Jordi Comas: «El cap de Creus és un animal salvatge que es deixa acariciar»

Trobar el teu lloc al món és una sort infreqüent. Jordi Comas (Barcelona, 1962) ha aconseguit sincronitzar el seu paisatge emocional amb el del cap de Creus, on la tramuntana sacseja l'esperit i deixa al seu pas un mar fosforescent. És tan gran la seva intimitat amb aquest espai tel·lúric de la Costa Brava que, així que l'hi permet l'endimoniada agenda de director creatiu de Tiempo BBDO,en rastreja els racons, com posseït, buscant-hi fustes i ferros. Amb ells crea vaixells que naveguen en aigües simbòliques.

Ha materialitzat la seva fascinació pel paisatge en una flota poètica que ha ancorat al Museu Marítim de Barcelona.

-El cap de Creus no és un paisatge dòcil. És un animal salvatge que es deixa acariciar.

-Sorprenent comparació. Té una bellesa austera. Pedres, arbres que abracen la terra, arbustos que deixen marques. És impossible reprimir les emocions. És força pura. Fa 25 anys que m'hi escapo cada vegada que puc.

-A apoderar-se de tresors arrossegats pel mar i el vent. Tinc veritables problemes per reprimir l'impuls de buscar-ne en cada racó de les roques. A peu, en barca, fent immersió. Arribo a casa, al Port de la Selva, carregat de troncs que han envaït l'apartament i el garatge. He hagut d'agafar un petit taller a peu de carrer i ni tan sols allà sé on posar-los.

-¿Com va començar aquesta necessitat? Quan els meus fills eren petits, els fabricava vaixells amb el que trobàvem a la platja. Així vaig descobrir la infinitat de materials que porta el mar. Fustes polides en llargs viatges, ferros ferits per la sal, boies, trossos de corda, rodes de carro. El llevant arrossega més troncs; i si després passa la tramuntana, que eriça onades més curtes i blanques, la captura encara és millor.

-Seria genial conèixer la biografia de cada peça. Sí, però és impossible. Algunes vénen de terra endins, transportades pels rius. Vull pensar que altres viatgen des de Turquia, Grècia, el nord de l'Àfrica.

-Transforma aquests prodigis en vaixells. En al·legories de vaixells. No intervinc en els materials, només els connecto. Els forço a tocar-se. Jugo amb l'ho­ritzontal i la vertical. Amb el que és bast i el que és fi. Faig equilibris amb les textures [www.jordicomasmontseny.com]. Hi ha una frase de La vida secreta de Walter Mitty que m'agrada i que defineix el que pretenc: «Les coses boniques no busquen cridar l'atenció». Les meves peces són sòbries, com el cap de Creus, com penso que sóc jo mateix.

-Les hi exposen al Museu Marítim. Un regal increïble. Perquè la meva ambició és que la gent sigui feliç. M'emociona veure com reaccionen quan entren al taller. Obren els ulls, respiren fondo, se'ls escapa el somriure. La poeta Maya Angelou va dir: «La gent oblidarà el que vas dir, oblidarà el que vas fer, però no oblidarà mai com els vas fer sentir». I hi estic d'acord.

-Paraula de l'autor de l'espot de Marcilla. L'aroma que ens uneix. Paraula. Però no acostumo a parlar dels clients.

-Acumula lleons de Cannes per campanyes per a Roca, Greenpeace i Lay's. Un de bronze, dos de plata i un d'or.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO recull el premi al diari millor dissenyat d’Europa

"Hi ha resignació, com si fos part de la feina aguantar-ho"

-Desbordant creativitat. La creativitat en publicitat és avui vulnerable. S'ha d'adaptar a aspectes funcionals estrictes. Els resultats han de ser ràpids. No es permet el punt de bogeria i atreviment dels anys 80. La publicitat, que és un ofici que defenso, s'ha convertit en un sudoku. Per això crec que l'art té més sentit que mai. És un refugi emocional.

-¿Alliberador? M'ha salvat de moltes coses, sí.