El rostre de la misèria

Semblen dibuixos a llapis, d'una gran precisió. Són tot expressió, massa perfectes per ser certs. Són fotografies. Lee Jeffries és el retratista dels sense res, dels sense ningú. Parla amb ells al carrer, s'interessa per la seva història. Quan la conversa arriba al final, si l'hi permeten, els immortalitza amb la seva càmera. Gairebé sempre en blanc i negre, sense llum artificial, sense plató. Ni tampoc maquillatge. El resultat empetiteix. Són imatges d'una gran potència, d'una enorme intensitat, d'una immensa honestedat. “La fotografia és per a mi simplement l'acte de dir adéu a tota la gent que he anat coneixent”.

Ens hem de remuntar al 2008 per entendre l'obra d'aquest britànic nascut a Manchester fa 44 anys. Corria la marató de Londres, i un dia abans, era un dissabte, va decidir fer un passeig per la ciutat del Big Ben amb la seva càmera penjada de l'espatlla. Portava un objectiu 70-200, i des d'un costat de Leicester Square es va disposar a disparar sobre una jove sense sostre. La noia el va veure entre la gentada de la ‘city’ i no li va agradar gens que li robessin la intimitat, per molt al carrer que estigués. Va començar a cridar-lo. Lee, avergonyit i acovardit per la raó que tenien aquells insults, s'hi va acostar per parlar amb ella i demanar-li disculpes. Es va quedar una bona estona allà assegut. I ja gairebé mai va tornar a usar una focal de llarga distància.

Des d'aleshores s'acosta a les persones i entaula conversa. “Entro a la seva comunitat, em converteixo en part d'ells, visc i menjo amb ells, i en el moment que torno a la meva vida normal, he aconseguit que m'acceptin com un més”, explica Lee a EL PERIÓDICO.

ATRIBUT METAFÍSIC

Els seus retrats, explica, no són al·legats polítics. “Tenen una arrel social, és cert, però van més enllà: intento captar la humanitat d'una manera espiritual, apel·lant als instints bàsics d'amor i fe; bàsicament perquè les fotos surten precisament d'allà”. La profunditat del seu procés creatiu explica i ajuda a entendre l'ús del blanc i el negre, ja que res en les seves composicions és gratuït o fortuït. Són imatges “buides de relat circumstancial en què l'ombra i la llum tenen el seu propi significat”. “El blanc és esperança, déu, el caràcter sagrat de l'ésser humà. El negre, la desesperació, la soledat".

Lee parla més com un artista que com un fotògraf. Les seves fotos, per cert, poden comprar-se a través d'internet. Tècnicament, sosté, se sent un de tants. Però sí que valora el seu treball en termes d'implicació, en termes de quant d'ell hi ha en cada foto, allà és on creu tenir un lloc destacat. “Les meves imatges van de dins cap a fora, no de fora cap a dins. Algú va escriure fa un temps al meu compte d'Instagram -té 120.000 seguidors, i 73.000 a Facebook- que sempre hi ha una narrativa subjacent en les meves peces que només pot venir de la música i els pensaments en el meu cap, l'única manera que puguem transmetre tanta emoció. Tot passa a través de la connexió, de l'amor cap a les persones que conec al carrer. I de sentir-se i estar 100% compromès emocionalment amb ells”."Gairebé sempre incloc de manera deliberada atributs metafísics. El públic és qui ha d'interpretar-los”. Per això no afegeix peus de foto a la seva pàgina web. Perquè el context està a les corbes, en el tractament de la llum, en els gestos. I la seva voluntat és provocar preguntes, remoure la ment i connectar amb els trets emocionals de la humanitat.

La selecció de cares neix de l'empatia, d'una mateixa manera d'entendre la melancolia, l'aïllament. Lee no es considera “diferent de ningú”. “Tinc sentiments de soledat i desesperació, i he trobat la manera, a través de la compassió i la comprensió, de connectar amb individus similars”. “Va despertar en mi un art que durant 35 anys mai vaig saber que existia”.

COLOR VS BLANC I NEGRE

En aquests últims anys ha fer fotos a Miami, Los Angeles, Londres, París, Roma, Las Vegas. Ciutats on ha vist diferent arquitectura, clima, gastronomia o manera de vestir. Però la mateixa soledat i misèria. La seva obra pot comparar-se amb la del fotògraf professional Aaron Draper, que en la seva sèrie ‘Underexposed’ també es va dedicar a immortalitzar persones sense sostre, encara que d'una manera molta més pomposa, en color, amb llum artificial. També són magnífiques instantànies, però lluny de reflectir la cruesa hipnòtica d'una existència difícil, Draper aposta per l'esperança a través de composicions molt més plàstiques.

Notícies relacionades

Barcelona denuncia i aparta una treballadora que desviava prestacions socials

L’entramat de Cellex suma 40 milions d’euros en actius a Luxemburg

A la seva pàgina web, aquest fotògraf nord-americà comparteix la seva admiració per John Steinbeck, autor de ‘El raïm de la ira’ i ‘De ratolins i homes’, del qual destaca la seva capacitat “de donar veu als pobres, els quals no tenen veu”. “Si sóc capaç d'influir en la manera com una persona veu un home o una dona sense sostre, consideraré que he tingut èxit”, resumeix Draper.

Un amb la llum, el color, l'exhibició gairebé heroica dels que no tenen res. L'altre, amb el buit, amb la total empatia. I una altra petita gran diferència: Lee no és un professional de la fotografia, sinó "comptable a temps complet" en una empresa qualsevol. Encara que el que compta per a ell, des de fa gairebé deu anys, sigui la fotografia.