29 febr 2020

Anar al contingut

Gent corrent

Magí Valls: "Somriure tot i perdre-ho tot és el missatge del Nepal"

Artista, activista social en recerca contínua d'un lloc per regar amb somriures la humanitat. El seu rumb apunta al Nepal

Carme Escales

Quan el Nepal encara arregla solcs al carrer i al cor, després del terratrèmol de l'abril de l'any passat, la vida s'ha esborrat en un altre racó del mapa. La Terra ha tornat a trencar-se i amb ella el futur de molts italians. Havien passat tres mesos després de la sacsejada al Nepal quan Magí Valls (Barcelona, 1976), conegut a Lleida -on viu- com El Gran Magí, va viatjar al país asiàtic amb la missió que activa sempre la seva brúixola: provocar rialles i somriures espontanis que allunyen durant un temps el dolor. Ara prepara aquest mateix viatge, però en furgoneta.

-Lleida-Katmandú: 8.000 quilòmetres. Com si res... Jo vaig pensar: ¿quina bogeria faria un pallasso per arribar al Nepal? Segurament ho faria a peu, però jo em vaig dir: ¿on porto les coses que vull portar-los i deixar allà? I se'm va acudir que podria comprar una vella furgoneta (una Ford Tourneo Connect de segona mà), condicionar-la amb un llit i deixar-la al país a alguna de les petites oenagés que s'hi deixen la pell ajudant a reconstruir cases, infraestructures, gairebé tot.

-¿L'humor pot distreure de tanta pèrdua? Almenys ho intentem. No canvies la situació, però cures males estones. El temps que nens i nenes estan amb tu rient, com a mínim aquest espai és bo per a ells.

-¿Es considera un artista de carrer? De carrer i d'allà on em cridin, però jo reivindico el carrer com el millor escenari, la millor infraestructura per expressar-se. Sales i teatres poden condicionar el discurs artístic, i al carrer pots ser tu.

-¿Qui és El Gran Magí? Bé, per començar, això de Gran no és perquè sigui millor que altres, sinó perquè ocupo més, és una qüestió de volum. Em va cridar l'atenció en el meu primer viatge al Nepal que moltes senyores se m'acostaven i em passaven la mà per la panxa. Em devien considerar una espècie de Buda. Però no, El Gran Magí és un bufó, un transgressor, una mica gamberro perquè agita culturalment i socialment, intenta remoure consciències, obrir els ulls del món.

-¿Com ho fa? Alterno animacions per a públic familiar, moltes al carrer i amb les quals ara ajunto fons per viatjar al Nepal, amb petits reptes que van més enllà de l'espectacle. El 2011 vaig caminar set dies, de Lleida a Barcelona. Em vaig plantar a la plaça de Sant Jaume amb un decàleg cultural en defensa dels artistes, que podia semblar naïf, reivindicant el dret a viure feliços i tranquils amb la professió escollida, també els d'aquest sector tan tocat per la crisi. I el 2013 vaig inflar 2.013 globus en 9,55 hores, ho vaig fer a ple pulmó.

-¿Per què vol tornar al Nepal? Va ser com un amor a primera vista. Fa 20 anys que viatjo per diferents països, he estat a Bolívia, al Brasil, Hondures, Nicaragua, el Salvador, Burkina Faso, he viatjat amb Pallassos Sense Fronteres, però va haver-hi alguna cosa al Nepal que em va enganxar de manera especial, i vaig tenir ganes de tornar-hi sol a deixar alguna cosa més. Serà el primer país al qual hauré repetit visita. Trigaré més o menys un mes a arribar-hi, sent optimista, i un cop allà m'agradaria quedar-m'hi el màxim temps possible.

-¿Quins són els seus plans? Espero sortir rumb al Nepal cap al 15 de novembre. Em llanço a aquest viatge perquè em desmunti molt, perquè els pallassos també entrem en rutines. Aquest no és un simple viatge, és una experiència que va de l'aspecte personal al professional. Al Nepal actuaré en centres d'acollida de nens orfes, i també al carrer. M'agradaria fer-ho per a nens que han nascut a la presó. Dream Nepal és una oenagé que treballa amb ells. És increïble com ens desesperem aquí si se'ns espatlla el mòbil, i aquella gent somriu havent-ho perdut tot.

-Potser és aquest el missatge. Sí, somriure després de perdre-ho tot és el missatge del Nepal. I no hauríem de deixar de visitar el país, perquè ara en la seva reconstrucció és quan més ho necessita. La gent al Nepal, com a Itàlia, necessita atenció també quan ja no se'n parla.