Laura Núñez: «¿Què és ser mare? Doncs depèn d'on estiguis»

Menuda i pigada, l'antropòloga i autora de Llevadores catalanes del segle XX. Pràctiques, coneixements i vivències d'un ofici (Editorial Bellaterra) uneix el coneixement acadèmic sobre la història de la maternitat amb la intensa experiència de criar tres criatures. Les seves paraules aporten elements per contemplar sense escarafalls les declaracions recents de la diputada Anna Gabriel sobre la seva preferència per la criança cooperativa.

'Maternòloga'. Fa una dècada que cria fills i estudia la maternitat en altres cultures.

-Al principi es va interessar per les lluites indígenes a Amèrica. Vaig viatjar sola per Sud-amèrica i vaig conviure amb comunitats maputxes a Xile. Després vaig seguir fins a Bolívia (on vaig fer un màster en cultura andina), Perú i Equador. Més tard vaig anar a Chiapas [Mèxic] per recolzar les comunitats zapatistes. D'aquells viatges va sortir una tesina comparant les lluites dels maputxes i els zapatistes.

-¿La maternitat no li interessava? Encara no. Vaig començar a interessar-m'hi arran del meu primer embaràs. Fascinada per l'antropologia, volia comparar com es vivia la concepció, l'embaràs i el part en altres llocs del món. Llegir tantes perspectives diferents sobre el mateix tema em va obrir la ment. Vivim en un món globalitzat i els rituals de cultures ancestrals arriben fins avui.

-¿Quina cultura la va impactar més? A Papua Nova Guinea els mundugumor tenen una organització que resulta incomprensible a ulls occidentals. La mare viu amb el fill i el pare amb la filla i entre germans hi ha una hostilitat permanent.

-Això està a anys llum del nostre concepte de maternitat. Aquí ser mare és dedicar quatre mesos al teu nadó i després tornar a la feina. Si trenques aquest esquema -perquè demanes una baixa més llarga, perquè deixes el teu fill a la guarderia als dos mesos o pel que sigui-, vas a contracorrent i la cosa es desestabilitza. La maternitat està molt reglamentada.

-Llavors, ¿què és ser mare? Doncs depèn d'on estiguis. En els meus cursos a la universitat cito molt una etnografia dels anys 70, All your kin, sobre cultures afroamericanes. Quan aquestes dones pareixen no es queden amb la criatura, sinó que és l'àvia o la tia la que se n'encarrega fins que la mare està preparada.

-¿Quines experiències d'altres cultures ha aplicat en la seva pròpia maternitat? El concepte del continuum, de Liedloff,va ser un llibre inspirador. Tracta dels yekuanás de Veneçuela i dels seus mètodes per prolongar el benestar del nadó més enllà de l'úter matern. D'aquí surt el porteo [portar els nens a sobre], el colecho [compartir el llit], la lactància a demanda...

-Té tres fills de 10, 7 i 5 anys, tots nascuts a casa. La gent es pensa que el part a domicili és una cosa del passat, però, encara que es va reduir molt després de la guerra civil, no s'ha deixat de fer mai.

-A Llevadores catalanes del segle XX entrevista llevadores que atenien parts domiciliaris des dels anys 40 fins avui. Comparo la seva formació acadèmica, la seva relació amb els metges, el seu instrumental, el seu mitjà de transport, com actuen en situacions complicades... He recuperat milers d'anècdotes precioses.

Notícies relacionades

Adaptació forestal al canvi climàtic: estratègies a Collserola, Planes de Son, les Gavarres i Montserrat

Renfe proposa alternatives al tall de l’R3 de Rodalies

-¿Per exemple? La importància que té el sereno en el món de la maternitat.

-¡¿El sereno?! Als anys 40 la dona no podia anar sola pel carrer de matinada i quan una dona es posava de part s'avisava el sereno, que anava a buscar la llevadora i l'esperava fins que acabava. Una vegada, davant la tardança de la llevadora, un sereno va atendre el part. ¡I era manc!