"L'art ha de ser reflex de la vida; si no, són romanços"

De pare argentí i mare basca, Zosen (Buenos Aires, 1978) escull fotografiar-se a Sant Adrià de Besòs, la seva ciutat d’adopció, on l’artista ha fet un acolorit mural amb El Pez a l’edifici del Polidor. L’obra la van estrenar al setembre, coincidint amb la festa major.

–¿Zosen a seques?

–Al principi, em vaig inventar aquest pseudònim perquè feia coses il·legals. I ara és el nom amb què treballo; fins i tot els meus germans em diuen així.

–La seva família es va instal·lar aquí als anys 90.

–Els meus pares, que ja s’havien menjat la dictadura militar, van decidir marxar l’any 1989, amb la hiperinflació de [Carlos] Menem. Com que la meva mare, nascuda a Irun, havia hagut d’emigrar a l’Argentina durant les misèries de la postguerra, el retorn va ser una manera de tancar el cercle. 

–I va aterrar a Sant Adrià. Amb 12 anys.

–Va ser dur, sobretot per als meus pares, però nosaltres de seguida hi vam fer amics; els feia gràcia el nostre accent i parlar de Maradona. Jo practicava skate a Buenos Aires; estava molt arrelat a aquesta cultura urbana.

–¿Recorda el seu primer grafit aquí?

–Al pont del Besòs on li he ensenyat aquest mural que posa Barcelona, la millor botiga del món, jo ja hi havia fet tags l’any 1991, estampar les firmes i els noms de la colla d’amics. Era un moviment molt de perifèria.

–Monopatí i grafit anaven de la mà.

–Aquí molt més que a Buenos Aires. L’estil de vida de l’skate és estar molt al carrer, de manera que el meu pas als grafits va ser natural. Com que treballava de carter mentre estudiava a la Llotja, caminava molt i ja tenia vistos  els llocs on pintar.

–Es va ficar en algun embolic, diu.

–No li negaré que en aquella època els retoladors es pispaven, perquè eren caríssims. Però els embolics van venir per un altre costat.

–Les multes.

–És clar. Al principi, hi havia parets legals al metro, però les van escombrar amb els Jocs Olímpics. Si la policia em pescava, no corria mai; els deia: «No se m’acudiria mai pintar en monuments. Estem fent art en edificis vells». Em multaven igual.

–El debat entre art i vandalisme.

–A Jean-Michel Basquiat, després cotitzadíssim, no el van considerar un artista fins al 1982, quan Andy Warhol el va descobrir. Si has de començar a demanar permisos, es perd la màgia.

–De noi de barri a artista.

–No m’havia plantejat mai convertir-me en artista. No vaig ser el millor de la meva generació, ni de bon tros, però sí perseverant. Molta gent es va passar a la moguda del bakalao als 90, però jo vaig seguir amb les meves coses. També vaig fer performances, art d’acció.

–Ho entenc.

–El tipus d’art que m’interessa ha de ser reflex de la vida; si no, són romanços. M’agradaria que veiés fotos dels meus grafits…

–¿Per què?

–Veuria com ha canviat la ciutat en els últims 25 anys. El Poblenou està irreconeixible. Han destruït el paisatge, han ensorrat  les cases dels veïns… Miri l’experiment del 22@. No han pensat gens en el ciutadà. És el que anomenen la gentrificació. La fàbrica de La Escocesa, on treballo, és l’últim bastió. 

Notícies relacionades

«Van aixecar el cordó i li vaig fer una foto a Antonio Banderas»

"No volia que canviessin de llengua només per mi"

–¿Els domestiquen en el circuit comercial?

–Em domesticarien si em diguessin el que he de pintar. Són facetes diferents. Exposo, sí, sobretot a l’estranger, però es ven el que es ven. Ho compagino amb classes. Jo no vull propietats ni especular amb això; vull la meva llibertat. Qui sap si algun dia me n’aniré a un altre lloc. M’agrada el concepte de nòmada urbà.