«Van aixecar el cordó i li vaig fer una foto a Antonio Banderas»

La petita Helena (Reus, 2008) va anar al seu primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges al ventre matern. Els seus pares, Judith Sotorra i Ernest-Òscar Margalló, cinèfils incurables, hi són fotògrafs acreditats des de fa 20 anys. I ella, amb la seva rèflex, té el permís de l’organització i dels col·legues dels mitjans per retratar molt de prop les estrelles als photocalls i a les rodes de premsa. Divendres estrena la seva novena edició.

–¿Què tal això de ser reportera, Helena?

H.M.– ¡És molt divertit! Com que sóc petita, els fotògrafs em deixen passar a primera fila i m’ensenyen trucs. Fa dos anys van aixecar el cordó i li vaig fer una foto a Antonio Banderas. No em va quedar gens desenfocada, ¿eh?

 

–Són nou dies de bojos. ¿No es cansa?

H.M.– A vegades una mica, perquè els meus pares i jo anem corrent d’aquí cap allà. 

–¿I no li fan por les pel·lis de por?

H.M.– ¡Nooo! Algunes vegades he tingut malsons, però molt poquetes. A més, només em deixen entrar a les pel·lícules de ciència-ficció i fantasia –Star Trek i Dr. Who són el màxim–; i si no, em quedo amb el pare o la mare.

–Uns pares encantats d’haver-li contagiat l’afició.

J.S.– Molt. L’Ernest i jo feia poc que estàvem junts quan vam anar al primer festival, el 1995. Hi anàvem de rebot a veure una sessió de matinada –projectaven Star Trek–,

però abans ens vam colar a les rodes de premsa, vam veure el director Robert Wise i no ens ho podíem creure. Portàvem una càmera compacta i vam gastar rodets i més rodets.

E-Ò.M.– La primera nit vam dormir al cotxe. L’any següent vam agafar una habitació en una pensió i des de fa 17 anys lloguem un apartament. Són les nostres vacances.

J.S.– I hi anem amb la rèflex digital, que ens estalvia diners. Un any vam revelar 30 rodets.

–Vostès no treballen per a cap mitjà.

J.S.– Els primers anys hi vam anar sota l’encàrrec d’un fanzín local. Era suficient per a un certamen petit. Però 15 anys després, quan el festival va créixer, ens van denegar l’acreditació. Gràcies als fotògrafs dels mitjans grans i a la gent de premsa, ens les van renovar.

E-Ò.M.– És meravellós que ens tractin de tu a tu quan nosaltres no som ningú. L’organització fins i tot ens va invitar a entregar el premi del públic a la pel·lícula d’animació Tokyo Godfathers de Satoshi Kon, que ens encanta, el 2006. 

–¿Quan s’hi va incorporar la dolça Helena?

J.S.– Quan jo estava embarassada d’una mica més de sis mesos. Aquell any vaig notar molt carinyo. I el següent, anava amb el nadó de set mesos de photocall en photocall, i els companys em portaven el cotxet. ¡L’Helena ha passat per les mans de tots els fotògrafs del festival!

E-Ò.M.– I quan va fer un metre, la deixaven passar al davant –Elijah Wood es va quedar sorprès al veure-la fer fotos–. Fa tres anys que hi va amb la seva rèflex.

–¿Alguna celebritat els ha girat l’esquena?

E-Ò.M.– Guanyen els simpàtics, com Martin Sheen, Derek Jacobi, Vigo Mortensen...

J.S.– De molts en tenim els autògrafs. En devem tenir uns 500.

H.M.– Jo en tinc un de Banderas.

–¿No es van plantejar mai deixar la nena amb els avis?

E-Ò.M.– Mai. Des del primer dia ho vam tenir clar. És un festival molt familiar. 

J.S.– Quan l’Helena ha d’entrar en una roda de premsa o en una classe magistral, sempre demanem permís i portem deures o un llibre per pintar. Val la pena. En certa manera, hi ha una manera de veure l’evolució de la nostra filla a través de les fotos que fa al festival.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–Segur que de gran serà fotògrafa, l’Helena.

H.M.– Mmm. Jo vull ser perruquera.