19 anys sense Cristina Bergua

«La incertesa és moltíssim pitjor que la mort —constata Juan Manuel Bergua—. Quan tens un germà, un fill o un pare que es mor saps on anar-li a portar flors. Jo fa 19 anys que busco la meva filla i no sé si des del primer dia me la van assassinar». El 9 de març del 1997, Cristina Bergua va quedar a la tarda amb el seu nòvio. Segons havia dit a unes amigues, tenia la intenció de deixar-lo. Javier Román va assegurar que la va acompanyar una estona cap al pis dels seus pares a Cornellà (Baix Llobregat) però la noia, de 16 anys, no va arribar mai a casa. Els seus pares i el seu germà van empaperar la ciutat i voltants de cartells amb la seva imatge, van recórrer a la policia, als mitjans de comunicació i a tots els instruments que van tenir a l’abast.

«El Javier no la va anar a buscar ni es va moure, no va anar mai a les manifestacions. Al principi em pensava que amagava la veritat, però no podia ser que fos més intel·ligent que la policia...», lamenta el pare de la Cristina, amb el rostre apagat i cansat. Un any després, la jutge instructora, Maria Sanahuja, va seguir una pista anònima que assenyalava que el cos es podria haver llençat a un contenidor d’escombraries.

«Des del primer moment es va pensar que, en el cas que hagués sigut el nòvio [principal sospitós encara que no hi havia elements d’imputació], una de les possibilitats que s’hagués desfet del cadàver era tirant-lo al contenidor», explica l’exdegana dels jutjats de Barcelona. Llavors no hi havia càmeres de televisió incorporades a dins els camions i, si l’hagués llençat a un contenidor, el cadàver hauria anat a parar a l’abocador del Garraf. Després de buscar per clavegueres i cases abandonades, analitzar el cotxe d’un amic del Javier buscant rastres de la Cristina i deixar passar un temps prudencial per si sorgia alguna nova pista, Sanahuja va decidir intentar trobar-la entre 25 tones de deixalles.

Dates de caducitat

Dates de caducitat«Les deixalles d’aquell mes ocupaven un espai equivalent a uns quants camps de futbol. Em va impressionar molt la facilitat amb què et podies desfer d’un cadàver. Només calia que l’emboliquessis».

Amb la supervisió del director de l’Institut de Toxicologia de Barcelona, Juan Luis Valverde, i sota l’atenta mirada de Bergua i Sanahuja, es van fer cales per trobar els abocaments d’aquell dia. «Per les dates de caducitat de brics i llaunes podem saber que vam arribar a ser uns dies abans i després de la desaparició, però teníem un forat al mig. Al final ens van dir que potser alguns dies havien portat les escombraries al fons de tot, sense certesa del lloc exacte i amb moltes tones de deixalles a sobre». Algú va filtrar a la premsa que la recerca a l’abocador tenia un alt cost (que al final va resultar ser de 50 milions de pessetes), vulnerant el secret d’actuació. «Estic convençuda que si s’hagués tractat de la filla d’algun d’ells no els hauria importat tant i, fins i tot, haurien demanat que s’hi destinessin 500 milions. Però algú va pressionar perquè paréssim, encara que si no vam trobar el que s’havia abocat aquella setmana va ser perquè llavors tampoc hi havia control dels residus».

Ara no pot deixar de veure amb un sentiment contradictori el contrast entre els vuit policies voluntaris que van pujar al Garraf i els 240 agents que van pentinar el Guadalquivir el març del 2009 a la recerca de Marta del Castillo. «És senyal que s’han sensibilitzat més i que, amb l’ajuda de la societat, anem avançant a poc a poc».

Associació pionera

Notícies relacionades

Només el 60% de gent gran camina al cap d’un mes de fracturar-se el maluc

Anna Romeu: "L’alta sensibilitat no és una patologia sinó una forma de ser"

Associació pionera«Quan et passa una cosa així no dorms, et lleves en plena nit pensant què més pots fer», reflexiona el Juan. Ell i la seva dona, Luisa Vera, van canalitzar les seves energies creant Inter-SOS, associació de familiars de desapareguts pionera a Espanya. La pressió d’aquesta i altres entitats similars va provocar que el Govern acabés acceptant, després de l’alarma social que van generar els casos de Mari Luz Cortés i de Marta del Castillo, algunes de les reclamacions històriques dels familiars, com la creació d’una base de dades compartida entre tots els cossos de seguretat de l’Estat o l’aplicació d’un protocol d’actuació.

El Senat va crear una comissió especial per a les persones desaparegudes sense causa aparent, que el 18 de desembre del 2013 va presentar les conclusions. El Govern de Catalunya va atendre una de les principals reivindicacions d’Inter-SOS, obrint l’abril del 2014 l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes, gestionada pels Mossos i pionera a Espanya. El 9 de març, aniversari de la desaparició de la Cristina, és des del 2010 el dia dels desapareguts sense causa aparent.