Manual de supervivència per a un Cap d'Any a casa

Cap d'Any a Times Square, comiat del 2015 a les Maldives, benvinguda al 2016 a Zermatt… Si aquest és el pla, aquesta no és la pàgina que busca. El que a continuació oferim són propostes, consells i idees per passar la nit de Cap d'Any a casa, amb amics, amb la família o a soles, i acomiadar així un any que, per cert i per culpa de petites anomalies en la rotació de la Terra, ha sigut un segon més llarg del que és habitual. El que ve, el 2016, també té la seva singularitat. Segons els matemàtics, és un any triangular. La raó s'explicarà al final.

EL RAÏM I ALTRES RITUALS

La mitjanit del 31 de desembre pot ser que sigui la més supersticiosa de l'any. Menjar una dotzena de grans de raïm al ritme de les 12 campanades se suposa que és indispensable per no entrar amb mal peu en el nou any. És una tradició centenària, però per molt poc. El 1909, la collita alacantina de raïm va ser excedentària i, en una operació de màrqueting perfecta, va néixer la idea del raïm i les campanades. No obstant, només els notables golafres són capaços de complir amb el frenètic ritme que marca el carilló, així que aquí teniu algunes alternatives per, segons com es miri, fer la volta al món sense sortir de casa.

Fer la volta a l'illa de cases amb una maleta, encara que sigui buida, garanteix un any pròdig en viatges. Això diuen. Pujar una escala o posar-se dret sobre una cadira promet un ascens social o laboral en l'any que comença. També hi ha la versió alternativa: a Dinamarca és comú saltar d'una cadira amb les 12 campanades. També trenquen els plats del sopar. Vostres sabreu.

El color de la roba interior elegit també és motiu de superstició. La més popular és la vermella, però és útil només si el que es desitja és amor. És una tradició italiana, com la de menjar llenties. La groga és la que s'aconsella perquè el nou any sigui generós econòmicament. La roba interior verda es recomana per a qui prefereixi apostar per una bona salut física.

Els filipins omplen la butxaca amb monedes i les fan dringar a mitjanit. Creuen que els diners criden els diners. Una altra alternativa molt estesa és fer el trànsit d'un any a un altre amb el bitlleter a la butxaca ple a vessar.

El petó a mitjanit és una tradició arrelada als Estats Units. Més que una expressió d'afecte i amor, és un gest tan supersticiós com el del raïm i les campanades. Al Japó, per cert, les campanades són 108.

La pervivència de totes aquestes supersticions diu molt del gènere humà i dóna peu, per finalitzar, a recordar un dels més enginyosos títols del ja desaparegut Kurt Vonnegut. És un llibret en què es recopilen els discursos de llicenciatura que al llarg de la seva trajectòria va pronunciar als estudiants convidats pels claustres de diverses universitats, espais on això, la superstició, no hauria de tenir cabuda. És un títol immillorable: 'Que levante mi mano quien crea en la telequinesia'.

LES CAMPANADES TELEVISIVES (PRIMERA PART)

Diuen que en els arxius videogràfics de Televión Española hi ha uns dos milions de cintes. Tantes hores de plaer televident ha descobert Jero Rodríguez, director de 'Cachitos de hierro y cromo', que anomena aquell lloc “l'arxiu profund”, sembla que en viciós homenatge a la pel·lícula que Linda Lovelace va protagonitzar el 1972 i que tan cèlebre va ser en els anys de la transició.

Per acomiadar l'any, La 2 emetrà un 'Cachitos…' especial per a l'ocasió. És una alternativa als programes convencionals que la resta de les cadenes hi han pregravat per a aquesta data. És, per als que encara no coneguin el producte, el més semblant a un tractament d'hipnosi regressiva, un viatge a records musicals oblidats. Les dues hores prèvies a les 12 campanades (“molt rockeres”, avisa Jero) seran un preescalfament a càrrec de fans il·lustres del programa, com Joaquín Reyes, Jordi Hurtado o Amaral. A partir de mitjanit, un televisor sintonitzat amb La 2 serà el punxadiscos de la festa. “Normalment, els talls musicals que incloem en el programa són molt breus. Aquesta vegada seran una mica més llargs, un minut o un minut i mig per cançó”.

Cal advertir, però, que per al gaudi d'aquesta proposta en la seva plenitud és aconsellable tenir com a mínim 35 anys. Jero explica per què amb una anècdota. “Un dia li vam demanar a un becari que busqués unes imatges d'Isabel Gemio. Ens va preguntar qui era Isabel Gemio”. Ja se sap, 'tempus fugit'.

LES CAMPANADES TELEVISIVES (SEGONA PART)

Hi ha qui és refractari a aquella obligació de divertir-se la nit de Cap d'Any. Un sopar frugal, sofà, una bona pel·lícula... D'acord, és una alternativa, però per no optar per una desconnexió total queda l'opció de buscar a la videoteca per tenir a punt una pel·lícula en què el Cap d'Any tingui un cert paper, encara que sigui secundari.

