Bihac, la cara més amarga de la migració als Balcans

“Svako dijete ima pravo da zivi, uci i bude zasticeno” és el primer que el visitant llegeix quan accedeix a l’oficina de Save the Children en ple centre de Belgrad (Sèrbia). És el lema que uneix totes les seus i oficines de país de Save the Children al voltant del món: ‘Qualsevol nen té dret a viure, aprendre i estar protegit’. Un mantra. Tota una declaració d’intencions.

 

Una delegació basca ha viatjat als Balcans Occidentals per conèixer la situació en què es troben milers de nens, nenes i adolescents, atrapats en la seva fugida cap a la Unió Europea. D’una banda, es tracta de conèixer els projectes que finança el Govern basc i, de l’altra, aprendre processos, mecanismes, programes i bones pràctiques que poden ser aplicables a altres països de trànsit, com són Euskadi o Catalunya.

 

“Mai deixem d’aprendre. El nostre dia a dia és el que ens fa millorar”, reconeix Jelena Besedic, responsable de programes de Save the Children als Balcans. La situació era dantesca ara fa dos anys. A poc a poc la societat sèrbia i les seves institucions han anat entenent que han de donar una resposta articulada al fenomen de la migració. “Sabem que no tenim res que pugui atreure’ls perquè es quedin entre nosaltres. Sabem que volen seguir la ruta cap a França, Alemanya o Suècia. Però mentre estiguin entre nosaltres hem d’oferir-los el millor, la millor assistència”, ens reconeix Milenko Milic, assistent del ministre serbi d’Ocupació.

 

Ens expliquen que la presència de migrants als carrers de Belgrad no ha sigut mai gaire elevada. Tan sols venen aquí quan demanen asil o quan necessiten ajuda de les institucions oficials o d’oenagés com Save the Children. Belgrad queda lluny de la seva ruta i aquesta ruta se segueix a ulls clucs.

 

“Tinc tota mena d’aplicacions descarregades al mòbil per seguir el camí i no perdre’m rumb a Bòsnia i després a Croàcia”,ens diu e Mihac, resident a la plaça Afgani, una cèntrica zona on s’ajunten migrants i sol·licitants d’asil per passar el dia. “El veritable problema és que em quedo sense bateria. Necessito el telèfon per estar en contacte amb la família i no perdre’m. Em fa por perdre’m. No la ruta en si”, segueix el Mihac. No arribarem mai a entendre la veritable importància d’un ‘smartphone’ per a una persona migrant. Nosaltres, no, però la policia croata ho sap i per això, en un intent per tallar les fràgils xarxes que encara els lliguen a un futur millor, destrueixen els seus terminals o els esborren la memòria.

 

Si amb això no n’hi hagués prou, l’acarnissament és gran. “Un dels agents em va donar un cop de colze. Per això tinc l’ull de vellut”, relata el Shaphur, un jove afganès que a l’advertir la nostra arribada al campament de Borici (Bihac, BiH) s’ha acostat a saludar-nos. Aquí poden arribar a conviure-hi entre 800 i 900 homes solters. El matís és important: només veiem una dona com a integrant d’una família. El risc que pot derivar de la convivència de nens, nenes i dones amb homes joves i solters és una cosa que les organitzacions humanitàries intenten evitar. Bihac ens mostra la cara més amarga de la ruta. Sembla un abocador de sentiments i frustracions, on els gossos abandonats busquen menjar amb la mateixa fruïció amb què els residents proven de trobar una sortida a la seva situació.

 

Les famílies descansen a l’Hotel Sedra, en altre temps un paradís vacacional. Cedit pel propietari fa uns mesos, avui s’ha convertit en una àrea de descans per a les 140 famílies que esperen creuar a Croàcia. Ho intenten. Són rebutjades. Tornen a l’hotel. Es llepen les ferides. Tornen a intentar-ho. Així és la seva vida. Han passat moments pitjors. “Vam sortir de l’Iran fa 6 mesos. Des d’aleshores estem en ruta”,ens diu un cansat pare de família d’uns 55 anys que ha preferit mantenir l’anonimat. Hi ha 3.824 quilòmetres entre Teheran i Bihac. 785 hores caminant. Quan li preguntem per les dues nenes de 4 i 6 anys, fa un mig somriure, barreja de tristesa i alleujament. Podria ser pitjor, li endevinem amb els gestos. Save the Children habilita espais segurs on les seves filles i tots els altres nens i nenes puguin sentir-se fora de perill. Els Child Friendly Space, es converteixen en un reducte de color davant el gris. 

 

Els nens i les nenes són el col·lectiu més vulnerable d’entre tots els col·lectius que pateixen un conflicte armat. La cruesa de la guerra, de la pobresa i de la misèria fan efecte en el seu desenvolupament personal. Els nens i nenes que ens trobem en la ruta dels Balcans haurien pogut perdre la vida, però el que és cert és que han perdut entre 1 i 2 anys d’escolarització i part de la seva infància. Han perdut anys de la vida exercint un rol que no els correspon. Joves que, amb 14 anys, es converteixen en les esperances econòmiques de les seves famílies, nens que acompanyen els seus pares amb l’única companyia del seu peluix, nenes que en una distracció poden ser raptades i forçades a l’esclavitud sexual...

 

Els nens i les nenes no han de ser més que això, nens i nenes. La ruta dels Balcans és el recordatori que és impossible posar portes al camp. Els processos migratoris no entenen de xenofòbia, de lleis antiasil o de presidents autoritaris. Si han de continuar, continuaran. És urgent que els oferim una resposta institucional coordinada.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

 

“Si això et sembla un infern, imagina el que tinc al meu país”.