¿Una societat d'aturats?

Les xifres d'atur espanten, especialment en la franja juvenil. Una part de la societat catalana i espanyola viu sota mínims i res indica que la seva situació millori a mitjà termini. I això es barreja amb debats sobre si el futur passa per una societat en què no tothom treballi, en què l'ocupació no sigui l'element principal que defineixi una persona. Suposaria un canvi de paradigma, i requeriria mesures que avui no estan en vigor, com una renda universal que garanteixi els mínims necessaris per a tothom, o, un cas diferent, una renda mínima garantida dirigida a qui està per sota del llindar de la pobresa. L'esglaó inferior són les rendes mínimes, destinades a la població més pobra: a Catalunya la reben més de 25.000 persones.

La idea que no serà possible tornar a un sistema social en què hi hagi feina per a tothom té els seus defensors. Però la que diu que l'ocupació sempre serà el que defineix una persona, que aquesta és l'única via, també.

“En general, la societat no ha canviat de valor. El treball és un bé i el que no treballa no té dret a res. ¡Però si no hi ha feina per a tothom ni n'hi haurà!”, exclama Teresa Crespo, presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social i expresidenta del comitè assessor en política social del Govern català en els últims anys. “Jo n'estic convençuda. El concepte de treball ha de canviar”. Crespo subratlla que ara preval l'obligació laboral, no pas la fiscal: “Si tothom pagués impostos, podríem assumir la despesa social necessària”. Necessària, per exemple, per assumir una renda mínima garantida o similar. Crespo argumenta que hi ha gent que no treballarà perquè senzillament no és necessària.

 “NO VEIG UN CANVI”

El sociòleg i economista Salvador Cardús no creu en aquest canvi de paradigma: “No el veig. No tinc una visió pessimista. Crec que en el futur trobarem noves formes d'ocupar-nos que avui són inimaginables. Una organització fora dels criteris meritocràtics i del mercat encara s'ha d'inventar”. Sobre la possibilitat que l'oferta laboral no es torni a incrementar, subratlla que en altres etapes ja es va arribar a aquesta conclusió i al final mai va passar: “No trobo arguments que sostinguin que estiguem en una situació en què no hi hagi feina per a tothom. La capacitat d'innovar i crear nous espais d'activitat és il·limitada o gairebé il·limitada”. El sociòleg no creu que el mercat laboral estigui a punt de saturar-se: “Vull pensar que aquesta és una situació transitòria”.

El catedràtic d'Economia de la UAB Josep Oliver afirma que seguirem treballant i que serà en condicions dures, i per tant considera que enviar a la població, sobretot a la més jove, un missatge que no sigui aquest, que s'hauran d'esforçar molt més, és equivocar-se. “No hi ha alternativa. Als joves els espera un món molt dur. S'ha de ser millor. Anem cap a una societat molt desigual, en què una part pot quedar exclosa”. Oliver enumera els factors que han degradat la situació: la crisi, la globalització i el canvi tecnològic. “La globalització ha canviat el mercat de treball, però la vivenda ha impedit que es veiés. La depressió salarial és estructural. El canvi tècnic ha fet que s'hagin reduït llocs de treball en oficis de gent formada. El canvi tècnic i la globalització són aquí per quedar-se. T'hi pots resistir amb l'educació, però no ho estem fent. La crisi es podia revertir”.

Oliver calcula que el 2020 o el 2025 es pot recuperar el nivell d'ocupació del 2007: “La crisi del 1973 es va recuperar el 1991”. Oliver creu que d'aquí uns anys s'hauran d'importar joves immigrants formats. I recalca la necessitat de formar-se i esforçar-se: “Que ningú parli anglès és a mitjà termini un desastre social”. Pel que fa a si hi haurà o no canvi de paradigma, és clar: “No conec cap altre camí que la millora productiva”.

RENDA BÀSICA UNIVERSAL

“Pensar que són necessàries mesures excepcionals perquè hi ha gent que mai treballarà no està avalat per les dades. Entre el 1995 i el 2005 es va crear a Espanya ocupació per a set milions de persones, no només immigrants. La imatge que el treball s'acaba queda contradita per la taxa d'ocupació de les dones, que va pujar entre 15 i 30 punts”, afirma el sociòleg Pau Marí-Klose, que no creu en una renda universal que garanteixi els mínims a tots: “S'estigmatitzaria gent que viu a costa dels ciutadans productius”. Marí-Klose jutja preocupant la caiguda salarial, i sí que creu en rendes que complementin salaris baixos o resolguin mínims en funció de renda.

Hi ha qui sí que veu el canvi de paradigma. Per exemple, el professor titular d'Economia i Empresa a la UB Daniel Raventós, que subscriu que cada vegada hi haurà menys oferta laboral: “Hi ha estudis que indiquen que fins a 100 llocs de treball es podrien mecanitzar en 20 anys. Inclosos llocs com el de mestre”. Defensa la renda bàsica universal per a tots els que tenen més de 18 anys i desqualifica els arguments amb què es rebutja.

Una renda d'aquest tipus garantiria uns ingressos mínims, fixats en el llindar de la pobresa (uns 7.500 euros anuals). Però no tots rebrien recursos, alguns n'haurien d'aportar més. Es calcula que un 20% pagaria més i que un 80% rebria més (en proporcions lligades a la seva situació econòmica).

Notícies relacionades

La famílies i els nens, primer

No te’n donaré ni cinc

Raventós nega el risc d'un efecte laboral dissuasori. Com a prova aporta una enquesta realitzada a l'estiu per GESOP: un 86% afirma que seguiria treballant tot i tenir les necessitats mínimes assegurades. El sistema, per cert, no preveu sobrecost respecte de la despesa pública actual: es finançaria amb més aportació dels que més tenen.

Sobre el risc d'estigmatització, Raventós sosté que el que comporta un estigma és una ajuda condicionada a renda i no una d'universal. I cita una frase d'Arthur C. Clarke: “Tota nova i bona idea passa per tres fases. La primera és: ‘Impossible, no em parli de tonteries’. La segona és: ‘Es pot fer, però hi ha coses més importants per fer’. I la tercera: ‘Ja fa temps que deia que era interessant”.