N'hi ha de catàstrofes, segons es miri, oportunes per als temps que corren. A 'L'aventura de Posidó', el creuer vacacional acaba mogut en una mitjanit de Cap d'Any. A 'Dies de ràdio', un deliciós conjunt de retalls de records de Woody Allen, diversos dels protagonistes passen els primers minuts d'un nou any al terrat d'un edifici. També hi ha la possibilitat d'encarar el trànsit al 2016 amb una marató d''El Padrí'. Per fer-ho caldria començar al capvespre amb la primera entrega. A la segona, Michael Corleone acomiada el 1958 a l'Havana, just quan les tropes de Fidel Castro prenen la capital. 'Días extraños', de Kathryn Bigelow, és una fosca pel·lícula sobre els dos dies previs a l'arribada de l'any 2000. Però, potser la més oportuna és 'Quan en Harry va trobar la Sally', perquè el clímax final és la versió festiva d''Auld Lang Syne', l'himne oficiós del Cap d'Any del món anglosaxó, inspirat en un vell poema escocès de Robert Burns.

LA DISCOTECA INDISPENSABLE

¿Què celebra? ¿La nit de Cap d'Any o l'Any Nou? ¿Es mira cap enrere o cap endavant? La discoteca habitual d'aquest tipus de celebracions sol ser més nostàlgica que no pas innovadora. És com els concerts de les grans celebritats de la música, que treuen un nou disc, però el públic paga per les cançons de sempre. Si així és, EL PERIÓDICO ofereix a continuació diverses llistes temàtiques creades per a l'ocasió a Spotify. La desinhibició l'ha de posar cadascú. Hi ha els grans èxits de la 'movida madrileña', l'eterna música disco i, vist que això de la temperatura a l'alça del planeta va de debò (quin desembre), fins i tot un selecció de les inoblidables cançons de l'estiu. Per als que els agradin especialitats menys comunes, una de les llistes està dedicada al subgènere de la pista de ball conegut com 'air guitar', és a dir, tocar amb una imaginària guitarra elèctrica grans temes del rock. És una solució perfecta per als que no saben què fer amb les mans quan ballen. En algunes discoteques de paios durs (encara que sigui només per donar una idea més) tenien el costum de facilitar amb l'entrada una guitarra de cartró.

L'ALCOHOL I ELS DOS TIPUS DE RESSACA

Queden tan sols tres dies perquè expiri el 2015 i el previsor deu pensar que és una bona alternativa submergir-se en el buscador d'internet amb dues paraules clau, ressaca i remei. Aquesta indagació pot ser decebedora. Aquí teniu un exemple caçat a l'atzar. Es recomana paracetamol per alleujar el mal de cap, però és un fàrmac que ha de ser metabolitzat pel fetge, que a aquestes hores ja té prou feina a fer el mateix amb l'alcohol. O sigui, que mal remei. L'ibuprofè podria ser l'alternativa, però tampoc, perquè es porta malament amb l'estómac, un altre damnificat de les nits etíliques.

El que hem dit abans. Queden tres dies, així que, com a consell, res millor que anar a una llibreria a buscar de Sobrebeber, una compilació d'articles que sobre el mamar i les seves nefastes conseqüències va publicar al llarg de la seva vida Kingsley Amis, pare de Martin Amis i, pel que sembla, un dipsòman sense solució. És un llibret molt útil, primer per la col·lecció de combinats que proposa, però sobretot és oportú perquè analitza la ressaca des del punt de vista d'un autèntic doctor en la matèria, el mateix Amis, que traça una línia molt clara entre la ressaca física i la metafísica.

"Si no et trobes fatal després d'una bona merda, és que segueixes borratxo". És una primera màxima a tenir en compte. Només quan s'ha arribat a aquest estat, doncs, es pot començar amb el tractament Amis, que a grans trets desaconsella la dutxa freda i el bicarbonat, suggereix la rehidratació amb tanta aigua com sigui possible i planteja (no queda clar amb quin propòsit) que a mig matí un recapaciti i pensi si li ve de gust prendre un combinat conegut com el bisó polonès, ni més ni menys que una barreja de Bovril calent amb vodka i pebre. Només llavors el cap estarà a punt per a aquella descomunal 'saudade' que és la ressaca metafísica, per a la que el bo d'Amis pare també té solucions. Res de Mozart, diu, Millor Sibelius. "El jazz no és gaire bo per a la ressaca metafísica, i la música pop és molt probable que empitjori la ressaca física. Però si de debò sents que la vida no podria ser més sinistra, recorre a qualsevol tema lent de Miles Davis". Un llibre indispensable, sens dubte.

2016, UN ANY TRIANGULAR

Notícies relacionades

La discoteca indispensable per Cap d'Any

12 plans per acomiadar l'any a Barcelona

Per últim, gairebé com un joc, queda sobre la taula el repte d'exposar en la sobretaula, o millor encara, quan el cansament i la parranda comencin a ennuvolar l'entesa, per què el 2016 és triangular. Un número triangular és la suma d'una seqüència ordenada de números a partir d'un. Per exemple, el 15 lo és perquè és la suma d'1, 2, 3, 4 i 5. L'any entrant lo serà perquè és la suma de tots els número que van de l'1 al 63. I, clar, lo que s'intueix de inmediato és que conforme avança la història, cada vegada és més difícil que una persona viva dos anys triangulars al llarg de la seva vida. Solo els més petits de la casa celebraran, amb sort, el pròxim, que serà el 2080. I solo els mayores de 62 anys van viure l'anterior, 1953. Ara solo resta intentar exposar aquesta explicació tras les 12 raïm, tras saltar d'una cadira, tras fer una volta a la manzana amb una maleta buida, tras practicar el 'air guitar'...