El president del Comitè de Bioètica: "Regular la gestació subrogada és un atemptat en certa manera a la dignitat"

La proximitat del Dia Internacional de la Dona Treballadora i la precampanya de les eleccions generals posen d’actualitat debats ètics entorn dels drets de les dones, en què el Comitè de Bioètica, òrgan consultiu del Ministeri de Sanitat, hi té molt a dir. Des de mitjans de gener, el seu president és Federico de Montalvo (1966, Madrid), professor de Dret de la Universitat de Comillas i membre del Comitè de Bioètica de la Unesco. 

¿És ètic regular la maternitat subrogada a Espanya, com defensa Ciutadans?

Ateses les circumstàncies i condicions que existeixen en l’actualitat, regular-la no és adequat. Si la pretensió és evitar que la gent se’n vagi fora i ho faci a Espanya, en altres països que ho han fet amb aquest propòsit, com el Regne Unit, les dades són confuses, però indiquen que les sortides no s’han interromput. A més al regular aquesta pràctica estàs legitimant el fenomen i algú es podria preguntar per què no puc continuar acudint fora.

¿Caldria llavors prohibir les empreses que faciliten la gestació subrogada a l’estranger?

És contradictori que la llei declari la nul·litat d’un contracte, però alhora permeti oferir-ho. A mi, l’entorn de negoci no m’agrada. Els contractes entren en espais de la vida poc defensables, com qui decideix sobre la malformació del fetus o les conductes sobre l’embaràs. Leon Kass parlava de la saviesa de la repugnància. Hi ha coses en què inicialment un no té gaires arguments en contra, però si un explora el fenomen, apareixen elements que quadren poc amb el concepte de dignitat. És poc sostenible limitar alguna cosa a una persona que ho fa lliurement, però quan observem l’entorn, sorgeixen dubtes infundats sobre si estem parlant d’una gestació comercial sempre o almenys en molts casos. A més, que hi hagi un cas de llibertat de la gestant o d’altruisme, no significa que totes siguin lliures, l’excepció no converteix una conducta en admissible. Tot i que existeixin casos molt excepcionals, regular el fenomen, és consagrar la vulnerabilitat i un atemptat en certa manera contra la dignitat.

¿I veu oportú restringir les filiacions dels nens?

Els nens no tenen culpa de res. Al registrar-los obrim una porta falsa a la gestació subrogada, ho accepto, però prefereixo això a sacrificar els nens. I no hi ha una solució intermèdia, o excloc el nen o l’incloc. 

¿És partidari d’abolir o de regular la prostitució?

El meu gran dubte és semblant a l’anterior, ¿realment parlem de llibertat de les prostitutes i en quants casos? Un comprova, a través de les notícies, permanents casos d’explotació de dones. La prostitució s’ha convertit en una de les expressions de més explotació de la dona i, a més, de noies molt vulnerables que venen d’altres països. És un fenomen que no m’agrada i em sorprèn que Espanya, que ha avançat tant en matèria d’igualtat, sigui un dels països que destaca en prostitució. 

¿Tendeix llavors més cap a l’abolició?

El model suec no em disgusta, als països nòrdics és un fenomen prohibit i és una societat avançada en drets. És veritat que és una qüestió complexa, perquè entrem en el debat de si hi ha o no llibertat de la prostituta.  

¿I en el porno, en aquests vídeos que mostren violència sobre les dones, caldria introduir algun tipus de control?

És que no es pot prohibir. Limitar-lo com en països àrabs, és impossible en el nou espai tecnològic. Una altra cosa és insistir en l’educació sexual dels xavals. Fer-los veure que aquest rol que creuen que és l’ideal i poden intuir en el porno, és una idealització i, sobretot, transforma la dona en un objecte. Tots veiem pel·lícules on s’ofereixen personatges ficticis i no tenim per què reproduir-los. La clau és l’educació en l’afectivitat. 

¿Espanya hauria de tornar a una llei de supòsits en l’avortament, com defensen alguns líders del PP?

El Comitè de Bioètica va recolzar l’avantprojecte d’Alberto Ruiz-Gallardón, tot i que alguns vam emetre un vot particular. És un tema jurídicament molt complex, però des del punt de vista ètic, sense culpabilitzar ningú, no em sembla un fet positiu. No s’avorta per gust, és una desgràcia. El problema és com ho resols jurídicament. La llei de terminis no m’agrada, té alguns elements perquè sigui declarada inconstitucional, però no m’agradava tampoc el model de supòsits del 85. Caldria explorar sistemes alternatius com els alemanys, on s’ha intentat implantar un model d’informació orientada en la direcció que la dona vegi que hi ha altres opcions i que l’Estat té interès a protegir la vida del fetus. No és un model basat en culpabilitzar, sinó d’educar. Sobretot per impedir més d’un avortament. 

Respecte a l’abús de menors, ¿quins canvis legals introduiria?

En aquest camp, un dels problemes és que els professionals sanitaris, que han de confirmar si ha existit o no violència o abús infantil, diagnostiquen en un entorn de por a l’error. No és l’element principal, però crec que caldria crear protocols i reformar el sistema de responsabilitat mèdica, perquè el professional no sigui responsable si s’equivoca. 

¿Creu que l’Església espanyola està fent prou per reparar les víctimes?

La meva sensació és que està fent molt, no per reparar, però ha fet una expressió de reconeixement d’una cosa complexa, de manera absolutament oberta. 

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

¿És partidari que es permeti l’eutanàsia?

És un tema jurídicament senzill, però èticament més complex, negar-li a algú la possibilitat de morir. Encara així, no crec que sigui el gran debat, sinó la universalització de les cures pal·liatives, davant del repte de l’envelliment social. El problema és quan parlem de malalts no terminals que sol·liciten morir. El Comitè de Bioètica alemany s’ha pronunciat en contra de l’eutanàsia, però ha plantejat que a aquests malalts se’ls doni recolzament psicològic.