DEBAT SOBRE L'HUMOR

Cara a cara: "El monòleg de Bodegas em repugna" versus "Per damunt de tot està la llibertat d'expressió"

El professor i crític Jordi Costa i el guionista Diego San José exposen les seves opinions contraposades arran de la polseguera aixecada amb els acudits de l'humorista gallec sobre els gitanos

humor

humor

6
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

El monòleg sobre gitanos que l’humorista gallec Rober Bodegas va gravar fa anys per a un canal de televisió ha reobert el debat sobre els límits de l’humor i la llibertat d’expressió. Associacions de gitanos han recriminat i denunciat el còmic pel "racisme" de les seves paraules, que han aixecat molta polseguera –a favor i en contra– a les xarxes socials. Finalment, i després de rebre 400 amenaces de mort per part de "persones ofeses", Bodegas ha demanat disculpes i ha sol·licitat al canal que retiri el vídeo. Parlem amb el crític i professor Jordi Costa (autor de ‘Cómo acabar con la contracultura’) i el guionista Diego San José (‘Fe de etarras’, ‘Ocho apellidos vascos’, ‘Superlópez’). I les seves opinions difereixen bastant.


Jordi Costa: “El monòleg de Bodegas em repugna”

-¿On són els límits de l’humor?

-Enlloc.

-¿Ens podem riure de tot?

-Sí. No s’han de posar límits ni a l’humor ni a la ficció ni a l’art ni a res. Però en el cas d’un monòleg còmic no seria sobrer que l’humorista es fixés en qui li riu les gràcies. El contraplà del monòleg de Bodegas em sembla estremidor: nois blancs de classe mitjana alta que es descollonen de l’acudit racista dirigit als gitanos. Igual t’has de preguntar què estàs fent amb el teu monòleg, ¿no? Argumentar que això és incorrecció política em sembla un seriós problema d’autopercepció.

-¿Per què?

-Perquè no és incorrecció política. El que estàs fent és perpetuar un discurs de poder i d’exclusió que, per descomptat, pots formular. Però has d’acceptar que hi hagi una part del teu públic que et digui que ets fatxa i racista. Si et consideres progressista i has formulat aquests acudits, potser hauries de fer-t’ho mirar.

-¿A vostè què li semblen?

-El monòleg de Bodegas em repugna. Però no puc prohibir que existeixi. Ell va formular aquest monòleg en un canal de televisió d’una manera professional i va rebre diners per això. Ningú li va tallar el missatge. Aquest monòleg va ser rebut per un públic normal, estremidorament normal. No va provocar incomoditat en la seva audiència, tots aquests joves de classe mitjana acomodada es riuen molt d’aquests acudits. El que passa és que aquesta actuació posa en evidència que la gitanofobia i el racisme, tristament, estan molt arrelats en la nostra societat. Amb aquest monòleg ell no està qüestionant el racisme, l’està alimentat. La incorrecció política és posar en qüestió valors dominants dins d’una comunitat. Ell el que està fent és reforçar aquests valors, no els qüestiona. Està reafirmant que ens riguem dels gitanos. ¿Quan és l’última vegada que als EUA un humorista va fer un acudit de negres menjant síndria?

-Ni idea.

-Doncs probablement fa dècades.

-Però, a veure, ens continuem rient de tot, ¿no? Negres,

coixos... -¿Qui es riu dels negres i dels coixos? ¿Tu? Jo no. A mi no em fan gràcia els coixos per ser coixos. Recordo una època en què es fumava als avions. ¿Oi que ara et sembla intolerable? L’acudit de Martes i Trece de 'Mi marido me pega' seria avui intolerable. És clar que Millán Salcedo el pot tornar a fer, però el públic té la llibertat d’expressió per dir-li que és indecent. En el cas de Bodegas, la comunitat gitana ha reaccionat, ha pres l’espai públic per dir que els repel·leix. Això és positiu i revolucionari.

-També l’han amenaçat de mort.

-Les amenaces no són legítimes ni defensables mai. Ni per a qui emet un acudit homòfob ni per a qui posa un llaç groc o per a qui el treu. Però em repel·leix que Bodegas digui que es limita la llibertat d’expressió.

-Home, han retirat el vídeo.

-¿I? És com si encens un cigarro en un avió, et diran que l’apaguis. L’ha retirat perquè s’ha espantat. El canal no li ha exigit que el retiri. Ni el Govern tampoc. Fixa’t en els missatges de suport que té a les xarxes socials. Hi ha molt racista recolzant-lo.

