Un periple de dos anys per llogar un habitatge a Roses: "Tenia clar que faria el que fos per no acabar vivint al carrer amb el meu fill"

Originària de Sòria, fa 16 anys que viu i treballa a la localitat. El seu cas no és únic. Segons dades de l’INE, el 68,1% dels habitatges de Roses són buits o destinats a segona residència, i hi ha més de 7.000 pisos desocupats. Aquesta realitat contrasta amb les dificultats creixents que viuen residents i treballadors locals per accedir a un lloguer estable. La proliferació d’habitatges turístics agreuja encara més aquesta situació: "Aquests dos anys no m’he quedat al carrer, però ho he passat molt malament. Vull fer les coses bé, però semblava que no n’hi havia prou", explica. "El que trobava eren pisos turístics, de temporada o lloguers impossibles de pagar: 800 euros al mes. A més, tenir dos gossos complicava encara més les opcions".

Va saber fa dos anys que havia de deixar el pis on vivia quan la propietària li va anunciar que el volia vendre per la pujada de la hipoteca. "Em vaig assessorar i sabia que el nou propietari hauria de respectar el meu contracte. Encara em quedaven anys de lloguer al davant, però quan va passar un any i no havia trobat res, em vaig enfonsar. Tenia clar que faria el que fos, però no acabaria vivint al carrer amb el meu fill". Tot aquest temps ha permès que s’ensenyés el pis a possibles compradors. "No volia perjudicar ningú, la propietat tampoc, però rebre visites mentre saps que has de marxar genera molta angoixa". 

La situació va ser frustrant: "Publicava anuncis cada setmana a Facebook, enviava missatges per WhatsApp. Fins i tot arribaven als meus amics de Sòria. I al final, gràcies a la meva millor amiga i la seva germana, vaig trobar un pis. 550 euros, dues habitacions, antic, però tranquil, prop de la Ciutadella. Jo no vull luxes, vull tranquil·litat i poder continuar vivint aquí, a Roses". Ara l’han d’arreglar i al juliol ja hi podrà entrar, explica Giménez, amb una barreja d’entusiasme i incredulitat després de gairebé aquests dos anys de cerca. 

La rosinca denuncia que "la situació de l’habitatge és terrible, però a Roses és dramàtica. El més trist és que la gent que ho pateix som d’aquí, treballem aquí, aportem aquí. El turisme té els càmpings i els hotels, però la gent del poble també ha de poder viure-hi". I afegeix: "Hi ha pisos buits. Alguna cosa caldria fer. Que l’Ajuntament en compri, que es faci habitatge social, perquè aquí no n’hi ha. Quan vaig anar a Serveis Socials, em van preguntar si tenia família. Els vaig dir que a Sòria, i em van dir que si havia pensat tornar-hi. No vull marxar. El meu fill està a l’Altem, aquí rep una atenció digna. He après el català, estimo aquest lloc. No haig de marxar" reivindica. 

Un dret, no un privilegi

Viure i treballar al poble on fas arrels no hauria de ser un privilegi, sinó un dret, afirma la Soraya que amb el seu testimoni pretén posar rostre a una problemàtica estructural: trobar pis a Roses s’ha convertit en un repte quasi insalvable. La seva experiència posa veu a una realitat creixent: "Aquí a Roses gairebé tothom vol llogar només per l’estiu, però si als del poble no ens deixen viure aquí, qui treballarà per als turistes?".

Notícies relacionades

Els ajuts del Govern a joves per pagar l'entrada d'un pis tindran un límit de 50.000 euros

Mor un turista francès durant el seu comiat de solter a Sils

Després de tancar el negoci que tenia a Roses fa un any, actualment treballa a una pastisseria del municipi, i continua contribuint a l’economia local "com tantes altres persones que lluiten per poder viure al lloc que consideren casa seva". 

Ara, un cop superada l’angoixa d’haver trobat un lloc on viure, centra les energies en una nova fita: ajudar el seu fill a trobar una feina i reclama més oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat. "Tothom hauria de tenir l’oportunitat de sentir-se part d’una comunitat", explica mentre reflexiona sobre quin model de poble es vol construir.