La UE va negar el visat a la mare de Samuel, l''Aylan espanyol'

No hi va haver compassió ni «Europa dels valors» per a Véronique Nzazi, mare a qui el Mediterrani va separar per sempre del més petit dels seus sis fills, Samuel, de 4 anys, en el naufragi d’una pastera el 14 de gener, una urpada d’aquest mar que aquesta congolesa malalta d’un tumor al coll potser va veure com la seva última sortida. Al seu país, la República Democràtica del Congo, el tractament que requeria simplement no existia i, a més, el seu fill Samuel també estava malalt. Segons el seu pare, Aimé Kabamba, el nen patia «problemes pulmonars». Per això, aquesta mare de 44 anys es va arriscar a emportar-se’l.

Molts mesos abans, Véronique havia trucat a les portes de la fortalesa europea per demanar un visat que la Unió Europea li va denegar. En el que sembla una terrible premonició, la resolució en què se li nega l’entrada a Europa està datada el 14 de gener del 2016, just un any abans del dia que Véro –com l’anomenven els seus éssers estimats– desaparegués al mar amb el seu fill i deu persones més. 

Fa dues setmanes, el cos d’un nen subsaharià, vestit amb un abriguet marró com el que portava el Samuel, va aparèixer en una platja de Barbate (Cadis). El mar va tornar Véronique dijous passat, en una platja algeriana, a centenars de quilòmetres de la criatura que es creu que és el seu fill. Sense identificar oficialment, el Samuel ja és l’Aylan espanyol, en al·lusió a aquell altre nen, d’origen sirià, que també pesa en la consciència d’Europa.

18 ANYS MALALTA

A la casa de Véronique, a Kinshasa, a la comuna de Lemba, el seu marit i pare dels seus sis fills, el pastor evangelista Aimé Kabamba, recorda com la seva dona feia 18 anys que lluitava contra un dolorós tumor al coll. Tot i haver sigut operada dues vegades, la massa seguia creixent: «Els metges li van aconsellar que s’operés a França o a Espanya perquè aquí ja no s’hi podia fer res», recalca el pastor. Aquesta família «feliç i tranquil·la» va anar de cara. Al conèixer el diagnòstic, es va informar sobre els requisits per sol·licitar un visat mèdic a Europa: solament per tenir una oportunitat d’obtenir aquest document, necessitaven «entre 20.000 i 30.000 euros», diu, això sense comptar amb les despeses de l’operació una vegada a la UE.

«Com que no teníem tants diners per demanar un visat mèdic, vam presentar la sol·licitud per a un visat de turista, amb la idea de pagar l’operació quan Véronique estigués a Europa», continua Kabamba. El pare de Samuel mostra a aquest diari dos pressupostos sol·licitats per la família, un en un centre francès i un altre a l’hospital La Paz de Madrid. En un dels correus intercanviats amb l’hospital espanyol s’esmenta que la família ha requerit informació sobre el cost del tractament per a la mare i el nen i que la dona requeriria una parotidectomia «probablement complexa»; l’extirpació de les glàndules paròtides, la més gran de les glàndules salivals.

Notícies relacionades

"Demanem a Espanya que ens permeti portar el Samuel"

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Encara que les quantitats demanades pujaven a diversos milers d’euros, la família Kabamba, de classe mitjana, esperava poder sufragar els tractaments. Les seves esperances es van veure frustrades quan la Maison Schengen, l’organisme que gestiona els visats de la majoria dels països de la UE al Congo –amb algunes excepcions, entre elles Espanya– va notificar que el visat de turista li havia sigut denegat. Per insuficiència de mitjans econòmics i falta de «garanties» que Véronique tornés al Congo. «¿Com volien que la meva dona es quedés a Europa? Tenim sis fills», s’indigna el pare de Samuel, que segueix parlant del nen en present.

VIATGE PER ALGÈRIA I EL MARROC

Véronique temia per la seva vida, recorda el seu marit. Per això, quan la UE li va denegar el visat, «va decidir emprendre el viatge pel seu compte. A l’abril va viatjar a Algèria amb el Samuel en avió, després va arribar al Marroc, i allà esperava obtenir un visat per entrar a Espanya. Tot anava bé, parlàvem gairebé cada dia. El viatge per mar no estava previst». Potser perquè aleshores ja havia comprès que el visat mai arribaria, Véronique no va parlar amb la seva família del periple per mar que pensava emprendre, perquè sabia que aquell viatge podia ser l’últim.