Alejandro González Iñárritu, cineasta: "No crec en la perfecció; el que m’interessa és el rigor"

La fotògrafa Graciela Iturbide en primer pla.

És ja una llegenda, una artista extraordinària. Vaig tenir el privilegi de treballar-hi a Babel, i va ser una experiència meravellosa. La seva mirada té una sensibilitat única, una manera de capturar l’ànima de les persones i els llocs que em resulta molt inspiradora.

¿Què és el que més l’atrau de la fotografia com a art?

Crec que hi ha una gran diferència entre la fotografia i l’art visual del cine. En el cine, la imatge està en moviment; com deia Tarkovski, el cine esculpeix el temps. En canvi, la fotografia té la virtut de suspendre’l, de congelar un instant irrepetible. Aquesta capacitat d’atrapar la vida en un sol moment em sembla un talent immens. La fotografia, més que una narració, és com una poesia visual, i sempre ha sigut molt inspiradora per a mi. He après molt observant el treball de grans fotògrafs, perquè la manera en què miren el món acaba influint, inevitablement, en la manera en què un enquadra, il·lumina o respira les seves pròpies imatges en el cine.

Tarkovski deia que els artistes existeixen perquè el món no és perfecte. ¿Sent estar d’alguna manera contribuint a fer-lo menys imperfecte?

No sé si tinc aquesta intenció. La perfecció és una cosa molt subjectiva: cadascú té una idea diferent del que això significa. Personalment, no crec en la perfecció; em sembla una il·lusió, i a més una obsessió que pot resultar avorrida. El que sí que m’interessa és el rigor. No la perfecció, sinó fer les coses amb el màxim rigor possible, amb compromís i amb entrega. En la natura res és perfecte, i això explica la seva bellesa. Les imperfeccions són les que donen sabor, textura i vida a les coses. Així que no busco el que és perfecte, sinó el que és vertader, el que té sentit i coherència dins de la seva pròpia imperfecció.

Sempre s’ha definit com un guerrer del cine. ¿Continua tenint les mateixes forces que fa 30 anys per a aquesta batalla?

En absolut. La veritat és que no. Qui va fer Amores perros fa 25 anys és algú que conec, però ja no existeix com llavors. Amb el temps un canvia: vas moderant els teus esforços, aprenent a utilitzar millor la teva energia, amb més saviesa i menys impuls físic. Fer pel·lícules com Amores perros o Babel requereix una enorme força física. És un treball molt exigent, una espècie de guerra, en molts sentits. I, sí, la guerra continua, però les batalles són diferents. Abans eren més físiques; avui són més internes, més emocionals, més lligades a la paciència i a la resistència mental.

Si pogués tornar enrere, ¿canviaria alguna cosa d’aquelles guerres? Per exemple, ¿faria Birdman d’una manera més senzilla, sense aquella complicació tècnica del pla seqüència?

El que passa és que un fa el que pot en el moment en què ho fa. En aquell instant hi poses tot el que tens: el cor, les entranyes, l’energia. Jo miro de fer cine des de l’entranya, no tant des de l’intel·lecte. Quan estàs filmant, tot passa en un moment determinat que no es repetirà. No es tracta de capturar una sola imatge, com en la fotografia, sinó una seqüència, una emoció en moviment. Les pel·lícules són sempre una guerra entre el que tens a la mà i el que imagines. L’equilibri entre el que la realitat et dona i el que tu aportes des de la teva mirada és una batalla constant. No es controla del tot; simplement ets allí, posant el cor i les entranyes, intentant-ho fer de la millor manera possible.

Ha dit vostè alguna vegada que viu per cicles i que, quan alguna cosa deixa d’emocionar-lo, surt d’aquell cicle. ¿En quina etapa es troba ara?

Ara m’interessa menys el drama, sincerament. Tenim massa drama en la vida diària: hi ha una sobreabundància de dolor, de tragèdia humana, de patiment. I això ja no m’atrau tant. M’interessa més observar la naturalesa humana des de l’absurd, des d’aquella obsessió que tenim per controlar les coses, per intentar que passi el que no pot passar. Hi ha un gran element tràgic en aquesta necessitat de control, i la tragèdia, al final, està molt lligada a la comèdia. Per això ara m’agrada riure una mica d’aquesta tragèdia, que és, de fet, l’única manera que trobo de sobreviure-hi.

Perquè de vegades la comèdia expressa millor que el drama els temes més seriosos, ¿no?

Exactament. S’acostuma a pensar que els grans temes –la vida, la mort, la pèrdua– únicament es poden explicar des del drama, però penso que moltes vegades la comèdia els revela millor. Crec que això té a veure també amb l’edat. Amb el temps un guanya perspectiva i s’adona que els éssers humans som una mica ridículs: bípedes parlants, fràgils, intentant donar-li sentit al que no en té. La comèdia em permet mirar aquesta fragilitat amb distància i tendresa, sense perdre la profunditat que hi ha en ella.

La seva pròxima pel·lícula, amb Tom Cruise, ¿va per aquí?

És una comèdia salvatge de proporcions catastròfiques. Sento no poder dir res més.

¿Diria que La IA el preocupa com a artista?

Sí, perquè pot portar a una desconnexió emocional entre els creadors i la seva audiència, és una intimitat artificial. No és un humà, són algoritmes de zeros i uns.

Notícies relacionades

Quatre magnífics del còmic conquereixen Kosmopolis

Isabel Preysler: "Miguel Boyer va ser l’amor de la meva vida"

¿Què creu que és més complicat: ser pare (té dos fills) o ser director de cine?

Sense cap mena de dubte, ser pare. No hi ha comparació possible. Ser pare és l’aventura més gran, més complexa i més profunda que existeix. Totes les meves pel·lícules, d’una manera o d’una altra, parlen d’això: de la relació entre pares i fills. Tots som fills d’algú, i alguns, a més, som pares. Aquesta doble condició crea un mirall existencial molt potent: cap a dalt i cap a baix, cap als nostres pares i cap als nostres fills. I els fills, en realitat, són els grans mestres d’un mateix. Aprens més d’ells que de qualsevol pel·lícula. El cine t’ensenya a mirar el món; els fills t’ensenyen a entendre’l.