Pogacar triomfa en el Dauphiné davant Vingegaard

El Critérium del Dauphiné (fins al 2010 la carrera es denominava Dauphiné Libéré) era una de les poques proves que encara no figuraven en el palmarès de Tadej Pogacar. És sempre el marc en el qual els que aspiren a guanyar o destacar en el Tour es posen a prova; mateix mallot groc, idèntica organització, els Alps en pura essència. I Pogacar ho va fer com sempre sol fer: salvatge, dominador de la carrera i només amb un ciclista, Jonas Vingegaard, capaç d’acostar-s’hi o d’arribar junts a la meta, tal com va passar ahir al Mont Cenis, en el tancament de la petita ronda francesa.

Si quedava algun dubte sobre que Pogacar és el gran favorit per al pròxim Tour, de seguida es va dissipar durant la setmana, amb l’excepció que Vingegaard té temps per millorar i un conjunt potent que pot buscar-li les pessigolles a l’astre eslovè durant les tres setmanes de passió i combat que esperen a partir del 5 de juliol amb la sortida de Lilla. La capital dels Alts de França marcarà el preàmbul d’una primera setmana de competició intensa, tramposa i carregada de sorpreses per territoris normands i bretons.

Es perfila, per tant, un Tour, un més, en el qual els protagonistes tornaran a ser Pogacar i Vingegaard, una mica repetitiu –que no és el mateix que pesat, al contrari, més aviat apassionant– des del 2021. Victories de Pogacar en aquesta edició i l’any passat i triomfs intercalats del danès. Serà un Tour molt tàctic, amb el cap i el càlcul de Vingegaard acompanyat per Wout van Aert, Simon Yates, Matteo Jorgerson i Sepp Kuss i la fúria de Pogacar, sempre més decidit a apostar pel camina (sempre) o rebenta (només una vegada des del 2023 a Courchevel) que a mirar la calculadora, nedar i guardar la roba.

Els altres corredors

Notícies relacionades

El Chelsea fa baixar el PSG a la terra amb un Cole Palmer excels

Sinner destrona Alcaraz

Després hi haurà Remco Evenepoel (quart en el Dauphiné sobretot gràcies a l’exemplar contrarellotge de dimecres) i, a continuació, la resta; entre ells, Enric Mas (fuga combativa ahir) i Carlos Rodríguez. En el Dauphiné van acabar en la setena i novena plaça de la general.

En un diumenge que va tocar la fibra dels francesos, hi va haver victòria de Lenny Martínez per davant de Vingegaard i Pogacar, i es va acomiadar Romain Bardet, símbol del ciclisme del seu país, el fill que tota família de França voldria tenir i l’últim corredor local que va fer somiar que un dels seus aconseguiria el que ningú ha aconseguit des de la victòria de Bernard Hinault de 1985: que un francès arribés de groc als Camps Elisis. Al juliol farà 40 anys.