Bausén, una història d'amor i mort (2)

Francisco de Doceta i Teresa de Belana s’havien ajuntat sense la benedicció de l’Església i ella no podia ser enterrada com una cristiana més al cementiri del poble. «S’ha d’entendre tot en el context del temps i el lloc –reflexiona el sacerdot de Viella Josep Amiell–. Així eren les coses llavors. Als cementiris hi havia un apartat on eren enterrats els no catòlics o els nens que no havien sigut batejats, o els que havien viscut en una situació irregular, com aquests dos nois». Va ser amb tota seguretat l’oferta que li va fer el sacerdot a Francisco, però a aquest no li deu haver semblat una gran idea marcar la seva dona com a pària.

«De sobte, tot el poble alhora i sense que ningú se’n quedés al marge, van començar a construir a uns 400 metres del poble un nou cementiri. Tots hi van treballar amb ganes. Alguns amb el cor colèric per aquella situació», escriu Joan Bellmunt a Vall d’Aran, un país de llegenda. És la versió que ha arribat fins als nostres dies, la d’un poble  indignat, espontani i solidari que decideix fer causa comuna i aixecar un cementiri propi per a Teresa. No un simple forat enmig de la muntanya, no tan sols una tomba amb la seva làpida i les seves flors: un cementiri. La diferència, arquitectònicament parlant, és peregrina, el mur, però per a Francisco significava molt. El van aixecar en una nit segons la versió més estesa. Però, una altra vegada, hi ha més d’una interpretació del que va passsar.

UNA REUNIÓ OBLIGATÒRIA / «En aquella època estava estesa la figura del vediau –diu el guia cultural Ricard Novell–, que era una reunió obligatòria dels veïns per organitzar els treballs comunals que sorgien en el dia a dia, i a aquella reunió hi havia d’acudir algú de cada casa». Aquell 10 de maig de 1916 la situació era complexa: per un costat hi havia un rector que es negava a enterrar una veïna i per l’altre un home atribolat que volia acomiadar amb dignitat la seva enamorada; una tessitura que mereixia convocar la reunió. «El vediau era sagrat. Els veïns podien estar a matar-degolla, però si hi havia convocatòria, algú de la casa havia d’anar». És una dada capital: és probable que després de rebutjar la benedicció de l’Església Francisco i Teresa patissin una mena de repudi social, i que en aquesta mateixa línia ajudar Francisco, així perquè sí, no fos el que primer els va venir al cap. Però el vediau els blindava. El vediau era sagrat. Qui ho sap. Potser va ser així. És només una teoria.

Notícies relacionades

Bausén, una història d'amor i mort (1)

Un periple de dos anys per llogar un habitatge a Roses: "Tenia clar que faria el que fos per no acabar vivint al carrer amb el meu fill"

La història està feta de teories perquè no n’ha sobreviscut cap document, i si ha arribat fins avui ha sigut pel camí de l’oralitat. L’alcaldessa de Bausén, Véronique Noëlle, ha rebuscat en els arxius del poble i no hi ha trobat res: ni partides de naixement ni el certificat de mort de Teresa, per exemple. Però la tomba és allà, i tota ella és eloqüència. «A la meva estimada Teresa –diu l’epitafi–, que va morir el 10 de maig de 1916 a l’edat de 33 anys». Amb el temps s’ha convertit en el principal reclam turístic d’aquest poble de 63 veïns, i els senderistes que tenen per obligatori recórrer les muntanyes dels voltants solen desviar-se pel Coret a mirar o rendir tribut. «Hi ha moltes històries a la vall, però tan romàntica com aquesta, no n’hi ha cap», diu Noëlle, que per al centenari de la mort de Teresa té previst organitzar un homenatge, instal·lar una placa amb la història i potser senyalitzar el camí al cementiri.

Anys després, Francisco es va traslladar amb els seus fills a França. Va morir allà, i abans va expressar el seu desig de ser enterrat al seu costat. Però la guerra civil s’hi va interposar. H