccions que provoquen les apostes i, en determinats casos, les seves greus conseqüències. Però tots els consultats estan també alarmats per com d’enganxats estan milions de nens i joves als videojocs com ‘Call of Duty’ i, molt especialment, ‘Fortnite’, que, el novembre de l’any passat, va superar els 200 milions de jugadors registrats.

Notícies relacionades

Com es pot evitar que hi hagi un vídeo dels teus fills nus en les xarxes socials

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

“Jo no sé si juguen al ‘Fortnite’ o al ‘Call of Duty’, o a qualsevol altre videojoc, jo només sé que molts se m’adormen a classe”, explica la Cristina Gutiérrez, “i, quan ho comento als seus pares, em diuen que els nens se’n van a dormir a les deu de la nit”. Al cap de pocs dies, en efecte, les famílies descobreixen que els nois se’n van a adormir a les deu, però es posen l’alarma del seu mòbil a les quatre del matí, es desperten tots a la mateixa hora i reprenen el joc. I, és clar, l’endemà, s’adormen sobre el pupitre.

“Aquest és un món accelerat. Els nens actuals no tenen paciència. Volen recompensa immediata ¡ja mateix! El premi, l’èxit, als videojocs és immediat i els encanta. No suporten esperar. Viuen gairebé en la irrealitat del món virtual. Tot és superficial: tenir més punts, guanyar més diners en les apostes, més ‘m’agrada’, més de tot”, assenyala la Cristina, que creu que, de la mateixa manera que els nens estan obsessionats amb el seu penis, les nenes pensen en operar-se els pits i el nas. No més, pel que sembla.