Una amargura persistent

És necessari començar per les dades. Dades despullades, crues, potser incòmodes, irritants. Aberrants. Les dades són aquestes: més de 40 nens de 7 a 16 anys van ser sotmesos a violacions, fel·lacions, masturbacions i altres tipus d’abusos sexuals per part de 12 professors i un monitor en dos col·legis maristes de Barcelona i en un de Badalona.

Els anyells encomanats al magisteri de llops ferotges i famolencs. ¡Quin festí!

Els crims van ser perpetrats al llarg de 30 anys amb total impunitat, coberts els delinqüents en el silenci còmplice, l’'omertà' imposada per la congregació religiosa. Això es desprèn de la investigació feta per EL PERIÓDICO i de les denúncies de 43 alumnes i exalumnes de les escoles dels Maristes a Sants-les Corts, a l’Eixample i a Badalona.

Els Maristes van encobrir de forma sistemàtica els depredadors de nens que actuaven lliurement a les seves escoles. No només això: també van pressionar les famílies perquè no denunciessin les agressions sofertes pels seus fills. Les queixes acostumaven a saldar-se amb el trasllat del llop a un altre ramat d’ovelles. Els professors pederastes saltaven d’escola a escola a mesura que eren assenyalats per les famílies de les víctimes. Un gran càstig, sí senyor: col·legi nou, carn fresca.

I silenci, silenci i silenci. Un silenci asfixiant, immoral, obscè. Un silenci mafiós.

Aquell mutisme d’acer va ser demolit el febrer del 2016 pel coratge del pare d’una víctima, Manuel Barbero, i la tenaç, rigorosa, pacient i intel·ligent investigació dels reporters d’aquest diari Guillem Sànchez, María Jesús Ibáñez i J. G. Albalat.

No hi ha més secret. Tres periodistes. Dia a dia, dada a dada. Indagació, verificació,  correcció, verificació, validació i publicació. Així durant setmanes, mesos. Periodisme, el de sempre i el del futur, l’únic possible, abans i després de la revolució tecnològica, en paper premsa o en representacions hologràmiques a les andanes del metro o a la Gran Via.

És cert, aquest periodisme no surt barat, s’han de pagar jornades i jornades de treball pacient i minuciós de professionals qualificats, just en el moment en què és més poderosa la temptació comptable de lliscar pel tobogan sense fi de la precarització. I els tobogans, ho sabem tots des de petitets, sempre t’acaben escopint contra el terra.

Aquest periodisme estricte, total, inconformista, audaç i compromès amb la recerca de la veritat, amb la societat, acaba de merèixer el més prestigiós dels guardons periodístics en espanyol, el premi Ortega y Gasset, que concedeix anualment el diari 'El País'. 

L’honor i la satisfacció per aquest reconeixement professional no endolceixen, no obstant, una amargura persistent. Dels 12 professors denunciats, tres d’ells pederastes confessos, només un, Joaquim Benítez, serà jutjat pels seus crims. Els altres 11 ni tan sols han sigut investigats; els seus delictes han prescrit.

Notícies relacionades

¿Què és la febre hemorràgica?

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

Malgrat aquesta circumstància legal –tremendament avantatjosa per als pederastes i la revisió de la qual és ara objecte de debat jurídic i polític–, la justícia i la Generalitat, cada una en funció de les seves competències, es podrien haver interessat per l’encobriment d’uns crims comesos en sèrie durant almenys 30 anys. Cap de les dues ho ha fet.

No només això, la Conselleria d’Ensenyament del Govern català segueix subvencionant amb el pressupost públic els col·legis maristes on es van cometre, es van silenciar i es van encobrir totes aquestes atrocitats. Tampoc la diversa oposició ha fet d’aquest escàndol un cavall de batalla. Deuen estar tots ocupats en assumptes de més fondària i importància social i ningú se n’ha adonat: que ingrats.