"S'havia de fer alguna cosa a l'altura del nostre amor"

Poques vegades demanar la mà ha tingut tants testimonis. En pocs dies, gairebé 25.000 persones han vist un vídeo de Youtube que mostra com el públic que omple una de les 28 sales dels cines Full de Cornellà assisteix entre atònit i emocionat a la projecció d'un tràiler casolà en què l'argentina Gabriela Raimondi, de 37 anys, li demana matrimoni a la catalana Gemma Bernard, de 30. Aquesta és la història d'un amor de pel·lícula.

–¿Quant els han pagat els cines Full per aquesta campanya de màrqueting viral?

–[Cara de sorpresa].

–¡És broma, noies!

–Gabriela: ¡Aaah! Doncs potser hauríem de començar a cobrar per pagar el casament [riu].

–Han posat el llistó molt alt. Si la petició de mà ha sigut en un cine, ¿on se suposa que serà el casament? ¿Al cim de l'Everest?

–Gemma: [Riu] Ja teníem planejat casar-nos en una masia de Matadepera, que és on vivim, però jo sóc molt romàntica i volia que ella em proposés matrimoni.

–Gabriela: Havia de fer una cosa que la Gemma no s'esperés i que estigués a l'altura del nostre amor i del que sento per ella.

–¿Com va tenir una idea tan de pel·lícula? 

–Gabriela: Havia vist vídeos de petició la mà en cines, però entre un home i una dona. No sabia com reaccionaria el públic, però vaig preparar un guió amb unes imatges i vaig escriure a 15 cines. Els Full es van entusiasmar i vaig decidir fer-ho allà. Crec que és la primera vegada que dues dones es prometen en un cine.

–Gemma: A mi em va dir que li havien tocat quatre entrades per anar a veure 'Ocho apellidos catalanes' amb els meus pares. Quan la gent de la sala va veure les imatges i es va adonar que érem allà van començar a aplaudir. Jo suava, plorava, tremolava... 

–El vídeo està tenint molt d'èxit.

–Gemma: En part crec que és perquè som dues dones i també perquè es veu que és un amor de veritat. La història arriba, el sentiment s'encomana.

–¿Vostès són la prova que els amors de pel·lícula existeixen?

–Gabriela: Exacte. Sempre m'havia faltat alguna cosa en la vida, no em sentia completa. He vist 'Els ponts de Madison' 800 vegades i la nostra pel·lícula preferida és 'El diario de Noa'. "¿Com pot ser que en el cine s'expliquin tantes històries d'amor boniques i en la vida real no existeixin?", em preguntava. I no parlo de grans coses, sinó de caminar i riure juntes, d'aquesta sensació de ser un equip.

–Parlant d'equips, a vostès els uneix l'hoquei sobre herba.

–Gabriela: La Gemma va jugar a la selecció espanyola i fa uns anys va fitxar pel club Lomas de Buenos Aires, on jo també jugava, però en una categoria inferior. 

–Gemma: Durant el temps que vaig viure a l'Argentina ens vam creuar sense arribar a coincidir. Però teníem moltes amigues en comú que deien que estàvem fetes l'una per a l'altra.

–¿Com es va produir l'enamorament?

–Gemma: Jo vivia a Matadepera, tenia una vida amorosa patètica i desitjava un amor de veritat. Una amiga comuna em va explicar que per atraure el que desitges ho has d'escriure en un paper i llegir-ho cada nit en veu alta. Vaig escriure que volia un amor verdader i el vaig posar sota el coixí. 

–Gabriela: ¿I qui li havia donat aquell consell a aquesta amiga? ¡Jo!

–¿Això és la llei de l'atracció, oi? Els pensaments es poden fer realitat.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

–Gemma: Al cap d'una setmana, el 2 de novembre del 2014, li vaig enviar un whatsap a la Gabi. Feia temps que tenia el seu telèfon però mai li havia trucat.

–Gabriela: Era un diumenge i a Buenos Aires eren les deu del matí. Immediatament vam sentir una complicitat total i no vam parar de parlar fins a la nit. Vuit mesos després ho vaig deixar tot, el meu pis, el meu gos, els meus amics, i vaig venir aquí. I ho tornaria a fer les vegades que calgui.