"Mare, no truquis a la policia o el pare ens pegarà"

Els maltractaments psicològics són el punt de partida del’infern de moltes dones víctimes de violència masclista. Tres d’elles expliquen a aquest diari el sofriment del maltractament amb llàgrimes als ulls i sentiment de culpabilitat. Remarquen que l’abús físic no és tan dolorós com el mal mental. Les seves parelles utilitzen els nens per fer-los mal, cosa que es coneix com a violència vicària. Reconeixen que aquest és el “pitjor dolor que una mare pot sentir”. A totes elles els hem canviat el nom per evitar possibles represàlies.

La María, mare d’un nen de 8 anys, explica que el seu infern va començar quan va decidir denunciar, quan va trepitjar per primera vegada la comissaria, fugint a través de les muntanyes amb el seu fill. Les altres dues víctimes coincideixen que el malson viscut després de la denúncia és pitjor que sentir els cops de les seves parelles.

La María vivia aïllada en una masia al mig de la muntanya. Ella va fugir del pare del seu fill, a qui va denunciar per maltractaments al menor, que presentava senyals de violència provats pels informes mèdics. A més, ella havia presenciat com el pare amenaçava el seu fill de 16 mesos de pegar-li o matar-lo. Tot i que la policia va ser molt taxativa:“Tú t’has separat, però el teu fill no”.Al cap de tres mesos, sense saber res del pare, la pediatra va veure un progrés. El nen era capaç de deixar-se tocar i podia jugar. En aquell moment la infermera li va demanar un informe forense, el mateix que va detectar els traumes que patia el nen i “i la forense va simular que trucava al pare, i el nen fugia.” Aquí van començar els clars indicis de maltractaments, però si no hi ha un fet físic, no serveix de res.

La persistència del maltractador és infinita. “Et denuncien a tu. La boja segons els serveis socials, ets tu”. La María va haver d’abandonar el poble perquè el seu marit el va empaperar amb la seva foto sota el lema ‘denunciïn-la, maltracta el nen’. Després de dues detencions va decidir marxar amb el fill, que l’hi van arrabassar a l’entrada d’un hotel. “Un any sense el meu fill, un any de lluita, sense ell”.

Tot i tenir els informes mèdics, els que assenyalaven al pare com a alcohòlic i drogoaddicte, i a més ja li havien retirat la custòdia d’un menor tutelat al trobar-lo a l’hospital amb droga, la María no en va obtenir la custòdia perquè ell l’havia denunciat a protecció de menors al·legant que no protegia el nen i el maltractava.  

El nen va passar un any en un centre de menors, allunyat de la seva mare. Ara, ja a casa, després d’un any de judicis, posposats per “excuses inventades” del pare, se li ha donat la raó a la mare. Actualment el nen pateix un xoc per la separació mare-fill i dorm en un llit sense potes perquè té por que el seu pare hi sigui a sota. A més, pateix un trauma amb les figures masculines. “No pot tenir un professor pel trauma als homes. Li han hagut de canviar el mestre perquè pogués anar a classe”.

El mateix li passa0 a la Clara, una mare amb dos fills dels qualsno té la custòdia, tot i que el pare ha renunciat a a cuidar els nens i aquests s’han traslladat a contra llei “En el seu cas té informes mèdics de maltractaments físics i psicològics. El meu fill ha arribat a tenir una cama trencada per una pallissa, però el jutge m’ha dit que mentre estiguin amb el seu pare maltractador estan protegits”.Els dos fills han normalitzat la situació de cops i crits al·legant que ja es faran més grans i algú els creurà. Fins ara la Clara es comunicava amb els petits a través de consignes per saber si el pare els havia pegat. “¿Has menjat un polo de maduixa o de menta?”

La Clara acusa el pare de no estimar els seus fills. “Si realment em volgués fer mal a mi, ja seria morta. Maltracta els nens perquè no els estima”. Confessa que no dormia a la nit pensant si els seus fills estarien bé, si haurien sopat o si el pare els hauria tornat a castigar sense menjar, o potser els havia tornat a donar una pallissa.  

