Fes el correcte

El US Open és un d’aquells tornejos que els més puristes (i els més avorrits) observen amb sospita. Perquè es crida, perquè es pot jugar vestit de fúcsia, perquè les estrelles catòdiques s’amunteguen per lluir les seves operacions facials, perquè s’entén un esport tan solitari, psicològic i bàrbar com el tennis com un xou més on engolir un hot dog sense tenir en compte preus ni cues. I amb un sàtrapa ridícul com Donald Trump de cap de cerimònies. Carlos Alcaraz, el millor tennista del món, hi encaixa com ningú. Ell entén l’espectacle i el fa enjogassar-se amb un repertori tècnic que el fa diferent de la resta.

En l’era Open, els que més van guanyar a Flushing Meadows van ser Roger Federer, Pete Sampras i Jimmy Connors (cinc títols cadascun). A Jimbo li encantava jugar de manera salvatge, per això agradava tant; Sampras sempre va ser tan bo com incomprès per als canyers, per molt que li pesés a Foster Wallace; mentre que Federer era tan perfecte, tan acadèmic, que als novaiorquesos sempre els va faltar que McEnroe li robés un bull. Alcaraz, què carai, ho té tot per a aquest temps i per a aquest lloc. Ha alçat dues vegades els braços en el US Open. Però a Nova York intueixen el mateix cuc dels parisencs a Roland Garros.

Notícies relacionades

Alcaraz, el seductor

Carlos Alcaraz: "Vorejar la perfecció em manté motivat"

En la seva última final guanyada a Sinner hi va haver moments en què Alcaraz es va veure actuant a Broadway. Liquidava els ral·lis a la recerca, és clar, del punt, però també del preciosisme per a glòria dels aficionats. Per a això joguinejava amb la temeritat, conscient que anar al límit contra Sinner és la millor manera de treure’l de polleguera (l’italià, sí, va arribar a tal desesperació que va llançar la raqueta en un gest impropi del seu robotisme). Ni tan sols va pesar a Alcaraz que Sinner insistís a deixar-se les cames per arribar a les seves deixades perquè el teatre, però també la tramoia, eren de la seva propietat.

A Spike Lee només li va faltar contractar Rosie Pérez perquè tornés a ballar al so del Fight the Power de Public Enemy a la seva pel·lícula més rodona i ja llunyana (Do the right thing; és a dir Fes el correcte). Després de tornar-se boig veient guanyar Alcaraz contra Sinner el juny passat a París, va reprendre la seva nova rutina amb el mateix ímpetu amb què anima els Knicks al Madison. Dempeus i xocant les mans com si estigués en trànsit. El cineasta que millor ha retratat el seu amor i el seu odi envers Nova York ha vist en un murcià un dels seus. Mentrestant, Alcaraz fa el correcte: unir l’art a l’espectacle.