-Però això no és el seu problema.

-No, però és una metxa que ell encén. Si Sarah Silverman [còmica i actriu nord-americana] surt en un escenari i veu que només l’aplaudeixen maltractadors, probablement es preguntarà què està fent amb la seva vida. El que ella fa incomoda el públic, que es qüestiona coses. L’acudit de Bodegas és el mateix que faria Arévalo. Això sí, disfressat d’urbanista ‘hipster’. Però és el mateix.


Diego San José: "Per damunt de tot està la llibertat d’expressió"

-¿Què li sembla tota la polèmica del cas Bodegas?

-Brutal. M’entristeix molt.

-¿A vostè li fan gràcia els acudits de gitanos?

-Doncs segons l’acudit. No depèn del tema, sinó de l’execució i l’exemple concret. El que mai m’ha passat és ofendre’m per un acudit. Recordem que parlem d’humor, no d’una afirmació moral ni d’una dada contundent ni de l’opinió d’una persona. Un còmic, i més quan està en un escenari, pot deixar anar un acudit i no pensar en absolut el que està dient. El que fa és una exageració que porta el públic a adonar-se de l’absurditat de les seves paraules. Si un perd la capacitat lectora d’oblidar-se que el que escolta no és literal doncs és clar que es pot ofendre. Però això no és un problema del còmic, sinó que tu no estàs jugant en el seu codi. Dit això, un còmic pot ficar la pota.  El fet de ser còmic no t’eximeix de la responsabilitat de ser un ‘cuñao’. El còmic pot ser tan gilipolles com qualsevol ciutadà corrent, sens dubte. Però no és comparable que un còmic fiqui la pota amb què algú l’amenaci de mort. En aquest cas, defensaré sempre el còmic que ha ficat la pota. Per cada vegada que un humorista fica la pota en unes altres 20 ocasions ens ha portat moments meravellosos.

-¿Creu que Bodegas ha ficat la pota?

-A veure, si fem el que es fa ara, que és extreure els tres acudits del seu context, és normal que t’ofenguis. Ara bé, anem al context, ell sí que s’estava rient dels poderosos, els de dalt. En aquest cas, d’alguns executius televisius que no volen fer un tipus d’humor per evitar-se problemes. Aquest context és tan important com l’acudit per si mateix. Si som tramposos i volem que linxin Bodegas, llavors traiem només els tres acudits i deixem fora totes les altres coses. Crec que el que ell busca no és ridiculitzar una ètnia. Tot i que, compte, tenim dret a criticar actituds d’una comunitat per molt sagrades que siguin. Que algú s’ofengui no li dona la raó.

-Vostè s’ha rigut del terrorisme etarra

-No, i això que ETA estava en actiu, però no existia Twitter. Quin perill donen els linxaments en els quals milers de persones, sense cap tipus de debat, decideixen anar contra tu. Bodegas s’ha disculpat, però les disculpes no han valgut. Volen acabar amb ell. Em fa ràbia que defensar una minoria consisteixi a tombar acudits en contra seu quan tens tot l’any per defensar aquesta minoria. Ara resulta que l’humor és l’enemic. No és que critiquin el teu acudit, és que volen que el teu acudit no existeixi. Quan es debat entre la llibertat d’expressió i el linxament –o la censura– m’entristeix i em salten les alarmes.

-Posi’s a la pell de Bodegas. ¿Què hauria fet vostè

? -El mateix. Soc covard, així que, si m’amenacen de mort, demano perdó i retiro l’acudit. Però, vist des de fora, crec que és un fracàs treure el vídeo. Si decretem que un linxament impliqui que el còmic retiri la seva actuació hem perdut. És un precedent segons el qual estem acabats. No conec gaire Bodegas, però ens toca fer pinya i posar per damunt de tot la llibertat d’expressió, i més quan es tracta d’humor. Tenint en compte, és clar, que els límits de l’humor estan legislats en el codi penal, com tot. Per cert, ¿per què mai es parlen dels límits del drama? Sembla que els còmics són l’últim mico, els més fàcils de linxar.

Notícies relacionades

-El veig dolgut.

-Sí, però vull deixar un missatge optimista: m’alegro que l’acudit sigui l’enemic de la societat actual. En l’època dels meus pares no s’haurien fixat tant en l’humor. Hi havia preocupacions més greus: no hi havia llibertat d’expressió.