El problema de l'habitatge
Un periple de dos anys per llogar un habitatge a Roses: "Tenia clar que faria el que fos per no acabar vivint al carrer amb el meu fill"
El cas de Soraya Giménez posa rostre a la dificultat creixent per accedir a un lloguer assequible, en un context marcat per la pressió del turisme i l’absència d’oferta pública

Soraya Giménez, en el paseo marítimo de Roses (Girona). /
Després de gairebé dos anys de recerca, Soraya Giménez, veïna de Roses, ha trobat finalment un pis de lloguer. El seu cas posa rostre a una realitat que afecta moltes persones a molts municipis, sobretot de costa: La dificultat creixent per accedir a un habitatge estable i assequible, en un context marcat per la pressió del turisme, la proliferació de pisos de lloguer temporal i l’absència d’oferta pública. Mare soltera, amb un fill amb discapacitat, i arrelada al poble des de fa setze anys, Giménez reivindica el dret a viure i treballar al lloc que considera casa seva.
Originària de Sòria, fa 16 anys que viu i treballa a la localitat. El seu cas no és únic. Segons dades de l’INE, el 68,1% dels habitatges de Roses són buits o destinats a segona residència, i hi ha més de 7.000 pisos desocupats. Aquesta realitat contrasta amb les dificultats creixents que viuen residents i treballadors locals per accedir a un lloguer estable. La proliferació d’habitatges turístics agreuja encara més aquesta situació: "Aquests dos anys no m’he quedat al carrer, però ho he passat molt malament. Vull fer les coses bé, però semblava que no n’hi havia prou", explica. "El que trobava eren pisos turístics, de temporada o lloguers impossibles de pagar: 800 euros al mes. A més, tenir dos gossos complicava encara més les opcions".
Va saber fa dos anys que havia de deixar el pis on vivia quan la propietària li va anunciar que el volia vendre per la pujada de la hipoteca. "Em vaig assessorar i sabia que el nou propietari hauria de respectar el meu contracte. Encara em quedaven anys de lloguer al davant, però quan va passar un any i no havia trobat res, em vaig enfonsar. Tenia clar que faria el que fos, però no acabaria vivint al carrer amb el meu fill". Tot aquest temps ha permès que s’ensenyés el pis a possibles compradors. "No volia perjudicar ningú, la propietat tampoc, però rebre visites mentre saps que has de marxar genera molta angoixa".
La situació va ser frustrant: "Publicava anuncis cada setmana a Facebook, enviava missatges per WhatsApp. Fins i tot arribaven als meus amics de Sòria. I al final, gràcies a la meva millor amiga i la seva germana, vaig trobar un pis. 550 euros, dues habitacions, antic, però tranquil, prop de la Ciutadella. Jo no vull luxes, vull tranquil·litat i poder continuar vivint aquí, a Roses". Ara l’han d’arreglar i al juliol ja hi podrà entrar, explica Giménez, amb una barreja d’entusiasme i incredulitat després de gairebé aquests dos anys de cerca.
La rosinca denuncia que "la situació de l’habitatge és terrible, però a Roses és dramàtica. El més trist és que la gent que ho pateix som d’aquí, treballem aquí, aportem aquí. El turisme té els càmpings i els hotels, però la gent del poble també ha de poder viure-hi". I afegeix: "Hi ha pisos buits. Alguna cosa caldria fer. Que l’Ajuntament en compri, que es faci habitatge social, perquè aquí no n’hi ha. Quan vaig anar a Serveis Socials, em van preguntar si tenia família. Els vaig dir que a Sòria, i em van dir que si havia pensat tornar-hi. No vull marxar. El meu fill està a l’Altem, aquí rep una atenció digna. He après el català, estimo aquest lloc. No haig de marxar" reivindica.
Un dret, no un privilegi
Viure i treballar al poble on fas arrels no hauria de ser un privilegi, sinó un dret, afirma la Soraya que amb el seu testimoni pretén posar rostre a una problemàtica estructural: trobar pis a Roses s’ha convertit en un repte quasi insalvable. La seva experiència posa veu a una realitat creixent: "Aquí a Roses gairebé tothom vol llogar només per l’estiu, però si als del poble no ens deixen viure aquí, qui treballarà per als turistes?".
Notícies relacionadesDesprés de tancar el negoci que tenia a Roses fa un any, actualment treballa a una pastisseria del municipi, i continua contribuint a l’economia local "com tantes altres persones que lluiten per poder viure al lloc que consideren casa seva".
Ara, un cop superada l’angoixa d’haver trobat un lloc on viure, centra les energies en una nova fita: ajudar el seu fill a trobar una feina i reclama més oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat. "Tothom hauria de tenir l’oportunitat de sentir-se part d’una comunitat", explica mentre reflexiona sobre quin model de poble es vol construir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Sense sortir de la comarca El poble a només 30 minuts de Rubí ideal per a una escapada de natura sense sortir del Vallès
- El conflicte del Pròxim Orient Trump decideix implicar-se en la guerra contra l’Iran oberta per Israel
- Al delta del Llobregat Llum verda a un pla hoteler i residencial entorn de l’aeroport de Barcelona que el TSJC va tombar el 2020
- El problema dels estupefaents BCN tanca el primer club cannàbic de la seva ofensiva contra la droga
- El 62% d’espanyols reclamen eleccions, entre ells un 40% de votants del PSOE
- II Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani Màlaga passa el testimoni a Barcelona com a seu del III Fòrum del Mediterrani
- Successos Mor un turista francès durant el seu comiat de solter a Sils
- Fitxatge polèmic Joan García s’acomiada de l’Espanyol: «Sé que aquesta decisió no serà fàcil d’entendre per a tothom. No us demano que ho feu»
- II FÒRUM DEL MEDITERRANI El gran repte d'obrir al mar les ciutats i l'economia del Mediterrani
- Sector bancari El BBVA acusa el Govern d’entorpir una operació «entre actors privats» per l’opa al Sabadell