Silvia Mira Audinis: «L'alleujament d'aquell noi em va portar a seguir-ho fent»

Silvia Mira Audinis va néixer fa 51 anys a Elda, Alacant, però es va criar a Suïssa, a Basilea, on es va traslladar la família per la feina del pare. Allà va aprendre a parlar amb solvència el francès, l'anglès, l'alemany, l'italià i el suís alemany. Va estudiar infermeria i, excepte un parell d'anys, sempre ha treballat a Espanya. A efectes de la seva vida (i d'aquesta entrevista), aquesta combinació -idiomes i infermeria- ha sigut fonamental, ha assenyalat uns camins, i al final l'ha convertit en protagonista d'un documental que s'estrena la setmana que ve, La intérprete. Aquesta és Silvia Mira. La intèrpret.

Infermera. Un documental ret tribut a la seva tasca d'intèrpret amb donants d'òrgans estrangers.

-Parli'm del primer moment. Sempre hi ha un primer moment. Doncs sí, va passar a l'Hospital d'Alacant, on he treballat gairebé tota la vida. Un dia a l'UCI estaven intentant parlar amb el fill d'un pacient que estava en estat de mort encefàlica, però el noi només parlava anglès. Em van trucar i hi vaig baixar.

-A traduir. Sí. Vam entrar amb ell a una saleta, els metges li van comunicar que el seu pare havia mort, li van deixar un temps perquè es desfogués, el van informar d'alguns aspectes pràctics i finalment li van proposar donar els òrgans del seu pare. I jo l'hi vaig traduir.

-¿Què va dir? El noi va dir que sí. Des d'aleshores he fet aquesta mateixa tasca amb centenars de pacients i només dos han dit que no, i jo sé i entenc per què van dir que no.

-¿De fa quant estem parlant? De fa 30 anys, més o menys. Llavors això era nou, molt nou. D'aquella xerrada a la saleta recordo molt dolor compartit, i després, que el noi s'havia tret un pes de sobre. L'alleujament d'aquell noi és el que a mi em va portar a seguir-ho fent.

-Quan diu que llavors això era molt nou, vol dir que…Vull dir que a l'hospital amb prou feines estaven creant el model d'entrevista per a les donacions. Carlos de Santiago i Purificación Gómez, ells van muntar tot això, tota la metodologia, tot el sistema. De fet, l'Hospital d'Alacant en va ser pioner.

-¿I aquella entrevista els va donar idees? Bé, es van adonar que sempre havien rebut negatives amb els estrangers, i que potser era perquè no s'havien sabut acostar a aquestes persones; i que necessitaven algú amb certes característiques, no només que sabés idiomes, sinó que tingués coneixements culturals, que conegués els costums, que sabés com s'enfronten a la mort a altres països. Això que permet saber quines paraules exactament has d'utilitzar.

-¿Es tracta de convèncer-los? En teoria, però és que no has de convèncer a ningú. Jo estic aquí primer com a ésser humà que recolza un altre ésser humà, i quan han acceptat la mort i poden entendre les coses... i això demana temps… Llavors pot ser que entenguin què significa donar els òrgans de la persona que més estimen en aquest món.

-¿I què significa? Per mi és: mira, ell ha mort; o l'enterres i te n'oblides o dónes els seus òrgans i segueix vivint d'una altra manera. És una opció, segons la meva opinió molt més gratificant.

Notícies relacionades

El rugit del foc que arrasa "el territori que estimes"

Un foc de gran intensitat

-¿Com és que ha acabat protagonitzant un documental? Bé, a Antonio Pérez Molero, el director, l'ha fascinat sempre la meva feina. Crec que el documental dóna a conèixer una altra faceta de la donació. Per mi, a més, és un homenatge a les famílies dels donants. Quan algú rep un òrgan, obre una ampolla de xampany i convida el metge, però ningú se'n recorda d'escriure una carta d'agraïment als donants.

-¿On treballa ara? Ara estic a l'Hospital de Bellvitge. No he tingut mai una plaça fixa.