Rafael Santandreu: "Tenim una nova malaltia: l'ocifòbia"

–¿Hauríem d’aprendre a avorrir-nos més? 

–Sí. He detectat que existeix una malaltia nova que encara no és als manuals de psiquiatria, però aviat hi serà: l’ocifòbia.

–¿L’ocifòbia?

–És el temor general a no tenir res a fer. La necessitat d’estar constantment ocupat. La por a tenir un espai buit, un forat negre que t’absorbirà i en el qual tenen lloc coses horribles.

–¿Quins símptomes comporta?

–Molta ansietat. En els casos més greus és una ansietat anticipatòria: la persona s’ho passa molt malament abans de les vacances i també dels caps de setmana. Els causa horror no tenir-ho tot planificat, tot el temps ocupat. Tenen por d’avorrir-se. És una por irracional perquè no hi ha res a témer. Una mica d’avorriment, de no fer res, és bo i necessari. Mai hi havia hagut tant d’estrès. ¡El 80% dels espanyols diuen que viuen estressats!

    

–I anem a més.

–L’ocifòbia s’ha aguditzat pel corrent social de la superocupació, perquè s’han divinitzat els conceptes de l’eficàcia, l’èxit i la realització, no pas la felicitat. El problema va començar a partir de la revolució industrial, quan es va inventar que la virtut de la societat era l’eficàcia en la producció. Ens regim per lleis antinaturals que es podrien resumir a com més, millor. Com més visquem, com més bellesa, més saviesa, més orgasmes... 

–¿S’ha de buscar un equilibri?

–És clar. Certa quantitat és correcta, però en la natura el que regeix és la llei d’homeòstasi. En certa mesura, l’eficàcia, l’èxit, són bons, però ens hem passat uns quants pobles. És un fet derivat de la hipercomunicació. És dolenta i s’hauria de denunciar. Ens porta a la desinformació. Amb tres fonts informatives, un diari al matí, el noticiari al migdia i la ràdio, només tres vegades al dia, n’hi ha prou. És de bojos estar tot el dia enganxats.

–¿Què fem amb els mòbils?

–Una bona mesura seria utilitzar-los únicament per a la feina i tornar al fix per als contactes socials, amb els amics. Tornar al contestador de casa. Això seria un autèntic luxe. La hipercomunicació de les xarxes és nociva. Aquesta sobreabundància que es dona en els grups de WhatsApp és inassumible i estressa. D’amics només se’n poden tenir tres o quatre.

    

–La canalla també està saturada d’activitats.

–És urgent entrenar els nens en les bondats de l’avorriment, d’oci, de no fer res. Cada vegada tenen més ocifòbia. Estan superestimulats. Si no fan coses se senten fatal. Haurien de dedicar cada dia una hora a l’avorriment. Nens i pares, mirant la paret. 

–¿Mirant la paret?

–Jo ho faig. Quan em falla una visita, en comptes de fer altres feines, em passo l’hora mirant la paret o la finestra. Em venen pensaments, historietes. És regenerador i pacificador. A més a més desperta la creativitat d’una manera sorprenent. Les coses més sublims de la humanitat van sorgir en la fèrtil inactivitat. Per exemple, Cervantes va escriure El Quixot durant les tardes de tedi per Castella. I Jesucrist, que no va tenir ni ofici conegut, va preparar tota una religió durant els seus 40 dies al desert.

–Les ments assossegades donen millors fruits, doncs.

–Sí, les coses més valuoses no surten de ments frenètiques sinó ocioses. La proporció ideal seria una hora de negoci i 23 d’oci. Els lleons cacen un cop per setmana. Una de les societats més racionals i ecològiques són els indis de l’Amazones. Dediquen una hora al dia a treballar, la resta, a passejar, xerrar amb els veïns. A passar el dia. Aquest hauria de ser el model a seguir. La producció de béns i les realitzacions no donen la felicitat.

–¿Què fem?

–Convé relaxar-se. Retallar. Renunciar a activitats innecessàries, no comprar tanta roba, ni anar tan arreglats... Alentir el ritme. Jo ja no agafo el metro. Passejo cap al metro, cap al forn. Aprofito el moment, miro el paisatge...

Notícies relacionades

Els experts reivindiquen el costat positiu del tedi en la societat superocupada

Air Aràbia llança una promoció de venda anticipada de 150.000 seients

–Ara les persones són multifacètiques.

–Sí, especialment les dones. Un error. Cap animal fa dues coses a la vegada. Hem de treure del nostre diccionari el verb despatxar, que implica que no es disfruten les coses. És millor fer poques coses però bé, dedicar-los atenció i amor. Emular d’alguna forma les monges de clausura, una cosa darrere una altra. Recordo una pacient que venia amb una superagenda plena de llistes del que havia de fer cada dia. Aquell llibre era una condemna. Hem perdut la capacitat de disfrutar de la rutina i la dolça rutina en realitat és fantàstica.