Bausén, una història d'amor i mort (1)

La tomba més famosa de la Vall d’Aran està als afores del petit poble de Bausén, en un lloc plàcid conegut com el Coret, al final d’un camí de muntanya que desemboca en una plana poblada d’acàcies després d’enfonsar-se bruscament en el terreny; un d’aquest llocs apartats no tant per la distància com pels capritxos de la naturalesa. No és un mal lloc per reposar: el coll s’alça sobre el vessant de la muntanya i des d’allà domina cap al nord la vall de Toran, majestuosa i tranquila, com gairebé tot en aquest confí dels Pirineus. La tomba, senzilla, florida, cavada al peu d’una vella acàcia, està envoltada per un irregular mur de pedra de gairebé dos metres d’alt, i protegida per una porta reixada que es manté tancada menys quan hi van els familiars a visitar-la, una cosa que es veu que fan amb freqüència. Es tracta d’un cementiri pagà, construït per albergar-hi una sola tomba. No n’hi ha cap de més petit a Espanya, i sobretot, amb un relat més romàntic al darrere.

La història més acceptada, la que s’ha obert pas a través dels anys, diu que a principis del segle passat dos veïns van demanar al rector del poble que els casés. Ell es deia Francisco i pertanyia a la casa Doceta, ella Teresa i pertanyia a la casa Belana. «En aquella època –explica Ricard Novell, guia cultural de la Vall d’Aran– als pobles de muntanya el cognom no importava, importava el nom de la casa. Fossis Martínez o Fernández, la teva obligació era mantenir el patrimoni de la família, i per això la gent et coneixia pel nom de casa teva». Entre Francisco i Teresa hi havia llaços de parentiu –de cosins ho eren segur, alguns diuen que cosins germans–, una cosa que en aquell temps i lloc cridava ben poc l’atenció: a la vall no hi havia mobilitat, els forasters no abundaven i les genealogies tenien poques branques. «Es donava molt el cas de famílies emparentades entre si –diu el sacerdot de Viella Josep Amiell–, i en aquella època et podies trobar fàcilment en la situació d’estar enamorat d’una cosina teva». Les dispenses de l’Església eren moneda corrent, i al seu despatx de la casa parroquial, per provar-ho, el sacerdot Amiell ensenya diversos permisos recuperats de l’arxiu. «Era molt normal, molt normal…», repeteix.

Francisco i Teresa, no obstant, es van negar a passar pel filtre de la dispensa. La versió més coneguda diu que perquè costava uns diners que no podien pagar, però a la vall corren altres teories. «Els temps eren durs i es donava molt que la gent se n’anava a França a treballar a l’hivern, i a la primavera tornaven amb diners a la butxaca –diu Novell–. Així que és possible que Francisco en tingués prou per pagar la dispensa, però no estigués disposat a gastar-se en això el que havia guanyat amb la seva feina». El rector Amiell va més lluny: «Ell havia viscut a França i probablement tenia una mentalitat diferent», i en les dispenses de l’època assenyala la tarifa que es cobrava llavors: 12 pessetes. «Això era el jornal de dos dies, no era gaire», explica.

Notícies relacionades

Bausén, una història d'amor i mort (2)

L’ús de la IA marca les eleccions dels advocats de BCN

VIDA EN COMÚ / Fos com fos, els cosins van prescindir de la benedicció de l’Església i es van ajuntar sota el mateix sostre, una cosa que llavors significava gairebé pactar amb el diable. «L’amor de la parella devia ser dels que es diuen verdaders, perquè van decidir viure junts, ignorant la poderosa Santa Mare Església, desafiant l’infern del pecat i les amenaces i condemnes que no parava de llançar-los el capellà», escriu Rafael López-Monné en la seva guia A peu per les carenes atlàntiques de l’Aran. El sacerdot, el necessari antagonista, el que realça amb les seves accions la fatalitat dels enamorats, es deia Joaquín Tellosa i va estar a càrrec de l’església de Bausén durant 47 anys, entre 1878 i 1925. «Aquell mossèn era una bellíssima persona –diu Amiell–, i pel que se sap va deixar una empremta molt forta de vida cristiana al poble».

Francisco i Teresa van tenir dos fills. Van provar les delícies de la felicitat, diu la història, però de forma breu. Un dia, ella va emmalaltir de pneumònia, i al cap de poc temps va morir. Va ser el dia 10 de maig de 1916, ara fa pràcticament un segle. La seva mort tancava un capítol de la història, però n’obria un altre. Perquè el rector es va negar a enterrar Teresa al cementiri del poble. H