Vicente Córdoba: "Bowie em va regalar la seva gorra de llana a Londres"

La nit és la meitat de la vida i la millor meitat. Paraula de Goethe. I de Vicente Córdoba (Daimiel, Ciudad Real, 1947), mite en vida d'aquesta meitat que va del crepuscle a l'alba. Manxec extravagant, va ser cambrer de Studio 54 de Nova York als anys 70 i agitador de la seva versió barcelonina als 80, va passar per Otto Zutz i KGB, i ara es mou a Carpe Diem.

-¿Va conèixer el finat Bowie a Studio 54? El vaig conèixer abans. Jo era cambrer a El Sombrero de Londres, disco que freqüentaven Brian Ferry, Mick Jagger, Lou Reed. Un dia va arribar Bowie amb una gorra de llana, se la va treure i em va dir: «For you!» També tinc una jaqueta blava de cuir que em va regalar Freddie Mercury als 90 i una meravellosa maleta de metacrilat de Tina Turner.

-Guau. ¿I com va entrar a treballar al llegendari local novaiorquès? Feia cua per entrar-hi, el porter em va veure la pinta i em va presentar Steve [Rubell], el propietari. Hi vaig treballar quatre anys. Després vaig venir a l'Studio 54 de Barcelona, molt superior a parer meu. Ruixava la gent amb la manguera de soda i es tornaven bojos. Guanyava 2.300 euros d'aquella època. Fixi's si anava sobrat que vivia al Poble-sec i agafava un taxi per arribar al Paral.lel.

-¿I aquell look seu d'on va sortir? En l'època dels mini-pulls, aquells jerseis curtets, jo em passejava amb un de plomes per carrers i avingudes. Però des de fa anys vaig vestit de negre a l'hivern i de blanc, a l'estiu. Jo vaig néixer així, amb rotllo.

-Va néixer així, en un poble. Doble mèrit. Ja ho crec. Menjàvem patates i blat de moro. Un germà va fer la mili a Madrid, i a poc a poc ens hi va anar portant a tots. A la meva mare la va posar en una porteria d'un edifici on tots eren militars. El meu pare ho era, un chusquero, el pitjor que hi havia. Quasi tots els meus germans van acabar sent paletes, i les meves germanes, criades. Però el meu destí era la nit. Després de la mili, vaig agafar el passaport i me'n vaig anar a Eivissa, i després a Londres, Amsterdam, Nova York, Mikonos.

-A Madrid hi bategava la movida. I hi vaig conèixer Almodóvar, Victoria Abril, Marisa Paredes. Però no m'hi vaig quedar. Per fer cine s'havia de passar per l'adreçador, com Banderas. Vaig preferir fer d'ajudant de fusteria, fregar plats, passejar gossos... Fins a arribar a la nit.

-¿Què té la nit? Em dóna vida. Energia. Fins fa quatre anys treballava cada nit. Ara només fitxo divendres i dissabte a Carpe Diem. Pujo al podi, amb les gogós, i em sento Madonna.

-Vostè ja té una edat, Vicente. Jo tinc un pacte amb el diable. El guardo a la nevera, l'obro i ve amb mi al llit.

-¿Ha viscut com volia? Sí.

-¿Mai va desitjar tenir un local propi? Els homes han sigut la meva perdició, carinyo. Quan vivia a Londres, vaig comprar un número de loteria un dimarts 13 i em van tocar 15 milions de pessetes. Se'm van fondre amb un pizzer italià que em feia tornar boig. Ara me'n penedeixo molt. Si no hagués sigut tan bandarra m'hauria pogut comprar dos o tres pisos.

Notícies relacionades

Cristina Vallejo Ros, nova degana dels advocats de Barcelona

Assassinat aclarit al cap de 20 anys

-Certes bogeries als 80 i 90 li podien haver costat encara més cares. Tots els meus amics van morir de sida o de sobredosi de cavall. Però jo no he sigut cutre. Res d'habitacions fosques. Sempre he sabut amb qui me n'anava al llit i quan parar.

-¿Mai ha flaquejat? Vaig estar tres anys amb un hetero -només m'agraden els heteros-, la cosa no va prosperar i vaig estar a punt de tirar-me des de la Mola, a Formentera. Però vaig fer mitja volta. He heretat la fortalesa de la meva mare, que va morir fa vuit anys. Cada dos per tres somio amb ella, ¿sap? Una dona única.