Ramón Cuello: «Ara omplo els minuts de la meva vida amb art»

Un Crist crucificat en bronze, d'un metre i mig aproximat per 80 centímetres de braços estesos, viatja aquests dies amb destí a la catedral de la ciutat peruana d'Arequipa. A través del ciberespai ho van fer abans els esbossos d'aquesta obra escultòrica sorgida del taller de Ramón Cuello (Barcelona, 1939) a Esparreguera. Sense saltar l'Atlàntic, una fructífera carrera artística ha esquitxat de figures completes o bustos de Cuello places i interiors d'edificis en pobles i ciutats. També guarden escultures seves espais més sagrats, com la catedral de Barcelona, Montserrat o la Sagrada Família.

-¿Com el van localitzar des d'Arequipa?

-Va ser gràcies a Albert Blancafort, mestre orguener de Collbató. Vam coincidir a l'església d'Esparreguera. Ell hi havia anat a afinar l'orgue i em va comentar que l'arquebisbe d'Arequipa -que li va encarregar a ell la reparació de l'orgue de la catedral- li va dir que els agradaria tenir un Crist nou, perquè el que tenien era de guix i una mica primitiu. I com que l'arquebisbe sabia que Blancafort havia fet l'orgue de la Sagrada Família, li va preguntar si coneixia algun escultor per fer-los un Crist. I m'ho va dir a mi.

-¿Com és el Crist que els ha fet?

-He volgut mostrar una imatge sense tortura, inspirada molt més en l'inici de l'ascensió i la resurrecció com a símbol de l'esperança i el gaudi d'una vida sense final. He dedicat dos mesos a fer-la.

-¿Hi va haver artistes a la seva família?

-No, però sensibilitat per a l'art, sí. El meu avi matern, Jaume, era calderer per a grans vaixells. Quan jo era petit em portava a veure els navilis. Era un home molt sensible que em recitava poemes.

-¿I els seus pares, a què es van dedicar?

-El meu pare, a la compra i venda de ferro, i la meva mare tenia tintoreries.

-Una família acabalada. ¿Creu que, si no hagués sigut així, s'hauria pogut dedicar en aquella època a les belles arts?

-Potser. Almenys a casa no van posar inconvenient que entrés a l'Escola Massana. O que, amb 17 o 18 anys, entrés a la companyia de teatre de Núria Espert, on vaig coincidir amb actors com Joan Capri o Amparo Soler Leal. També vaig ser soci del Cercle del Liceu. L'únic cop que va venir la soprano María Callas, jo era allà.

-¿Quina va ser la seva primera obra remunerada?

-Va ser per al Liceu. Els set fanals de ferro que pengen de la façana els vaig fer jo el 1970. Els van posar amb motiu de la inauguració del cèlebre ball dels italians, que es va reprendre després d'anys sense fer-se.

-S'ha fet amb reis. ¿No han retirat cap bust seu d'alguna sala?

-Que jo sàpiga, no. Fa poc vaig anar a veure si encara hi havia els comtes de Barcelona a l'Ajuntament de Barcelona, i encara hi són. Per a l'artista és una pena que es retiri una obra, però si ens deceben és normal.

-El seu currículum és llarguíssim. ¿Quins treballs destaca entre tot el que ha fet?

-Vaig fer l'últim relleu de la façana principal de la basílica de Montserrat, dedicat a Pere Tarrés [doctor, sacerdot, i ara beat]. Vaig fer Candel i l'única escultura que existeix del pintor Ramon Casas, del naixement del qual se celebren aquest any 150 anys. Aquesta obra està al passeig marítim de Sitges, i als jardins de la Fragata de la mateixa població hi ha una altra escultura meva: la noia de la malvasia. I a la basílica de la Sagrada Família hi ha la Verge i Sant Josep, i les figures prèvies en guix estan a l'església d'Esparreguera [a la foto], que m'agradaria completar amb el Nen Jesús.

Notícies relacionades

Can Ruti obre una consulta per a patologies derivades del sexe anal

Sanitat escurça l’espera per finançar fàrmacs innovadors

-Veig que no pensa en la jubilació.

-Sóc conscient que el meu camí és cada vegada més curt, i no tinc obligació de seguir fent coses, però ara omplo els minuts de la meva vida amb art.