Treballadors del metro de Madrid i Barcelona: «Agafàvem l'amiant a grapats»

Des que van ingressar d’aprenents i fins als 1992, sense inspeccions mèdiques preventives, els treballadors de tallers del metro de Barcelona acabats de jubilar o que ara arriben a l’edat de jubilació van estar exposats directament a inhalació o ingestió de pols d’amiant, culpable de greus malalties com el mesotelioma o càncer de pleura.

Mecànics retirats i altres en actiu han relatat a EL PERIÓDICO cinc pràctiques d’alt risc que “llavors es feien sense saber el que se sap avui”, explica Nicolás Carrera, veterà i expert delegat de Salut Laboral del Metro de Barcelona pel sindicat CCOO i ja retirat.

La més perillosa, agafar amiant triturat amb les mans. Ho feien els bobinadors (reparaven bobines elèctriques) i altres especialistes elèctrics. “La pols venia en sacs de 20 quilos. En treien amb la mà i el llançaven a un cub amb aigua per formar una massilla aïllant”, relata Juan Fernández, mecànic carrosser –o planxista– de 65 anys d’edat.

Un mocador a la boca

Gairebé tota la seva vida laboral –va entrar amb 25 anys– Fernández la va passar als tallers del metro barceloní a La Sagrera, amb estades també a Roquetas, i sempre en torns de vuit hores. “Arribàvem a les 6, anàvem al vestuari i després al taller. Depenent de la feina que et tocava, et donaven ulleres, o una màscara, de vegades una màscara com les de la primera guerra mundial, i altres vegades res”.

Els treballs es feien en una enorme nau diàfana. Quan no hi havia màscara, els treballadors exposats a polsegueres o olors fortes “ens posàvem un mocador i ja està. Llavors no és que no poguessis negar-te, és que no tenies consciència del perill”, explica Fernández.

Els carrossers tenien també un alt nivell d’exposició al canviar terres vells dels vagons, dels quals ara s’ha sabut que barregen polivinil i amiant. “Trèiem i posàvem ‘rajoles’ (lloses) de 30X30 centímetres”, explica aquest veterà.

Arrencant aquell terra va conèixer Juan Pareja, primer afectat per asbestosi conegut al Metro de Barcelona. “Recordo una vegada que set companys vam sortir del vagó perquè Pareja estava pintant amb una pintura negra i la pudor no es podia suportar”. El metro de Barcelona ha trobat pintura bituminosa fabricada amb amiant en la protecció de 49 vagons.

Pols en suspensió

Quan els mecànics tallaven peces de terra es formava una gran polseguera al vagó, amb almenys dos operaris dins. També es formava pols al rascar pintura vella i altres residus metàl·lics en una fossa, per sota del vagó. Els treballadors sortien completament tacats de pols negra, tret del buit blanc que els deixaven les ulleres. Avui no hi ha fosses als tallers de Barcelona.

Per a aquests treballs, al contrari que per a la resta, el metro de Barcelona proporcionava a l’operari una granota que després netejava l’empresa. En la resta dels casos, els treballadors s’emportaven a casa la roba bruta, i transportaven fins a les seves famílies les fibres d’amiant.

Quan havien de soldar, els electricistes i carrossers estaven amb contacte amb “mantes d’amiant” aïllants de 2X1,5 metres que utilitzaven per tapar peces greixades que una espurna podia fer cremar. “A l’acabar, se sacsejava la manta i es plegava per una altra vegada”, explica Fernández.

L’amiant també era present en peces de cartró preparat per esprémer, mullar i modelar una massilla. Amb aquesta, els electricistes separaven peces dels motors.

També a Madrid

Diego Jiménez, mecànic de 51 anys i delegat de prevenció de CCOO al metro de Madrid, corrobora pràctiques similars a les cotxeres del suburbà madrileny. Des del 1983 i fins al 1992 va estar en contacte amb “una pols grisa que donaven per barrejar amb aigua. S’utilitzava en manyeria i soldadura –explica–. Formava una massilla aïllant que servia per cobrir les bobines de les espurnes”. Aquell amiant en pols se’ls subministrava “en bossetes de plàstic que arribaven del magatzem”. Quan treien la pols blanca dels sacs, “a tot estirar algun cap deia: ‘Compte, que és amiant’”.

Els madrilenys també utilitzaven el cartró d’amiant fraccionable. I no portaven màscares. “Fa quatre mesos, en una reunió arran de l’esclat del cas de l’amiant a Madrid, quan vaig explicar el que fèiem els experts en prevenció s’emportaven les mans al cap”, compte Jiménez. Aquest veterà del metro madrileny no recorda haver rebut cap inspecció sanitària als tallers.

L’ús industrial d’amiant blanc va ser prohibit a Espanya el desembre de 2001, amb un any d’adaptació. Abans, el 1984 i el 1993, van ser prohibits l’amiant blau i l’amiant marró, varietats encara més tòxiques.

Notícies relacionades

Ascendeixen a 49 els vagons del metro de Barcelona amb pintura amb amiant

Controls a les carreteres gironines pel pont de l’1 de maig

Als treballadors del metro de Barcelona se’ls proporcionava material de protecció: cascos, taps, ulleres... i màscares inútils: el 1993, els treballs del Grup d’Estudi del Mesotelioma a Barcelona –entre ells un dirigit per l’oncòleg Antonio Agudo sobre els certificats de defunció de la ciutat– van determinar que no hi ha cap filtre prou fi per interceptar les fibres d’asbest, ni dosi prou petita d’exposició segura.

En el seu protocol de seguiment de l’asbestosi, el metro de Barcelona controla 247 treballadors, que una vegada es jubilen passen a ser vigilats periòdicament als seus centres de salut. El seguiment de jubilats es fa menys rigorós, expliquen fonts mèdiques i sindicals del suburbà barceloní, perquè ja no hi ha connexió entre els seus historials que permeti obtenir dades sobre incidència de malalties professionals.