Un maltractador: «Asfixiava les meves parelles. Les atabalava i van caure en una depressió»

“Les atabalava. Asfixiava les meves parelles”.  Manel Martínez dona la cara i admet el malson de compartir amb ell la vida.“Amb mi la convivència és difícil”.Amb ell no hi ha hagut bufetades ni pallisses, però, recorden els experts, la violència psicològica pot causar ferides més profundes i duradores que la física. Ferides en l'ànima que et porten al pou. “Les dues dones amb qui he viscut van acabar caient en una depressió per culpa meva”, confessa aquest mecànic de 50 anys.

Ell prefereix parlar que exercia “maltractament psicològic”;defuig l'etiqueta de “maltractador”. La seva última parella, aconsellada per la seva psicòloga, li va donar un telèfon perquè acudís al SAH (Servei d'atenció a homes per a la promoció de relacions no violentes) de l'Ajuntament de Barcelona, que aquest 2018 atén 250 homes. Tots hi assisteixen voluntàriament. “Em va caure com un cop que em digués que era un maltractador, però ja m’ho havien dit abans i vaig decidir acudir als professionals, a veure si ho era o no”. Va ser amb el convenciment que en sortiria “exculpat”. Les teràpies grupals van canviar la seva perspectiva. “Em van obrir els ulls. Ara sé que exercia molta pressió sobre les meves parelles, que les manipulava. Sé que això és maltractament psicològic”.

“Vaig heretar els rampells del meu pare”

El Manel busca ara respostes a la seva conducta. “La meva mare, la meva germana i les meves nebodes ja em diuen que tinc un rampell... Que si no tingués aquest rampell, seria una joia. És una cosa hereditària”.És el rampell, el caràcter, dels Martínez, es justifica. Com el del seu pare i el seu avi. Nega, des de la seva percepció, que la seva mare fos una dona maltractada. “Tenia més ous que el meu pare”,deixa anar.

Ella va ser qui li va transmetre uns comportaments obsessius que ell va traslladar a les seves relacions. “Treballava moltes hores i quan tornava a casa no volia més feina. Era molt meticulosa, estava obsessionada amb la neteja, ho volia tot sense una engruna a terra, impecable”. Exigències que el fill va repetir amb les seves parelles. El mascle alfa governava també a la llar.  “Els deia com havien de fer les coses a casa, com cuinar, que no embrutessin el menjador, que no sabien netejar, que no mengessin pipes... Els corregia tot el que feien, no les escoltava. Jo volia que es fes tot a la meva manera. Era asfixiant”. Ha après que hi ha maneres diferents de fer les coses i que aquesta humiliant desvaloració destrueix la persona.    

El patró s'ha repetit també en la relació amb la seva filla, d'11 anys. “Que si vigila amb els cabells al menjar, que si arremanga't per no embrutar-te...”. Amb la mirada aquosa, confessa: “La meva filla tremola quan l’esbronco, expressa una esgarrifança, una cara de por... No fa falta que li aixequi la mà, elevant el to de veu, amb un xiscle, recriminant els seus actes, és suficient. M'he adonat que això és maltractament”.

Fa anys, explica, que ell rebia imputs de la seva conducta inapropiada, però fins ara no hi havia posat nom, el primer pas per intentar rectificar. “Hevist la meva neboda plorant, la meva germana dient-me que no li parlés així. Sé que estic infringint un càstig...”. Tampoc la seva mare, ja morta, se’n va deslliurar. “Recordo que li vaig fer passar tràngols. Va estar 15 anys malalta de càncer i de vegades no em posava al telèfon o li penjava, li xisclava, no l'escoltava. Li vaig fer mal. Un càstig tremend”.

Lamenta també la mala vida que va donar a les dones amb qui va conviure. “Ho sento. Pateixo per la meva primera dona i per la mare de la meva filla”. Els va deixar l'autoestima per terra. “És que passa com amb l'addicte a l'alcohol, que beu, reacciona i hi torna a caure. No te n'adones i la tornes a fer grossa”.

El poder del silenci

Notícies relacionades

"Mare, no truquis a la policia o el pare ens pegarà"

Les juristes adverteixen que mediatitzar sentències masclistes pot frenar les denúncies

Vol deixar clar que mai ha exercit violència física. “Ni tan sols he sigut de fer crits escandalosos de trucar a la policia. La meva ha sigut una violència més subtil; una veu seca, tallant, i tot aquest control que anava fent sense adonar-me'n”. I després hi ha els silencis, un altre instrument de càstig. Ignorar també minva l'autoestima, reconeix. “Jo imposava el meu temps, no volia discutir o parlar quan elles m'ho demanaven. Callava. Les manejava amb aquests silencis, no tenia en compte els seus sentiments. Era el meu poder”.

Explica que en el SAH li estan donant les eines per canviar. “Ho intento, no sé si ho he aconseguit, encara estic assimilant el procés”. Llàstima, riu, que ara no té amb qui practicar els progressos. L'assistència voluntària al SAH ja indica el bon camí i també fer públic el seu testimoni. “No soc un valent, ho he fet egoistament perquè em serveix a mi, em protegeix. Al dir-ho, sé els límits que no he de traspassar. Ja sé que no necessito deixar anar la mà o donar un cop de porta, que hi ha una violència psicològica”. Una última confidència revela l'altra cara del Manel, que manté una “bona” relació amb la mare de la seva filla i la seva última parella. “Totes les meves ex van venir a l'enterrament dels meus pares”.