Elisabeth Meseguer: "Vaig pensar: ¿I si cantés? Però em vaig dir: estàs boja"

Josep Meseguer somiava amb veure la seva filla tocar un instrument, així que li va assenyalar diversos camins: primer la guitarra, després el piano, després la flauta travessera. Després el clarinet. Però a ella no li agradava res. «Fins que al final, avorrit, l'home em va regalar un dia una pandereta. ¡I a mi em va encantar!» El seu talent per a la música ja era conegut: la pandereta li va obrir les portes de la percussió i al grup del seu pare de tant en tant s'ocupava de tocar les congues. ¿Però el cant? Ni ella mateixa sabia que podia cantar.

-Llavors, tot comença amb una visita a Colòmbia, ¿oi? Sí. El 2011. Jo feia 15 anys que col·laborava amb una oenagé, Vida i llibertat, que treballa amb nens. N'havia apadrinat uns quants, però volia fer més, així que un dia vaig decidir visitar la casa llar de Medellín. I allà és on la meva vida va canviar.

-¿Què va passar? Doncs que aquells nens em van robar el cor. Hi vaig estar una setmana i vaig tornar amb la idea de fer més per ells. El primer que se'm va ocórrer va ser organitzar un concert benèfic. Però no tenia ni cap ni peus. La mateixa oenagé em va dir que era molt arriscat. Llavors vaig pensar: «¿I si em poso a cantar jo?» Però de seguida em vaig dir: «Estàs boja». No havia cantat en ma vida. En fi. Era una temporada de molta feina a la botiga, de manera que per un temps me'n vaig oblidar.

-Recordem que es guanya la vida venent roba. Sí, fa 20 anys que em guanyo la vida amb la venda de roba, i ara tinc aquesta botiga, Home i dona, molt ben ubicada, per cert, al costat del metro del Poblenou. Bé, com li deia: me'n vaig oblidar. Però fa un any, amb tot més estable, vaig tornar a pensar-hi.

-¿Què va fer? Vaig començar a fer classes de cant. Perquè, miri: jo tinc clar que si s'ha de fer alguna cosa, i més quan no és per a tu, s'ha de fer bé. S'ha de ser professional.

-Però, ¿què volia fer, exactament? ¿Ja tenia clar que volia fer un disc? Ho vaig tenir clar quan la meva professora, Anna Luna, em va dir: «Només et falta una cosa, Elisabeth: que t'ho creguis». Llavors em vaig dir: «Ja pots fer el que volies fer», i de seguida se'm va ocórrer fer un disc. Perquè com que es tracta d'ajudar aquests nens, jo vaig pensar que podria vendre molts discos als outlets que faig aquí a la botiga. Jo per a aquests outlets aviso, sense exagerar, unes 2.000 persones.

-¿Quan va sortir el disc? Fa tres setmanes. Just per a l'outlet de juny. És una època molt bonica perquè se m'estan complint somnis: cantar, fer-ho per als nens, gravar amb el meu pare…

-Ah. Hi va intervenir el seu pare. Sí. A més, la cançó que dóna títol al disc, Niños de la calle, la va compondre ell, i ho va fer quan va conèixer la problemàtica dels nens de Medellín. El meu pare també em va donar classes de cant, i va ser qui em va dir: «Bé, hauràs de fer una presentació, ¿no?»

-Una presentació. Del disc. ¿Un concert, vol dir? Sí, un concert benèfic, per als nens de Medellín. Tot és per a aquests nens de Medellín. Tinc reservada una nit al casino L'Aliança. Aquí, al barri. Deu euros l'entrada. Serà el maig del 2017.

Notícies relacionades

Del batxillerat a l’FP: "Prefereixo fer fórmules al laboratori"

María Ortiz pren possessió com a directora general de Prensa Ibérica a Extremadura

-¡D'aquí un any! M'he de preparar. Per a mi és molt important fer-ho bé. Em vaig posar en contacte amb un director teatral i li vaig dir: «Prepara'm». Però s'ha de guanyar experiència. De mica en mica. Per això faré un primer concert a la residència de la meva àvia.

-El casino de L'Aliança. No està malament. Em fa una mica de vertigen, és veritat. Però llavors penso que també me'n feia el cedé, ¿oi?