Memòria d’una època
Va ser un periodista singular de sabers enciclopèdics, potser l’últim representant de la primera generació que, després de la Guerra Civil, va exercir la professió amb l’afany de no ser corretja de transmissió del règim.
Josep Maria Cadena (Barcelona, 6 de setembre de 1935) va ser un periodista singular de sabers enciclopèdics en camps que la professió no freqüenta o freqüenta molt poques vegades. Potser desapareix amb ell l’últim representant de la primera generació que, després de la Guerra Civil, va exercir la professió amb l’afany de no ser corretja de transmissió del règim –així Josep Pernau, Mateo Madridejos i tants d’altres–, sinó d’informar amb independència i compromís democràtic. Cadena tenia, a més, un coneixement detallat de la lletra menuda de la postguerra a Barcelona, de situacions i personatges avui oblidats.
La seva llarga carrera va transcórrer entre el seu perfil d’auscultador de la gran ciutat, el seu interès per l’art, en general, i el riquíssim univers dels ninotaires, en particular. En els tres diaris de la seva biografia professional –efímer el seu pas per Hoja del Lunes– sempre va estar amb els grans dibuixants d’acudits i historietes. A Diario de Barcelona va crear la secció dominical Gentes de pluma y lápiz, col·lecció saborosíssima d’articles sobre els grans noms dels còmics. A l’Avui, l’aparició de la qual el 1976 va fer possible per la seva condició de periodista titulat –no es va allunyar d’aquest afany divulgatiu i reivindicatiu d’un art tingut llavors per menor. I a EL PERIÓDICO va exercir durant dècades la crítica d’art i va fer cèlebre el final més freqüent en les ressenyes d’exposicions: "Recomano la visita".
El meu descobriment del personatge Josep Maria Cadena va ser a través de La familia Ulises –Benejam, el seu autor–, un grup que totes les setmanes apareixia a la contraportada del TBO. Jo, joveníssim periodista al Brusi, li vaig comentar la meva admiració per aquella historieta clàssica; Cadena em va fer una conferència inoblidable sobre la família a peu d’obra, a la seva taula de responsable d’informació local del diari. Uns mesos després, ficat jo accidentalment a la secció d’Esports, em va dedicar una segona conferència, aquesta vegada sobre Joan Antoni Samaranch, que mai oblidaré.
En aquells dies –1972– ja funcionava el Grup Democràtic de Periodistes, del qual va ser fundador. La inquietud política li venia de bressol o poc menys: el seu pare va ser un funcionari represaliat de la Generalitat republicana. L’endemà que li donessin la Creu de Sant Jordi –1995– li vaig telefonar per felicitar-lo, em va agrair la trucada, però no va defugir la ironia que gastava sempre que podia: "Tot això vol dir que m’he fet vell". Tenia 60 anys i corda per a estona.
Certa sornegueria
Notícies relacionadesHi havia en els raonaments de Cadena propensió a les interpretacions fumudes sobre esdeveniments que quedaven fora del seu teatre d’operacions. Així va passar un dia, durant l’irregular escrutini de l’estat de Florida en l’elecció presidencial del 2000: es va acostar a la meva taula i em va preguntar si, quan tingués un moment, podia explicar-li de què anava l’embolic. El vaig posar al dia al matí següent; la seva resposta va ser rotunda: "Guanyarà aquest noi [George Bush] fent trampes; així estan les coses". En les seves conclusions de veterà del periodisme hi havia, alhora, dosis equilibrades de realisme, escepticisme i certa sornegueria.
En el llegat de Josep Maria Cadena, en els seus articles i llibres, en el seu discórrer per la Barcelona que tan bé va conèixer, apunta el testimoni d’una societat que ja no existeix, un escenari que ell era capaç de reconstruir amb la seva memòria prodigiosa, amb les seves històries i detalls precisos que mai va deixar d’explicar. "Soc un supervivent", va declarar a la revista Capçalera poc abans de morir.
