Mapi León: "He necessitat el meu temps per tornar amb Espanya"

La tornada a la selecció la defineix com una "tornada a casa». ¿Com se sent?

Em trobo bé i feliç. Et pregunten: "¿Com ha anat el primer dia? ¿I el segon? ¿I el tercer?». Tot bé. Tinc la sensació que els timings han sigut bons per a mi perquè em sento feliç. És a dir, no tinc preocupacions ni un sabor agredolç. Disfruto. Tenia moltes ganes de sumar, de tornar, d’aportar. I sí, és veritat que em sento com a casa.

¿Com l’ha rebuda el grup?

És veritat que ha passat molt temps, i pensava: "Ai, mare». Perquè, potser, jugadores amb qui hem tingut més frecs als equips, doncs ves a saber. Olga Carmona, per exemple, que és una de les persones amb qui més ens hem enfrontat fora d’aquí. Pensava: "Ai, ¿com serà el retrobament?». Però la veritat és que molt bé, com si res. I m’alegra poder ser aquí. Som un equip, una família.

Vostè és l’última jugadora que quedava per voler tornar. ¿Què necessitava per fer-ho?

No fa falta enfocar-se gaire en el que ha passat. Ens hem de centrar en el que és ara: que he tornat. Cada una necessita les seves coses i els seu temps, i durant aquests anys hi ha hagut canvis. És un procés, i els canvis també volen temps. És veritat que enaquest temps he estat en contacte amb la federació i al final és una qüestió de feeling.

Sonia Bermúdez va dir que la seva tornada era una cosa prioritària. ¿Hi ha hagut cap figura clau per desencallar el seu cas?

Quan vaig parlar amb la Sonia, el que vaig sentir em va agradar. És molt complicat que el dia a dia, i no em refereixo aquí en concret, sinó al club, a la feina, sigui sempre meravellós. Però tot el que vaig rebre em va agradar. Venia amb el pensament obert. I amb la Sonia hi havia jugat, ens aveníem, i de vegades hi ha petites coses com aquesta que sumen.

No va anar al Mundial, però sí que va alçar la veu en l’afer Rubiales i va formar part del S’ha Acabat. ¿Ho va sentir com si fos un "veieu com tenia raó»?

Entenc la pregunta, però crec que val més parlar del present, del que ve ara, del que ens espera. Estem en unes semifinals, són dos partits molt importants. Suècia és un equip molt fort. Hi tenim excompanyes, sabem a què ens enfrontem. Així que em sembla que val més centrar-se en l’ara.

Va deixar de venir quan Espanya no havia superat mai una eliminatòria en un gran torneig, i torna amb un Mundial guanyat, un subcampionat en una Eurocopa i el número u del rànquing. Virginia deia l’altre dia a Radio Marca que la selecció havia après a jugar sense Mapi. ¿Com ho ha viscut vostè des de fora?

He necessitat un temps. En els primers tornejos estava desconnectada, en les meves vacances, centrada en mi, a estar bé, a saber què necessitava per aconseguir el màxim rendiment. No hi ha ningú imprescindible, i les meves companyes ho han fet molt bé, han sigut campiones del món, han guanyat títols... Les admiro.

¿Quin paper espera tenir ara en la selecció?

Entreno per intentar ser la millor. Òbviament, cada una es queda on es queda, però entreno per ser la millor i vull guanyar-ho tot. Després pots guanyar o perdre, és clar. I ara soc aquí per aportar. Si jugo, genial. ¿Si no? Animaré al màxim les meves companyes i seré al seu costat per al que calgui.

¿Com s’ha convertit en una persona amb les idees tan clares? Perquè hi havia gent que la feia dubtar.

Vaig néixer així de mesella. Vaig jugar un any de voleibol quan en tenia 7. Era una nena coordinada, i quan hi ha nens coordinats, se’t dona bé. Llavors em deien: "És que ets molt bona al voleibol. ¿N’estàs segura?». I jo: "¡És que m’agrada el futbol!». Me’n vaig anar al futbol sala. Després em deien: "¿Com te n’aniràs al futbol onze? Jo no t’hi veig, ¿eh?». Després, amb els canvis de club, sentia: "A veure si jugaràs», "a veure si et paguen». Aquesta era la frase, imagina’t. Però jo sempre he seguit el meu instint. No em preguntis com, però crec que des de petita ja he tingut aquest rol de tenir les coses clares. Si m’he d’equivocar, prefereixo equivocar-me per les coses que he decidit jo.

I no pel que li han dit que hauria de fer.

Jo sé que la gent dona la seva opinió perquè vol ajudar, però de vegades no sempre s’ajuda. Em passava al col·le a l’hora d’estudiar. És veritat que era bona: en algunes assignatures treia bones notes. Però l’escola em generava molta angoixa, no sé per què. No ho deia, però ho passava fatal. Ho passava bé amb els meus companys, però em posava molt nerviosa quan havia de fer exàmens.

Però després salta al camp i passen els nervis.

Perquè és la meva passió, perquè és la meva vida. M’encanta el futbol i soc molt competitiva. Em surt de dins dir: "Demostra el que vals».

Una vegada em va explicar que sent que ha de demostrar el que val, com quan el Barça va pagar per fitxar-la. ¿Li fa por fallar a la gent?

No, perquè jo m’esforço al cent per cent. I si fallo, he fallat, però he donat el màxim. Tothom falla; no sempre són èxits. Així és la vida, i més en l’esport.

Futbolísticament, ¿en quin moment es troba?

No sé com es veu des de fora, però la sensació que tinc jo i el feedback que em donen és que estic en un molt bon nivell.

La seva última renovació amb el Barça va ser molt especial. La va anunciar en crosses, al Johan, davant l’afició. Una cosa que no s’havia fet mai. ¿És feliç, també, al club?

Ara mateix soc feliç, sí. I estic bé i tranquil·la.

Notícies relacionades

Bellingham prolonga l’horari d’estiu del Madrid

La pressió del Reial Madrid i l’AFE va sentenciar el duel de Miami

¿Els culers poden estar tranquils amb el seu futur dins del club o ja es veurà?

Hi ha temps, hi ha temps.