La famílies i els nens, primer

Les ajudes familiars brillen per la seva absència a Catalunya i la resta d'Espanya

Entitats socials i especialistes reclamen suport de l'Administració a la infància

fsp6288

fsp6288 / FERRAN_SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

Si vostè topa amb qualsevol família de turistes francesos és altament probable que vegi tres nens. Per tenir el tercer, els seus pares han rebut un seguit d’ajudes que fan que la despesa global que afronten sigui similar al d’una família amb dos fills. És una cosa que ni el Govern central ni el català han fet. Sens dubte, no compten amb els recursos necessaris, però és una aposta que es considera decisiva.

    A penes hi ha qui no defensi recolzar la família. Hi ha experts i entitats que subratllen que recolzar la infància transforma en positiu la societat futura. El sociòleg Xavier Martínez Celorrio no creu en rendes universals.

    Aquest expert defensa un increment del salari mínim interprofessional i recolza amb contundència una renda infantil: ajudes a famílies amb menors des que neixen fins als 18 anys. És una proposta que postula Fedaia, que agrupa les entitats d’infància a Catalunya, i que defensa que l’ajuda hauria de ser de 2.500 euros per any i nen, al marge de renda.

    Implantar aquesta mesura costaria uns 1.080 milions d’euros, una quantitat elevada, però recorda Martínez Celorrio que cada any a Catalunya hi ha frau fiscal per valor de 16.000 milions. Una part d’això s’hauria de recuperar. Hi ha qui advoca per centrar els recursos econòmics en els menors en detriment de les persones grans. 

    Fa anys que el sociòleg Pau Marí-Klose, expert en pobresa, defensa la necessitat de tenir en compte els nens en la política social i ho argumenta en funció del benefici de la mateixa societat. Marí-Klose transcendeix així la motivació primària d’ajudar els nens per la defensa de la seva dignitat, una motivació sens dubte positiva però que no ha servit per canviar les coses. Així que ell aporta dos discursos diferents més.

    Un és que combatre la pobresa infantil és canviar la desigualtat social i que no fer-ho la reprodueix i alimenta el risc que hi hagi conseqüències que van del deteriorament de la confiança a la violència. L’altre és el discurs de l’eficiència, consideracions pràctiques. Segons aquesta visió, està demostrat que combatre la pobresa infantil realitzant transferències monetàries comporta més productivitat i un estalvi a la llarga en sanitat i seguretat ciutadana, entre altres capítols.

Les retallades

Notícies relacionades

Els últims anys han sigut de restricció en les ajudes per part de totes les administracions. De les primeres a caure van ser les vinculades amb la llei de la dependència, que ha patit diverses retallades i sobretot l’abandonament pressupostari del Govern central amb les comunitats autònomes, que sostenen la llei com poden.

    Considerablement cruent va ser el cas de la renda mínima d’inserció (RMI) a Catalunya. El 2011, quan la crisi deixava sentir els seus efectes de la forma més demolidora, el Govern va reformar la prestació per a bloquejar-la i va retallar el seu pressupost. Quatre anys després ha igualat el pressupost del 2011, si bé ara hi ha entre 5.000 i 7.000 titulars menys.

Temes:

Crisi Pobresa