Ara ja fa més d’un any que la Clara té els seus fills a casa. Aquesta setmana l’escola li ha assegurat que els serveis socials estan al corrent que els nens viuen amb ella. “¿Per què han permès llavors que els meus fills hagin viscut durant vuit anys entre crits i pallisses, si ara me’ls deixen tenir?” La Clara afirma que els petits viuen amenaçats pel seu pare. “Si no et portes bé, ja saps que et passarà. Si no calles, tornes a casa ja saps el que et toca”. A més, assegura que des que estan amb ella li han prohibit denunciar els cops: "Mare, no truquis a la policia o el pare ens pegarà"

De fet, en qualsevol moment la Clara pot rebre la visita del pare dels nens, que“estan terroritzats”.“La gent no es creu que existeixi el maltractament als nens, creuen que són nens i ho diuen per jugar”.

De vegades els nens no són només la font de sofriment; són la salvació. Aquest és el cas de la Gloria, una dona que després de rebre una pallissa, va ser la seva filla de 5 anys "la que va avisar la policia". La por en el moment de denunciar els envaeix, coincideixen totes en el seu relat. “No ho facis, no em facis això, amb el que jo t’estimo. I no, no ho fas, ¿Com li vas fer això?”.

Les ordres d’allunyament no arribaven, i quan ho feien eren incomplertes per part d’ell. La filla va començar a mostrar símptomes a l’escola i els serveis socials va intervenir, fins al punt que un dia després d’anar al jutjat van agafar la Gloria i dos dels seus tres fills i se’ls van emportar a una casa de protecció. “Estàvem aïllats en un poble a la muntanya. Em vaig quedar sense feina. Només un pis i 400 euros que no t’arriben per a res”. Un dels seus fills acabava de complir 18 anys quan els van traslladar al pis. “El fill gran no entrava en el pla de protecció perquè era major d’edat”.

A ella li van diagnosticar fibromiàlgia, i es va complicar perquè els serveis socials la van portar a un lloc on no podia rebre les cures que necessitava, i va decidir tornar.“Tothom et jutja, si tornes no serà per a tant. Jo ho feia per protegir el meu fill de 18 anys, que es va quedar amb el pare.” La seva parella va entrar a la presó, tot i que no per maltractament, sinó per robatori, però la tranquil·litat a la Gloria li va durar tan sols tres mesos. “Van començar les trucades, les amenaces, les visites de pinxos contractats”.Ella estava en el punt de mira per risc dels menors. A més, contínuament rebia amenaces de mort per a ella i els nens. La van desnonar amb tres fills i una malaltia.  

Ell va sortir de presó. “El vaig deixar quedar-se a casa per tenir-lo controlat”. Però el descontrol va arribar una nit. “Jo estava ajaguda sense poder aixecar-me del sofà per la malaltia, es va acostar i em va violar”.La Gloria va decidir avortar, però la justícia entén que només va ser “abús verbal” tot i que tenia informes d’avortament i el testimoni de la policia que va avisar.

Notícies relacionades

Un maltractador: «Asfixiava les meves parelles. Les atabalava i van caure en una depressió»

Les juristes adverteixen que mediatitzar sentències masclistes pot frenar les denúncies

Les tres continuen lluitant, no per elles sinó pels seus fills. La María s’ha mudat a un pis petit sense passadissos i amb finestrons pel temor del nen que vingui el pare, a qui té l’obligació de veure. A més, ella actualment està pendent d’un judici acusada de segrest. La Clara segueix amb la por de denunciar els maltractaments que expliquen els seus fills, tant a casa com a l’escola, on els diuen: “No diguis això del pare, ell és bo”. Sap que qualsevol dia pot aparèixer i emportar-se’ls. I la Gloria continua lluitant contra la seva malaltia i per seguir endavant amb els seus fills. “La meva filla ha sortit molt apoderada com a dona al veure tot això, però el meu fill ho va viure des de nadó i tinc por que ho reprodueixi”.

Totes conclouen i agraeixen el fet d’haver-se unit a un col·lectiu feminista. “Si no fos per elles no seríem aquí”. I tot acaba en: “Prefereixo el meu sofriment, el meu mal, que no pas que toquin la meva família, als meus fills. Utilitza’m a mi”.