26 d’oct 2020

Anar al contingut

"Demanem a Espanya que ens permeti portar el Samuel"

La família reclama la repatriació de l''Aylan espanyol', el cos del qual segueix sense identificar

TRINIDAD DEIROS / KINSHASA

"Demanem a Espanya que ens permeti portar el Samuel"

Al lloc on haurien d’estar els taüts de Véronique Nzazi i el seu fill Samuel hi ha dues fotografies penjades d’una tela violeta que mostren una dona de mitjana edat i un nen petit d’ulls preciosos. Aquest altar improvisat que la família Kabamba ha instal·lat a l’entrada de casa seva a la comuna de Lemba, a Kinshasa, la capital de la República Democàtica del Congo, és tot el que de moment tenen dels dos éssers estimats que van perdre per sempre en el naufragi d’una pastera en aigües de l’Estret el 14 de gener. El cos que es creu que pertany a Samuel segueix en un dipòsit de cadàvers de Cadis després de recalar en una platja de Barbate. Les restes de la seva mare estan a Algèria, on va aparèixer el seu cadàver dijous. Tots dos estan pendents d’identificació oficial.

En la cultura congolesa, que concedeix una importància extraordinària al comiat que es dispensa als morts, aquesta absència, aquest adeu sense cossos per plorar, és un càstig addicional, una condemna a un dol que estarà inacabat –diu Pierre Kabamba, oncle de Samuel– fins que «la mare i el nen estiguin de nou aquí».

La tortura ja dura quasi un mes. Després de saber, dos dies després del naufragi, la sort que havien corregut la dona i el seu fill, gràcies a una trucada d’«un desconegut des del Marroc» –en aquest país hi ha una àmplia colònia congolesa–, els pitjors auguris es van confirmar a l’aparèixer fa dues setmanes el cos del nen que correspon amb la descripció de Samuel, recorda Aimé Kabamba, el pare.

Prova d’ADN

«Les notícies sobre la meva dona i el meu fill són terribles. No obstant, no tenim encara confirmació de la seva mort, fet que per a nosaltres és indispensable. Si ens han de fer proves [d’ADN], que ens les facin. El que demano a les autoritats espanyoles i algerianes és que ens prenguin les mostres i em permetin viatjar per veure els cossos i que així me’ls pugui emportar de tornada a casa», explica.

El dia 2, el pare i l’oncle de Samuel van anar a l’ambaixada d’Espanya a Kinshasa per demanar que se’ls prenguessin mostres d’ADN. La visita va ser infructuosa. La família assegura que ningú els va rebre, mentre que fonts de la legació espanyola sostenen que quan una funcionària va sortir per parlar amb ells ja havien marxat sense deixar un telèfon de contacte. De qualsevol manera, tant aquestes fonts com la família van confirmar que avui està prevista una reunió entre Aimé Kabamba i l’ambaixador i el cònsol d’Espanya al Congo. Aquestes mateixes fonts es van comprometre, en conversa amb aquest diari, a «fer tot el possible per ajudar aquesta família que ha patit aquesta enorme tragèdia».

Mentre la promesa es concreta, el dol segueix a la casa dels Kabamba, on van sense parar familiars, veïns i feligresos de l’església evangèlica La Trompette, la parròquia en què Véronique dirigia els grups de dones i el seu marit exerceix com a pastor. Moltes dones entren plorant; una repeteix entre crits «Vero, Vero», com era coneguda aquesta mare «bona».

«Quan ja estava al Marroc trucava per preguntar-me què havíem menjat i si m’estava ocupant bé dels meus germans», diu entre llàgrimes Jemima, de 20 anys, la gran dels sis germans Kabamba. Al pare, Aimé, només se li escapa un somriure quan recorda que il·lusionat que estava Samuel de pujar per primer cop a l’avió que el va portar a ell i la seva mare a Algèria: «Quan un avió passava per sobre de la casa, cridava: ‘Eh, avió, pujaré sobre teu per anar-me’n de viatge amb la meva mama’.