Lola Galván: "Em presento: Em dic Lola i sóc una 'sense pit'"

En un dels capítols de Conversaciones con una teta, Lola Galván narra de manera desinhibida l'angoixa que sent un matí quan, en el moment de vestir-se per sortir, no troba enlloc el postís que des de fa setmanes ocupa el lloc del seu pit esquerre (i que al cap d'una estona apareixerà al maleter del cotxe). Unes pàgines més endavant, és capaç de descriure amb atroç sinceritat els efectes de la quimioteràpia en el seu ànim o el neguit davant la falta de suport de la seva parella. Aquest còctel d'humor i crua sinceritat va ser el millor aliat que va tenir aquesta veïna de Torredembarra per lluitar contra el càncer de mama que li van detectar el 2005. A més del llibre, la seva experiència es recull en el monòleg Tot és veritat (contacte: totesveritat@yahoo.es.)

-¿Com se li va acudir iniciar un diàleg amb el pit que li havien d'extirpar? Em van trobar sis tumors malignes i vaig haver de sotmetre'm a una mastectomia radical. El dia abans d'ingressar al Clínic em vaig dutxar i vaig demanar a una amiga que em fes una foto despullada. Al sortir de la dutxa vaig començar a escriure notes: «Avui és l'últim dia que tu i jo dormirem juntes, perquè demà te'n vas...». Són coses que necessitava dir en aquells moments i així va sortir el llibre.

-En ple tractament de químio i radioteràpia també va començar a escriure un monòleg titulat Tot és veritat. Estava inflada com un globus i em sentia esgotada, però quan assajava amb el director Quique Culebras a la Sala Trono de Tarragona em sentia feliç. L'espectacle és una col·lecció d'anècdotes reals de la meva vida privada, coses que la gent sol amagar per vergonya.

-¿Sempre ha sigut tan oberta? Vivim molt encotillats, sempre amb por al ridícul: «Això no es pot dir, això no es pot fer...». Per a mi el sentit de l'humor sempre ha sigut molt important i la millor manera de practicar-lo és amb mi mateixa. Ara em presento així: «Hola, em dic Lola i sóc una sense pit».

-¿Creu que les seves històries poden ajudar altres dones? N'estic convençuda. Una vegada una associació contra el càncer em va invitar a representar el monòleg a Roses. Abans de l'espectacle vaig estar firmant llibres i se'm va acostar una dona que havia perdut la seva filla de 24 anys. «La meva vida ja no és vida», em va dir. En aquell moment no vaig saber què dir-li, però quan vaig acabar el monòleg se'm va acostar i em va donar les gràcies perquè havia aconseguit fer-la riure. És la cosa més meravellosa que m'ha passat.

-L'últim capítol del llibre està dedicat al seu pare. Adorava el meu pare, ha sigut sempre el meu referent. Va començar com a aplegapilotes al Tenis Turó de Barcelona i mantenia tota la família. Quan acabava la feina es posava a practicar ell sol contra una paret i després anava a una acadèmia per aprendre a llegir i escriure. ¡Va arribar a ser campió d'Espanya de tennis!

-¿Com es deia? Rafael Galván, més conegut com a Felico. Jo era filla única, la nineta dels seus ulls. Quan em tractava el càncer a ell li van diagnosticar Alzheimer i vivia a casa meva. Em veia calba i jo m'inventava històries per dissimular. Va morir sense assabentar-se que estava malalta, no volia fer-lo patir.

Notícies relacionades

Barcelona denuncia i aparta una treballadora que desviava prestacions socials

L’entramat de Cellex suma 40 milions d’euros en actius a Luxemburg

-¿Quines conseqüències va tenir el càncer en la seva feina? Tota la vida he treballat en agències de viatges. Acabava d'operar-me i estava en una etapa difícil quan vaig entrar al RACC de Torredembarra. Els vaig advertir que hauria de fer-me revisions i faltaria a la feina, però van insistir que em volien a mi i els estic molt agraïda.

-Però no tothom ha estat a l'altura. No. Quan em van diagnosticar el càncer vivia en parella, però no m'hi vaig poder recolzar. He parlat amb altres dones que m'han confirmat que quan et treuen un pit la relació amb el marit canvia. Paradoxalment, ara visc sola i em sento molt més acompanyada per la meva família i les meves amigues.